Rover Portella, campió nacional de judo: “El meu secret? Entrene tots els dies almenys una hora”

Rover Portella, campió nacional de judo: “El meu secret? Entrene tots els dies almenys una hora”

 

Rover Portella entrenant.

Va nàixer el 31 de gener de 1990. Des de ben menudet ja sabia el que era practicar un esport, perquè els seus pares el portaven a l'Olímpic, el gimnàs que regenten a Puçol. Als dos anys ja practicava judo. Als set va començar a competir. Als huit anys aconseguia els seus primers premis i començava a despuntar. Com prebenjamí es va proclamar campió provincial: no hi havia competicions de major nivell. Com a benjamí va repetir la gesta: campió provincial, tot el més al que es pot aspirar en eixa categoria. La seua arribada a alevins es va saldar amb el campionat provincial i l'autonòmic, les dos úniques competicions oficials de la categoria. Enguany ha debutat en la categoria infantil. Va guanyar amb autoritat el campionat provincial i l'autonòmic. Del 22 al 25 de maig es va desplaçar a Saragossa, per a disputar per primera vegada un nacional. Allí havia d'enfrontar-se sobretot a judokes de segon any d'infantils, una diferència molt acusada en edats tan curtes. A Pesar de tot, va aconseguir alçar-se amb el títol de campió nacional de judo en la categoria infantil, després de derrotar en els seus quatre combats als representants de Castilla-León, Catalunya i Canàries. Parlem d'un jove de Puçol que amb tretze anys ostenta un rècord difícil d'igualar i, per descomptat, impossible de millorar: ha guanyat absolutament tots els campionats en què ha participat fins al moment. El seu nom: Rover Portella. La seua passió: el judo. “No em vaig posar tan nerviós com es pot creure, perquè confiava molt en mi mateix. De fet vaig guanyar tots els combats per ippon, excepte la final contra el de Canàries, a qui vaig acabar immobilitzant”. Mentres mira per a tots els costats i mostra un nerviosisme de què per descomptat no fa gala en el tatami, les seues paraules i els seus gestos delaten que estem davant d'un jovençà de tretze anys que, com altres xics de la seua edat, cada matí ha d'anar al centre Verge al Peu de la Creu per a cursar els seus estudis d'ESO, encara que a les vesprades té altres obligacions més atractives: “perquè entrene tots els dies, almenys una hora. Eixe és el meu secret. Només descanse els caps de setmana... llevat que tinga competició”. Només eixa constància li ha permés arribar a un campionat nacional com el celebrat a Saragossa i no afonar-se davant de l'alt nivell i, sobretot, la pressió de l'ambient: “allí el públic no parava de cridar, encara que en els combats es guardava un respectuós silenci. Es notava que la major part eren coneixedors del judo i sabien quan calia guardar silenci. De totes maneres, posa els pèls de punta vore que criden el teu nom quasi un miler de persones. En la final la major part del públic recolzava a València i això quasi és més tens, que si recolzen al teu contrincant”. Però no, recolzaven este jove de menys de 42 quilos que s'enfrontava a xicons un any majors que ell i els derrotava per ippon. Encara que sempre s'ha dit que els àrbitres tiren més per a les capitals grans, sobretot Madrid, Rover no es va plantejar en cap moment que els àrbitres pogueren deixar-se influenciar, perquè ell va comptar amb el suport de la major part dels 700 judokes que s'havien donat cita en la capital aragonesa per a disputar el campionat nacional. Del públic i del seu entrenador, Roverlein, que també compartix cognom, Portella, no en va són pare i fill. “Com a esportista es porta millor que com a fill, que és un poc més passoteta” –confessa Roverlein Portella–. “Encara que no em puc queixar, perquè em sent igualment orgullós com a pare i com a entrenador. Ara va a formar part este estiu de l'equip nacional, que va a realitzar concentracions i competicions amistoses a Andorra i a França. A estes edats encara no hi ha campionats europeus o mundials, per la qual cosa haurà de seguir esperant altres dos anys per a plantejar-se nous desafiaments”. Desafiaments que ja existixen en la ment de Rover, qui des de molt xicotet té molt clar quin és el seu objectiu en el camp esportiu: “vull formar part de l'equip nacional en unes Olimpíades”. De moment el camí que porta recorregut apunta que eixe èxit no queda lluny, és simplement qüestió d'anar esperant que l'edat li permeta plantejar-se nous reptes, el de l'equip olímpic arribarà per si sol. Mentres arriba eixe dia, Rover seguix entrenant cada tard, almenys una hora, davall l'atenta mirada de Roverlein, qui controla el seu treball amb tècniques, amb amarraments, la seua manera d'actuar quan va guanyant o perdent un combat, els trucs per a eixir d'una situació complicada i també la isometria, el treball amb el pes del seu propi cos: “primer calfe les articulacions, després treball la concentració. És un treball semblant al que realitze abans dels combats, quan observe com treballen els altres competidors. La concentració és fonamental i cal treballar-

02 Juny 2003
FaceBook  Twitter  

Altres