The Curts Festival entrega els seus premis amb la presència (en directe o en vídeo) dels seus guardonats i un llarg camí per recórrer

The Curts Festival entrega els seus premis amb la presència (en directe o en vídeo) dels seus guardonats i un llarg camí per recórrer

La clausura de The Curts Festival va tindre tres parts ben diferenciades: en primer lloc, l'entrega de premis, de mans de l'alcaldessa Merche Sanchis i la regidora Rosa Portalés; a continuació, projecció de tres dels films premiats; finalment, una taula redona amb representants de la producció valenciana Olvido. La primera edició ha sigut un primer escaló, però la segona inclourà moltes novetats per a continuar pujant una larga escala.

Van començar les projeccions el divendres 26 a la vesprada i van finalitzar el dissabte 27 a la nit. Junt amb elles, el divendres a les 8 de la vesprada un senzill acte d'inauguració que apostava per este xicotet festival de cine a Puçol i, per a finalitzar, el diumenge a les 8 vesprada, una clausura amb un menú molt complet, encara que mantenint eixa senzillesa i proximitat que han sigut les notes dominants d'esta primera edició.

José Manuel Muñoz, organitzador del festival, va ser l'encarregat de dirigir també la gala de clausura, el primer acte de la qual va consistir en l'entrega de premis als títols que el jurat oficial havia triat com els més destacats, no sense un ampli debat en la nit del divendres.

I els títols triats van ser:

—Primer premi per a Aquel no era yo, d'Esteban Crespo (un dur al·legat sobre els xiquets soldat i els cooperants a Àfrica; una superproducció per al que és habitual en el món del curt, però també una pel·lícula amb idees ben defeses per un sòlid guió i una brillant posada en escena);

—Premi jove per a Jacobo, de David del Águila (una reflexió no menys dura sobre la guerra, qualsevol guerra, en la que els jóvens es veuen obligats a matar o veure morir als seus propis germans; i una demostració que els diners no és important si es tenen bones històries que comptar);

—El diploma al millor director va recaure en Prólogo, de Lucas Figueroa (una visió de la història amb alternativa inclosa per a superar la crisi, rodada amb exquisida factura tècnica, multitud d'efectes digitals i una omnipresent steadicam);

—El millor guió fue novament per a Aquel no era yo, la seua forma d'exposar el dia a dia d'una parella de metges cooperants en un lloc d'Àfrica va captar l'atenció de tots els que l'han vist;

—El jurat va destacar la interpretació de l'elenc complet de Dolç, d'Iván Ruiz, reflectint-la en l'acta amb el premi al xiquet protagonista;

—Finalment, la millor actriu va ser Alzira Gómez, per l'entranyable Olvido, de Javier Valenzuela (que mostra l'enteresa d'una dona que ha de fer front a l'Alzheimer de l'home a qui ha amat tota la seua vida).

A més, va haver-hi un premi per votació popular del públic, que va ser per a Cargols, de Geoffrey Cowper, la peli més friki del festival, amb un caragol gegant llançant les seues baves sobre els adolescents que assistixen a un concert de rock en els afores d'una ciutat… i que només pot ser destruït amb grans dosis de cervesa, una cosa no molt difícil de trobar en eixe ambient.

L'alcaldessa Merche Sanchis i la regidora de joventut Rosa Portalés van ser les encarregades d'entregar els guardons. La pressa de temps per a avisar als triomfadors (recordem, el jurat es va reunir el divendres nit) no va permetre arribar a temps a alguns, encara que sí que van tindre el detall d'enviar un vídeo d'agraïment a The Curts Festival: els tres agraïments gravats es van projectar durant la clausura, mentres que els representants d'Olvido i Jacobo van poder arreplegar els seus premis en persona i, de pas, dedicar algunes paraules als assistents.

1038-premio_para_jacobo-2

Projeccions i taula redona

La segona part de la clausura va ser la revisió de tres dels títols premiats: Olvido, Jacobo i Aquel no era yo. Encara que abans, això sí, es van projectar els breus agraïments enviats eixe mateix dia des de Barcelona i Madrid pels responsables de Cargols, Aquel no era jo i Prólogo.

El visionat conjunt va permetre traure algunes conclusions, entre elles que el gran pressupost ajuda (cas d'Aquel no era yo, que compta amb una impactant seqüència bèl·lica, encara que el que de veritat estremix és la visió que un jove té de la seua època com a xiquet soldat i, per descomptat, les dures decisions que han de prendre els cooperants en països en conflicte), però que no és una cosa imprescindible, perquè una adequada planificació i una sàvia elecció d'escenaris pot ser més que suficient per a suggerir la misèria de la guerra sense mostrar tan sols un sol tir (cas de Jacobo).

Com a contrapunt a tant de bel·licisme, Olvido apostava per la senzilla història d'una dona que ha de cuidar el seu marit, malalt d'Alzheimer. Una miniatura entranyable, sàviament realitzada i interpretada i que demostra que l'important és tindre idees que contar i saber com mostrar-les en pantalla.

Precisament tres representants d'Olvido —obra de la jove empresa valenciana Valen Arts— van estar en l'Espai Jove per a xarrar amb el públic i contestar a les seues preguntes: la productora Ana Camacho, el director Javier Valenzuela i la guanyadora del premi a la millor actriu, Alzira Gómez.

1038-mesa_redonda_olvido-2

Les primeres declaracions es van centrar lògicament en Olvido, el seu procés de creació per a una associació que organitzava un festival sobre l'Alzheimer, les dificultats de dirigir una òpera prima, la complexitat de posar en marxa una producció d'un curt o com enfrontar-se a un paper que la protagonista coneixia molt bé, perquè la seua pròpia mare havia patit eixa malaltia.

Però prompte el debat es va obrir a temes més generals sobre el món del cine i va ser ací on Ana Camacho va apostar per la producció de cine com una indústria, una cosa que al nostre país quasi mai s'ha plantejat, “perquè el cine ha viscut quasi sempre de les subvencions”.

Va ser també el moment de reflexionar sobre els compromisos que ha d'acceptar un realitzador, com el product placement i altres fórmules per a aconseguir diners amb què tirar endavant qualsevol projecte: “Si t'agrada una persona ha d'haver-hi certs compromisos per la teua part i renunciar a coses per a aconseguir-la. Amb una pel·lícula succeïx el mateix, hi ha una negociació. En tot cas, és un repte enfrontar-te a eixe caos i donar-li coherència… eixe és el treball d'un director”, va assegurar Javier Valenzuela.

I va ser, en definitiva, el moment d'agrair la presència de tres representants molt distints del món del cine (producció, direcció, intèrpret), però els tres amb el mateix entusiasme del primer dia, amb la mateixa aposta per fer una cosa que els agrada i viure d'això, amb el mateix interés per estar presents en qualsevol esdeveniment de primer orde, però també capaços de fer un esforç per a estar en un xicotet certamen com The Curts Festival, que està començant i necessita del suport de tots per a millorar.

D'això es tracta en definitiva, de continuar creixent.

Una cosa que l'alcaldessa Merche Sanchis també té molt clar després d'haver vist el resultat de la primera edició i, sobretot, després d'haver pres bona nota de les propostes de l'organització per a futures edicions: “És un primer pas i ha sigut molt positiu. Ara el principal objectiu és aconseguir una major presència de públic, per al que se'n va a treballar a crear una secció de curts locals i també activitats distribuïdes al llarg de l'any, així el festival serà un projecte viu i no sols uns dies de projeccions. A més, hi ha un grup de jóvens veïns interessats a recolzar esta iniciativa, ajudant a organitzar noves propostes. El difícil era començar i ja s'ha aconseguit. La segona edició serà encara millor”.

Per tant això, The Curts Festival és una realitat. Però queda molt de camí per recórrer. L'edició de 2012 és només el primer escaló d'una escala que confiem que siga tan llarga com la que recorria Norma Desmond al final d'El crepuscle dels déus, aquella obra mestra de Billy Wilder.

Informa: Sabín

fotos_noticia

1038-merche_sanchis_clausura-1

 

29 Octubre 2012
FaceBook  Twitter  

Altres