Els quatre fantàstics, versió triatló: Una família d'elit

Els cognoms Jiménez Gimeno ressonen amb força quan es pronuncien junts. I no és per a menys. Quan Jesús i Marta van decidir formar una família, podien imaginar que els seus fills heretarien el seu infinit amor per l'esport. Però no va ser l'única cosa. Pel que sembla, quan la genètica fa bé el seu treball, sorgeixen històries com esta: quatre amants de l'esport que han demostrat ser autèntiques màquines de nadar, pedalar i córrer, amb grans experiències a la seua esquena i molt camí per davant.

Els pols oposats s'atrauen. Però no sempre, i és que els Jiménez Gimeno són —sense excepció— pura càrrega positiva. Esportistes fins a la medul·la i professors d'Educació Física, Jesús i Marta van decidir formar una família fa més de dues dècades. Ell, ex atleta, triatleta des de fa més de 30 anys i entrenador. Ella, també una ex atleta que a les seues 37 anys d'edat es va endinsar en el món del triatló, arrasant amb tot.

«Em cridava l'atenció aqueix esport de 'bojos' que practicava Jesús», explica Marta Gimeno, que coneixia el món de la competició gràcies als seus anys com a atleta a la seua joventut. «Vaig decidir provar amb el triatló de promoció de Navajas». I sembla que li va agradar, perquè va començar a participar en moltes altres proves autonòmiques i nacionals.

Hui, als seus 54 anys, pot presumir de ser tres vegades campiona d'Espanya per grups d'edat (Valladolid, 2004; Úbeda, 2007 i Los Alcázares, 2013). D'ací a les europees, que li han donat moltes alegries i alguna medalla que altra. I ja que estava... Per què no? Als mundials, arribant a participar en el Campionat del Món per grups d'edat en Lausanne, i en el de Vitòria.

Encara pertany al Tripuçol i, encara que ja a penes competeix, l'última vegada que es va posar el tritratje del club va ser l'estiu passat, amb l'objectiu d'acabar el Triatló del Alpe d'Huez.

251-familia-jimenez-2

Un tremp d'acer

Però no es queda ací... Un Ironman és la prova de triatló més exigent que existeix, amb quasi 4 quilòmetres de nade, 180 de ciclisme i, per a finalitzar, una marató: 42 quilòmetres de carrera. Només finalitzar una d'estes proves extremes és una gesta a la qual no molts aspiren. Marta ho ha aconseguit fins a dues ocasions, demostrant un tremp d'acer que no molts tenen.

Igual que Jesús Jiménez, que ha finalitzat fins a sis d'estes proves extremes, «entre altres bogeries», apunta el veterà, que també acumula unes quantes nacionals i autonòmiques. «Però el que m'ha motivat sempre ha sigut disputar contra la gent jove o les lligues nacionals». En la seua categoria continua per davant, fent-se sempre amb els primers llocs, «encara que en la general cada any em manen deu llocs arrere... És el que hi ha».

Els anys no passen debades, però la sang de triatleta es manté. De fet, Jesús aspira a realitzar l'Ironman de Hawaii, el més antic i prestigiós del món. «Però uff, que difícil». La veritat és que està fet un bou. El seu secret? Actualment intenta mantindre's fent peses, core, acudint regularment al fisio... «I no faig burrades entrenant».

Sempre, sent constant amb les tres disciplines que va descobrir fa tants anys i que li van enamorar. Practicava atletisme, però va voler fer un pas més enllà. «El triatló em va enganxar de seguida, era terriblement divertit». Ara porta 30 anys practicant-ho... «I el que em deixen».

El naixement del Club Tripuçol

Este xicotet passet individual va ser res menys que el naixement d'un xicotet gran club. «Ens ajuntem quatre bojos del Club d'Atletisme i muntem una secció de triatló». I van decidir llançar l'Escola de Triatló, que va resultar tindre prou èxit. En uns pocs anys, allò què fins eixe moment havia sigut un esport absolutament minoritari a Puçol va començar a tindre més i més seguidors.

«Amb els esports minoritaris necessites donar-te a conéixer; sense oferta és difícil la demanda... I crec que allò va ser un salt avant», assegura Jesús: «Un club et dona pes, una estructura i una cosa que la gent sent com a propi». Però l'escola es va quedar xicoteta i un grup de triatletes, ambVicente Pamblanco com a president, van decidir crear el club. I així va nàixer Tripuçol.

I van començar a entrenar i entrenar, competir i competir, guanyar i guanyar... Fins que el club es va convertir en tot un referent del triatló. I a diferència de la resta de clubs importants, el va fer des d'un xicotet municipi, sense tot just pressupost i solo amb la dedicació dels esportistes locals. «Ningú s'ho explica», assegura Jesús entre riures: «Sempre hi ha una mica de sort, però la nostra il·lusió ens va acompanyar des del principi... Només així es pot arribar tan lluny».

I tan lluny és, res més ni res menys, que guanyar la Lliga Autonòmica i ascendir a Primera Divisió Nacional, tant l'equip femení com el masculí, i competir amb els millors d'Espanya. «És el nostre xicotet miracle». Tot això motiva als joves, davant la possibilitat de ser part d'aqueix gran equip.

Des de llavors, l'interés per este esport ha crescut exponencialment. «Al principi a la gent li feia por apuntar-se, perquè el club és un referent que disputa en les lligues nacionals amb un palmarés espectacular», explica el que ha sigut el seu entrenador des dels seus inicis fins fa tan sols uns mesos: «Però crec que hem demostrat que es pot congeniar l'esport popular amb el competitiu».

251-familia-jimenez-4

Jesús, el messies del triatló a Puçol

Jesús ha sigut l'entrenador del club des dels seus inicis. «Quan comencem, la gent necessitava alguna guia, així que em vaig oferir a entrenar-los». No cobrava, ho feia per amor a l'art i per a gaudir de l'ambient tan familiar que a poc a poc es va anar gestant. Després van començar a créixer... «I clar, el meu entrenament es va ressentir, no arribava a tot, va caldre canviar coses».

Així que Jesús es va centrar en l'Escola. «I crec que vaig encertar, tenim un viver únic de joves triatletes», comenta orgullós. Sempre ha sigut esportista però, durant les dues últimes dècades, l'esport ha sigut l'eix central de la seua rutina: Als matins, classes en l'institut. A les vesprades, preparar aquestes classes i els entrenaments del club. Després, dirigir estos últims. I el cap de setmana, més entrenes, competicions i viatges per a acudir a campionats.

Ostentava el lloc d'entrenador, director, tècnic, conseller... I mil coses més. «Era esgotador, però gaudia moltíssim». Totes estes funcions requerien temps... El temps que ell, entre tantes coses, no tenia. «I no podíem carregar-nos el que ens havia costat tants anys». Així, després de molta reflexió, va arribar el dia en què Jesús va anunciar la seua retirada com a entrenador, passant el relleu a Ian Portalés i Carlos Boví. «M'he alegrat molt que agafaren el meu testimoni; l'estan fent genial».

Esta gran labor està més que reconeguda i agraïda per tots els joves que ha anat entrenant, molts d'ells, grans triatletes actualment. «Em van fer un homenatge fantàstic i ara soc feliç, tinc temps per a mi i, quan trobe a faltar els entrenes, em calce les sapes i isc a entrenar de gom a gom».

Però no eixirà d'este món tan fàcilment... Primer, pel seu amor infinit cap al triatló i, segon, perquè ell i Marta van portar al món dues màquines de nadar, pedalar i córrer que han arrasat en tota mena de proves, des del provincial fins a l'europeu. I més enllà.

De tals pals, tals estelles

Déu els cria, ells s'ajunten i van decidir tindre família. La genètica va fer la resta. En realitat... La genètica i les moltes moltíssimes hores d'entrenament que Jesús i Pablo han dedicat al seu esport des que tenen ús de raó.

Tots dos van entrar en el món als seus sis anys d'edat, en començar el seu pare com a entrenador en el Club Atletisme Puçol. «Al principi era com un esport més en el qual ens divertíem jugant amb els altres xiquets mentre començàvem a aprendre la tècnica de les tres disciplines», explica Pablo Jiménez, el major dels germans.

Que els seus fills es feren triatletes no va estar planificat des del principi, «va eixir sobre la marxa», apunta Jesús, que recorda la primera vegada que Pablo va competir: Tindria sis anys i, en la transició entre ciclisme i carrera, va deixar la bici i va eixir «escopetat» cap a la meta. «Ens havia vist a Marta i a mi tantes vegades... Jo crec que, al seu cap, ell ja era triatleta».

Va anar passant el temps i, quan van entrar en la categoria cadet —entre els 15 i els 17 anys—, van començar a prendre-s'ho de debò, dedicant més hores a la setmana i amb un enfocament competitiu. «Des d'eixe moment, els dos hem anat competint en proves nacionals de molt nivell, tant en categoria absoluta com Júnior o Sub23», comenta Jesús Jiménez, que després de finalitzar tercer en el Campionat d'Espanya Cadet, i segon en el Nacional per Comunitats Autònomes, «vaig començar a dedicar-me a l'esport d'alt nivell, encara que he continuat els meus estudis com un adolescent més».

L'equilibri entre estudi i esport

De fet, tots dos han sabut compaginar la vida del triatleta amb la de l'estudiant, fins i tot en l'època universitària. Pablo, amb el seu doble grau de International Business (Negoci Internacional), la qual cosa li ha portat a estudiar diversos anys a París. Ha intentat mantindre la seua mitjana de 13 hores d'entrenament setmanals, que feia després de finalitzar la seua jornada diària de pràctiques.

Però diverses lesions es van sumar el fet d'estar fora de la seua casa i del seu club, la qual cosa li ha suposat «dos anys molt irregulars» a nivell competitiu. No sense abans aconseguir un 17é lloc en la Copa d'Europa de Melilla, classificar-se per al Campionat d'Espanya Olímpic i aconseguir la permanència en Primera Divisió amb Tripuçol, entre altres mèrits.

Jesús va optar per estudiar Enginyeria Electrònica en la Universitat Politècnica de València, en règim de matrícula parcial, amb la idea de fer la carrera en sis anys, mantenint així la seua rutina d'entrenament abans d'entrar en classe, al migdia i a la vesprada. En total, una mitjana d'entre 18 i 21 hores d'entrenament setmanal.

Este incommensurable esforç li ha suposat també uns quants triomfs, com la seua participació en el Campionat d'Europa Youth, el seu 35é lloc en el Campionat d'Espanya Olímpic Elit i «un increïble seté lloc en la Copa del Rei d'Águilas». I a pesar que no va ser la seua millor competició, «record amb molt d'afecte el Classificatori Europeu per als Jocs Olímpics de la Joventut, on tot el públic estava bolcat amb els triatletes espanyols... Va ser inoblidable».

Este ambient esportiu els ha brindat infinitat d'experiències i amistats, tant en el seu club, com en les concentracions que organitza la Federació amb altres triatletes de la Comunitat Valenciana. «L'experiència és molt valuosa perquè comparteixes temps amb companys d'altres clubs que coneixem des de fa molts anys...», apunta Pablo. «No és només entrenar, també és passar temps amb amics».

Per a ells també és una bonica manera de créixer a nivell personal, obrir la ment i veure món, «perquè acabem coneixent llocs, països i cultures a través d'estos mateixos esportistes, que al cap i a la fi també són adolescents amb ganes de gaudir de la competició», afig Jesús.

251-familia-jimenez-5

La pandèmia: Un colp dur

Encara que el confinament ha fet estralls, els germans —i els seus pares— han pogut entrenar des de casa dins de les seues possibilitats, i amb l'ajuda de la Federació Valenciana de Triatló, que els va fer arribar una cinta de córrer. «S'ha fet dur», asseguren, «i per molt que entrenem, és difícil mantindre la forma així».

Amb l'objectiu de recuperar el seu estat físic previ al més prompte possible, ara plantegen la pròxima temporada de manera diferent i és que, sense competicions a la vista, «ens estem centrant en treballar pensant a llarg termini».

D'esta manera, podran continuar classificant-se per a les futures competicions importants, quan arriben. «Encara que ara no estiga en una posició de súper elit, intente participar en les proves nacionals d'elit», en les quals només tenen cabuda els cent millors esportistes del país, comenta Pablo, que espera mantindre's en aquesta situació «molts anys més, mentre el compagine amb estudis o treball».

Jesús, per part seua, s'havia proposat classificar-se enguany per als campionats d'Europa i del Món Júnior, que han quedat suspesos. No obstant això, continuarà entrenant i estudiant per a veure fins a on pot arribar. «De moment soc 'xicotet' per a saber si tinc un futur en el triatló, així que vaig gaudint de les oportunitats mentre treball en els meus objectius», comenta Jesús.

Als germans Jiménez Gimeno els agrada guanyar i complir objectius. Com a tot el món. Però destaquen la gran importància de gaudir del procés per a superar la pressió: «Si gaudeixes de l'entrenament, la frustració d'una mala competició passa prompte i continues gaudint», expliquen. Tots dos coincideixen que el triatló és una manera de vida, més enllà d'entrenar i competir, «perquè és una manera d'organitzar-se, desconnectar dels estudis, passar temps amb els amics...».

Per tot això, esperen seguir en tot açò molts anys més, si pot ser al nivell al qual es troben i, quan arribe el moment, com a afeccionats. «La qüestió és gaudir de la competició i de les amistats». Una filosofia de vida molt similar a la que els seus pares han mantingut durant dècades i que, a propòsit o no, han inculcat als seus fills. «Ens han influït molt, encara que tampoc ens veiem fent un altre esport».

Un èxit compartit

Ser els pares de tals màquines és, segons Marta, una enorme satisfacció, «encara que l'important és que la senten ells, que visquen les circumstàncies, assaborisquen les victòries i encaixen els fracassos, avaluant-los per a millorar allò que va fallar». En definitiva, a esta mare i ex triatleta li cau la bava amb els seus fills: «M'encanten els seus somnis i com barallen per aconseguir-los».

I totes les seues victòries valen doble perquè són, en realitat, un èxit compartit amb el seu pare. «Això és un altre regal», assegura Marta, que considera a Jesús un gran planificador, capaç d'aconseguir el cent per cent dels esportistes en les competicions més importants. I parla amb coneixement de causa perquè, durant un temps, també va ser el seu. «Les abraçades són per partida doble». Com a entrenador... I com a pare.

«A part, la confiança i la proximitat és un plus que moltes vegades no aconsegueixes amb altres entrenadors», subratllen els germans. De fet, Jesús es desviu per a aportar-los tot el coneixement i suport. I... Què espera d'ells? «Que espremen els seus límits, vegen fins a on poden arribar, però amb cap, mentre creixen en la seua vida professional», explica, destacant que gaudirà cadascun a la seua manera, amb la seua pròpia experiència.

I és que, malgrat el seu tremp d'acer, Jesús viu les competicions dels seus fills amb més nervi que les seues pròpies. Encara que assegura posar-se nerviós sempre, amb tots els triatletes que han competit sota el seu comandament i amb els quals manté una relació d'amistat. «El més important era esperar-los a tots, sobretot als últims... Els primers sempre tenen colpets».

Després de mitja vida entrenant als tripus, els considera de la seua pròpia família i observa amb orgull —ara, com a amic— els assoliments i experiències que van vivint. «La relació amb ells és fantàstica, es fan majors, però continuen sent una pinya», assegura, amb la il·lusió que Tripuçol cresca i es mantinga on està, «fora de tota lògica». Perquè els equips amb els quals disputen tenen grans pressupostos, fitxatges, material... «Però el cor tripu pot amb tot».

Ara, els cognoms Jiménez i Gimeno ressonen fort quan es pronuncien junts. I s'ho han guanyat a pols. I és que, quan la genètica fa bé el seu treball, sorgeixen històries com esta. Una família d'elit.

Informa: Irene Mollà | Fotos: Jesús Jiménez

251-familia-jimenez-6

Altres