Xavi Castillo demostra a Puçol que divertir-se és una cosa molt seriosa

Xavi Castillo demostra a Puçol que divertir-se és una cosa molt seriosa

L'entrega dels premis de poesia, literatura i pintura ''Vila de Puçol'', realitzada el divendres 3 d'octubre en la cafeteria de la Casa de Cultura, va intentar en este ambient reprendre l'esperit inicial d'esta celebració, on l'important és l'artista, enfront de l'oripell d'un altre tipus de certàmens on el més destacat acaba sent el sopar i el folklore, mentre els autèntics protagonistes, els autors, acaben relegats a un segon pla.

En esta entrega de premis els autors van tindre el protagonisme just, encara que més del que algun d'ells desitjava, perquè a l'hora de dirigir-se al públic per a agrair el guardó, a més d'un se li entravessaven les paraules davant del micro, potser per a recordar-nos que, efectivament, el poeta sempre s'expressa millor amb la ploma que amb la veu.

Però el mal tràngol dels guanyadors va ser una mera anècdota, perquè per a tancar l'acte estava prevista l'actuació de Pot de Plom, és a dir, un inoblidable monòleg de Xavi Castillo interpretant a dos dels seus personatges més volguts: Jordiet i el iaiet.

Resulta curiós constatar com en a penes un mes han actuat a Puçol tres dels millors ''monologuistes'' del país: Jeremy Williams en les festes, Xavi Castillo en l'entrega de premis ''Vila de Puçol'' i Llorenç ''el contacontes'' en els actes del 9 d'octubre. L'oportunitat de disfrutar d'ells en tan curt espai de temps permet també apreciar amb més claredat les diferències entre els tres humoristes.

A Jeremy Williams el va salvar la pluja, ja ho vam dir en el seu dia en esta mateixa pàgina web, perquè en la immensitat de la Plaça del País Valencià el seu espectacle estava condemnat al fracàs: necessita de la calor i de la proximitat del públic per a poder interactuar amb ell, d'ací que siga una actuació més adequada per a espais tancats. Quelcom semblant reclama Llorenç, qui en ocasions ha arribat a canviar els escenaris previstos per a les seues actuacions amb tal de tindre el públic més prop i controlar millor les seues reaccions.

Però ací acaben les similituds entre estos dos, perquè Jeremy, encara que canta, és un narrador pur, per a qui és fonamental seguir un guió, mentre Llorenç s'acostaria més a la imatge del trobador, sense interés per seguir un guió i més atent a improvisar en funció de les reaccions del seu públic, i quan la funció falla acudix sempre a la seua prodigiosa copalta (això sí, en forma de sac) per a extraure un sorprenent artefacte amb el qual novament enganxa el públic.

Xavi Castillo es diferència d'estos dos en una cosa fonamental: Xavi és actor format en el món del teatre. Estes taules són fonamentals en el seu treball, ja que Xavi no recita el monòleg, sinó que l'interpreta a través de diversos personatges. Són interpretacions subtils, basades en un parell de gestos i alguna frase recurrent, però en les seues mans aconseguixen cotes de gran comicitat. En la nit del 3 d'octubre, les breus intervencions del ''iaio'' durant la seua imaginària visita a Terra Mítica van ser rebudes amb alegria per un públic entregat que començava a riure amb complicitat cada vegada que escoltava l'expressió ''Xé, jo no recorde...''.

I eixa és una de les millors armes de Xavi, la complicitat amb el públic. Quelcom que es guanya amb xicotets trucs, com utilitzar una anècdota real, pròpia del poble on actua, per a guanyar-se l'audiència: a Puçol eixa anècdota era la inscripció als cursos de natació en la piscina municipal, amb les cues de veïns la nit abans.

Quan algú puja a un escenari, per xicotet que siga (l'escenari, no l'intèrpret) i comença a compartir secrets amb el públic, té moltes possibilitats de ser acompanyat sense condicions per este en el seu viatge, encara que en este cas es tracte d'una devastadora excursió a una Terra Mítica en què tot es ve baix... quelcom no tan llunyà de la realitat perquè, al cap i a la fi, Xavi Castillo l'única cosa que fa és re

17 Octubre 2003
FaceBook  Twitter  

Altres