Història de Puçol (14): Els Hostalets

Carlos Sarthou Carreres en la seua Geografia del Regne de València ens dóna la notícia que a l'agost de 1835, mentres se celebraven a València les festes de la jura de la Constitució, va aparéixer el capitost Llangostera a Puçol i Els Hostalets, cobrant robes, cavalls i diners, alarmant a este i a altres pobles veïns.

Hi ha una senda, coneguda com el Camí dels lladres, així denominada perquè era utilitzada pels roders que, tenint els seus amagatalls en la Serra Calderona, assaltaven els viatgers de les diligències, tan freqüents en este lloc, i una vegada perpetrat l'assalt fugien ràpidament per ella. Tal vegada en aquells temps començara a fer-se popular un refrany que hem sentit als nostres majors i que deia: Puçol, pasal-ho en sol.

Els Hostalets estava format en eixos temps per una filera d'unes noranta cases construïdes en línia sobre la carretera i separats de Puçol per un barranc. El topònim li prové per estar dedicades estes cases a l'hostalatge de viatgers i quadres per al canvi de tir de diligències.

En una d'estes posades va ser on l'autor i viatger francés Pròsper Merimée va conéixer una hostalera que va arribar a impressionar-lo tant que va fer de la seua estampa el retrat físic de la protagonista de la seua novel·la Carmen (la de Triana), que va ser famosa al ser utilitzada com a llibret per a l'òpera del mateix títol musicada per Georges Bizet.

A l'abril de 1814, el monarca Ferran VII, a la seua tornada del captivitat francés va arribar a Puçol camí de València. En el nostre poble li esperaven, a més de les autoritats civils i eclesiàstiques valencianes, el president de la Regència, cardenal Luis de Borbó, arquebisbe de Toledo, el qual va ser obligat pel monarca absolut a besar-li la mà en senyal de submissió, encara quan el cardenal ostentava l'autoritat més alta de l'Estat.

Història de Puçol (13): el jardí botànic del Palau Arquebisbal

És de tots sabuda l'existència en el nostre poble, fins fa uns anys, d'un palau que va ser utilitzat pels arquebisbes de la seu valentina com a palau de recreació i residència temporal, donada la proximitat a la capital i la benignitat del clima. El palau pròpiament dit ocupava part del que hui és plaça de Joan de Ribera i els seus jardins estaven limitats per un mur de tancament que es conserva fins als nostres dies i que ha sigut encertadament restaurat recentment.

Estos jardins van passar per diverses vicissituds al llarg dels temps ja que en un principi van complir la missió pròpia de qualsevol residència d'este tipus, açò és, per a ús i gaudi dels residents en el palau. Posteriorment van ser ampliats i convertits en un verdader Jardí Botànic d'aclimatació, precisament en uns temps en què el Jardí Botànic de la Universitat de València no passava pels seus millors moments. Finalment va ser desmantellat i els seus terrenys convertits en camps de cultiu probablement propiciat, entre altres motius, per la creació de l'actual Jardí Botànic de València.

Vegem, quina va ser la necessitat d'un Jardí Botànic i la seua evolució.

La càtedra de Simples o Botànica Mèdica, també coneguda, d'Herbes o Vespres, va ser junt amb la càtedra d'Anatomia la que va aportar el gran prestigi que va tindre la Facultat de Medicina de València entre els segles XVI - XVII.

El titular d'esta càtedra, a més d'explicar coneixements teòrics, impartia als futurs mèdics els coneixements pràctics necessaris perquè, per mitjà d'excursions per a herboritzar, arribaren a conéixer les distintes herbes medicinals. Les Constitucions de 1611 de l'Estudi General de la Insigne Ciutat de València prescriuen que ''haja de exir per temps de trenta dies fora de la present ciutat per les muntanyes e altres parts... per a mostrar als estudiants la cognició de les herbes... e perquè tinga compte ab hun ort en lo qual se planten les herbes que parexeran necessàries''.

Estes excursions es feien regularment pel barranc del Carraixet, barranc de Torrent, La Murta, Picaltejo i a altres llocs que era costum per l'abundància o raresa de les dites plantes. A més d'estes eixides, els alumnes complementaven les ensenyances pràctiques en el xicotet hort o Jardí Botànic on es cultivaven aquelles herbes més rares o menys conegudes.

Este hort o Jardí Botànic, que va ser el primer de caràcter universitari a Espanya, havia sigut creat en 1567 a instàncies del catedràtic de la matèria, Juan Plaza, encara que llavors no era més que un xicotet hort on es cultivaven les herbes medicinals.

Este jardí no va haver de persistir molt de temps ja que el catedràtic de la matèria entre 1623 i 1635, Gaspar Pons, va aconseguir en 1633 que s'obrira un nou Jardí Botànic en l'hort de l'Hospital de Sant Llàtzer, en el carrer Sagunt. Estava a càrrec d'un jardiner i regit per una junta administradora.

A l'abril de 1684 el catedràtic Gaudencio Senach va ser nomenat únic responsable de l'hort de les herbes medicinals, es va adquirir també en el carrer Sagunt una casa amb el seu hort així com part d'un hort contigu situats estos dos enfront del col·legi de Sant Pere Nolasc.

En 1796 un memorial de la Real Societat Econòmica d'Amics del País de 20 de juny de 1796 sol·licitava a la ciutat la cessió de terrenys per a la creació d'un jardí botànic adduint '' que en el regne només hi ha un model en la casa de la mitra de la Vila de Puçol''. Esta proposta pareix que es va portar a terme en 1798 amb la creació d'un jardí en la Torre de Santiago que tenia horta annexa situada al costat de l'Albereda.

Finalment en 1802 es crea, pel rector de la Universitat Vicente Blasco, l'actual Jardí Botànic de la Universitat de València en l'anomenat hort de Tramoyeres al carrer Quart Extramurs. El seu primer director va ser el catedràtic de Botànica de la Universitat Vicente

El tancament va ser la gran novetat del 7 de setembre

Any rere any, amb la proximitat de la data més taurinament parlant per als puçolencs, el 7 de Setembre, són preparats una sèrie d'actes culturals, que a poc a poc, ajuden a engrandir més encara esta data. Si en anys anteriors, van ser inagurats un monument taurí i compost un pasdoble, enguany, dos grans aficionats locals com són Juan Sebastiá i Fernando Ferrer ''Rallat'', han escrit una magnífica poesia dedicada al 7 de Setembre, amb la qual crec que se senten identificats la major part dels aficionats locals.

Entrant ja de ple en el festeig taurí d'este dia, direm que el tradicional tancament que obri la jornada, va tindre la novetat de ser un recorregut tancat al llarg de dos estrets carrers del recinte habitual, que va donar com a resultat un magnífic tancament d'uns mil metres de longitud, per on van córrer agrupats sis bous de la ramaderia de Vicente Benavent, de Quatretonda. Després del tancament, van ser desencaixonats dos bous de la mateixa ramaderia.

Ja a la vesprada, i amb moltíssima gent, comença un dels actes més identificadors amb esta població, la baixà de caixons del dia 7. És un espectacle peculiar i únic, carregat de gran ambient festiu, que arrossega a tota la massa de la població, des dels més xicotets que comencen a participar en este acte, passant pels més jóvens fins als més majors que ho seguixen des de les seues cases o a través de la televisió. A l'arribar els caixons a la plaça, comença el moment àlgid del dia, la desencaixonada.

En primer lloc va ser soltat el bou Figurito, núm. 48 de la famosa ramaderia de Fills de D. Eduardo Miura. Impressionant bou roig de prop de set-cents quilos, que com en anys anteriors ho van ser Partido de Resina i Victorino Martín, era la guinda del cartell, i l'encarregat de donar encara més prestigi a esta data. El bou, va fer una ràpida eixida del caixó buscant els aficionats, però lamentablement la falta de forces de l'exemplar i l'aclaparament constant dels rodadors, va fer que el bou s'entregara ràpidament. En segon lloc va ser desencaixonat el bou Pitorro, núm. 85 de la ramaderia gaditana de Hdros. De Cebada Gago. Bou ben presentat, i de bonic pelatge, marca de la casa, el qual va donar la cara en tot moment, encara que va resultar un poc reservat. Finalment, es va donar solta al bou Juncoso, núm. 69 de Nuñez del Cubillo. Bou pobre de presentació, que va defugir de tota baralla. És una llàstima, que a causa d'haver de presentar els papers dels bous per a sol·licitar el permís pertinent, este bou no poguera ser canviat per un altre en millors condicions. Després de les tres desencaixonades, la vesprada la van completar vaquetes de Benavent, una de les quals, va ser embolat tallant la corda Vicent Pérez.

A la nit, va ser un verdader encert l'embolada de caixó a piló d'Atigrado, de Santolaya, el qual va realitzar una gran embolada al no haver sigut soltat a la vesprada. Li va tallar la corda Pep Alcamí. Seguidament van ser embolats els bous de la vesprada i un de Vicente Benavent, van tallar les cordes Josep Antoni Soriano, José Enrique López, Mario Sanchís ''Xato'' i Fernando Ferrer ''Rallat''. Totes les embolades van ser dutes a terme per les quadrilles d'emboladors de Ximo & Xato i Rallat & Juanjo.

Una crònica d'Alfonso Ávila.

Demà s'entreguen els premis del certamen literari i de pintura Vila de Puçol 2003

Dins de les activitats culturals entorn del 9 d'octubre, demà divendres es realitzarà la presentació dels llibres guanyadors dels premis literaris Vila de Puçol l'any passat, així com el 5t volum de poesies de Josep Mª Ribelles i el primer volum de poesías de Vicent d'Anna. En l'acte, que comenzará a las 22'30 hores en la Casa de Cultura, també es realitzarà l'entrega de premis del certamen literari i de pintura Vila de Puçol 2003.

L'HORARI ACTUAL DE L'ESPAI SOCIAL DELS MAJORS és el següent: Matins: de dimecres a diumenge, de 10 a 12 hores. Vesprades: de dimarts a dijous, de 17 a 21 hores. Divendres i dissabte: horari especial, de 17 a 23'30 hores. Amb este horari es cobrix sobretot l'interés dels nostres majors per disposar d'un ampli horari en cap de setmana per a realitzar els seus ''famosos balls'', una de les activitats que més expectació ha alçat en els últims anys.

Begoña Fernández, regidora de participació ciutadana, serveis socials, ocupació i joventut

El passat mes de maig era la primera vegada que es presentava a unes eleccions municipals. Després de ser elegida, una reunió amb l'alcalde, Josep Mª Iborra, va servir per a decidir quines regidories assumiria en esta nova experiència. La combinació entre gustos propis i necessitats del nou equip de govern va donar com a resultat que Begoña Fernández és la nova regidora de participació ciutadana, serveis socials, ocupació i joventut.

''És cert que és la primera vegada que veig les coses des de dins de l'Ajuntament i és molt distint de com ho veia des de fora: es realitza molt més treball del que jo creia, perquè a nivell de regidora no he d'estar present en eixos dos matins que tinc visites dels veïns, sinó pràcticament tots els dies, amb les comissions de treball, les reunions de regidors, la planificació de treballs amb els tècnics de cada departament. Es treballa molt i això és una cosa que des de fora no es veu.''

Molt i dur. Sobretot per a una persona que és una nouvinguda al món de l'administració pública, encara que ha estat en associacions des de sempre, primer en la Falla Hostalets i després en la Junta Local Fallera, ''però l'administració té un mecanisme de funcionament i unes normes que costen d'assimilar al principi. Tot ha de ser revisat pels tècnics, tots els projectes prèviament pressupostats, tota la informació posada al servei dels grups polítics... hi ha tant de control per a garantir la transparència i el correcte funcionament dels serveis que a vegades les decisions tarden a fer-se efectives, però sempre acaben eixint avant''.

En eixe eixir avant té molt a vore el treball diari dels funcionaris, un grup humà que també ha sorprés Begoña ''perquè no respon en absolut a la imatge tòpica que es té del funcionari, sempre assegut i sense ganes de col·laborar. L'ambient de treball que he trobat és excel·lent: gent amb ganes de fer les coses bé, que ajuda que tot isca avant. En estos primers mesos la seua participació ha sigut fonamental perquè puga integrar-me ràpidament en el funcionament quotidià de l'Ajuntament''.

Participació, una de les paraules claus. I més en el cas de Begoña Fernández, perquè precisament la participació ciutadana és una de les seues regidories. Encara que en el fons és un concepte ambigu ''perquè tot és participació dels veïns i més en un municipi amb tantes associacions que sempre són tingudes en compte a l'hora de programar activitats'', la veritat és que hi ha una regidoria que s'ocupa específicament de regular esta presència dels veïns en la vida política local.

''Per sort, és un terreny ja sembrat. Manolo Piñol ha treballat molt en estos anys anteriors i la presència dels col·lectius locals és constant''. Constant, però no insuperable. Begoña pretén involucrar-los més i per a això guarda un as en la mànega: la Carta de Participació Ciutadana, un mecanisme que permetrà als ciutadans de Puçol col·laborar encara més directament en la presa de decisions de l'Ajuntament. ''És una idea molt avançada, sobre la qual estem treballant per a dissenyar un model racional i que siga útil als veïns i a la corporació municipal. Encara queda molt de treball per a poder posar-la en marxa, però va ser un compromís electoral i, per descomptat, ho anem a complir''.

Molt de treball, una expressió que Begoña maneja una vegada i una altra. Com al parlar dels Serveis Socials, un departament de què ella s'ocupa, però que forma part d'una estructura més àmplia, l'Àrea de Benestar Social, on s'engloben altres departaments, com a festes, joventut, educació, ocupació...

''El més curiós és que per més que s'explica, inclús quan es va publicar a principis d'any el llibre de gestió municipal, són conceptes que els veïns tendixen a mesclar. Benestar Social és un concepte molt més ampli, mentre que els Serveis Socials són un programa concret... encara que ací també ens trobem amb els tòpics: no, els serveis socials no són només les ajudes o prestacions econòmiques, també hem d'incloure la cooperació internacional, o el suport domiciliari a majors i malalts, o el Centre d'Acollida d'Immigrants, o el curs d'habilitats socia