El Bloc homenatja Jacint Piquer, l'únic veí de Puçol mort a Mauthausen

El Bloc homenatja Jacint Piquer, l'únic veí de Puçol mort a Mauthausen

 

Havia sigut una proposta del Bloc en el ple ordinari del mes d'octubre: realitzar un homenatge a l'únic veí de la població que havia sigut fet presoner durant la segona guerra mundial i internat en el camp de concentració de Mauthausen, on va morir el 2 de novembre de 1941. En la seua proposta, Salvador Claramunt reclamava un homenatge entorn de la data del seu naixement (el 15 de desembre) i a més que el ple aprovara dedicar-li un carrer. Finalment, la proposta no va eixir avant pel vot en contra del grup socialista, que va justificar la seua negativa per una possible allau de peticions en la mateixa línia per a dedicar carrers a persones mortes per qualsevol circumstància tràgica.

 

A pesar que en principi el carrer no se li anava a dedicar, el Bloc va continuar avant amb l'altra part de la seua proposta i el divendres, 12 de desembre, en el Sindicat Agrícola (un local molt apropiat, ja que antigament era el Casino Republicà) es va celebrar l'esperat homenatge, amb la presència de dos dels tres fills de Jacint Piquer, així com d'Enric Marco, president d'Amical Mauthausen i un dels supervivents d'aquell camp de concentració nazi.

Ja des de la introducció inicial del periodista Manel Castaneda va quedar clar que l'acte tindria dos fronts: el mateix homenatge al republicà mort a les mans dels nazis i la queixa contínua per la no presència oficial de l'Ajuntament en l'acte o, la qual cosa és el mateix, la crítica al partit socialista per no haver aprovat en el seu moment la proposta del Bloc.

Enric Forner va ser molt més contundent en les seues paraules. ''Tinc 82 anys i No crec que s'haja d'oblidar la història... o estarem condemnats a repetir-la''. Després de la seua contundent introducció va recordar els 50 milions de morts durant la Segona Guerra Mundial, 10 d'ells en els camps de concentració ''on ens despullaven tot just arribar, ens rapaven íntegrament, la qual cosa era greu per als hòmens, però molt més per a les dones, que no sabien Quina part del seu cos tapar-se, i després ens donaven Un número i un triangle. A partir d'este moment la degradació era total: no es tractava només de morir en els crematoris, en tot moment podies servir per a un experiment com els de la casa Bayer, que comprava presoneres per a provar nous fàrmacs o verins amb elles''.

Després de repassar la vergonyosa actitud del govern de Franco, que després de la guerra no va reclamar els seus presoners dels camps d'extermini, com van fer altres governs europeus, i els va abandonar a la seua sort, el president d'Amical Mauthausen va admetre que està bé perdonar, però no cal tancar els ulls davant de la Història. Una Història que val hui en dia per a recordar que durant la Segona República els espanyols disfrutaven de setmana laboral de 36 hores i el vot femení per primera vegada, fites que després han sigut oblidats durant el franquisme: ''i també amb la barbàrie nazi correm el perill d'oblidar-la, ja que actituds semblants comencen a vore's hui en els nostres carrers respecte dels emigrants d'altres països... curiosament, eixos mateixos racistes després corren després de futbolistes negres del Madrid o del Barça: estem tornant a la diferència entre rics i pobres i això és molt perillós''.

La seua documentada i apassionada intervenció va concloure amb un reconeixement a la labor d'Antonio García i de Francesc Boix, dos fotògrafs catalans que treballaven en el laboratori fotogràfic de Mauthausen revelant les fotografies que feien els nazis de les seues atrocitats quotidianes: ''Van ser ells els primers a adonar-se del valor d'eixes imatges i van començar a amagar els negatius I còpies en qualsevol racó. Eixe material va ser fonamental per a demostrar al món, una vegada conclosa la guerra, la barbàrie dels camps de concentració, una cosa que els alemanys van intentar negar després de la guerra, però documents d'este tipus van servir perquè es fera justícia''.

A continuació es va projectar el documental Noche y niebla, dirigit en els anys cinquanta per Alain Resnais. Després de les seues descarnades imatges de centenars

06 Gener 2004
FaceBook  Twitter  

Altres