Mestres del festeig: Els colombaires de Puçol aviven la flama d'un esport centenari

Seduir a la femella. Este era l'objectiu dels centenars de coloms que fins fa ben poc impregnaven el cel de colors. Des de febrer no es veuen, però després de l'estiu, els membres del Club de Colombicultura veuran als seus ocells volar de nou. L'objectiu? Entrenar-les en la pràctica del festeig i mantindre viva una tradició d'arrels valencianes que, fins i tot amb cada vegada menys adeptes, alberga una lliga molt competitiva. I també una forta afició, nombrosa, però cada vegada més envellida.

Carrers, places i parcs són el camp d'entrenament dels coloms, que per instint, es dediquen a perseguir al colom. Però no a un colom qualsevol. Esta femella sol estar entrenada per un especialista perquè siga capaç de volar, col·locar-se en pins, tarongers, amagar-se entre les branques... «En definitiva, posar-li-ho difícil als mascles, que no tots tenen l'habilitat de perseguir-la, mantindre's prop d'ella i no perdre-la de vista», apunta Vicente Gonzálvez, president del Club de Colombicultura Puçol.

Però esta habilitat es pot treballar. Igual que la resta d'esportistes locals, els coloms entrenen dues o tres vegades cada setmana —més la competició—, exercitant la seua forma física, ateses els senyals del seu entrenador i comprenent els moviments del colom. «Al final del dia, el colom que més temps ha romàs prop del colom és el que demostra tindre més aptituds».

Per a poder diferenciar-los, els afeccionats els marquen amb una pintura inofensiva per a la salut de l'ocell. «És un compost orgànic que es dissol en alcohol i permet traure tota gamma de colors: roig, blau, groc, verd...». Així, cada colombaire marca el colom sota les seues ales i sobre el seu llom amb uns colors i formes determinats, la qual cosa permet identificar-los quan estan en ple vol o amagats entre els arbres.

«Per exemple, tinc alguns amb les ales grogues i detalls verds, de manera que tots saben que aqueixa pintura és meua, perquè tots els socis del club sabem a qui pertany cadascuna». Estes marques, no obstant això, poden ser similars a les de coloms d'altres municipis, perquè «quasi tots els pobles de la zona tenen la seua societat de colombicultura».

Una lliga competitiva

Perquè no hi haja confusió durant les competicions comarcals, també es marca el nom del club amb pintura, de manera que l'àrbitre, amb els seus prismàtics, puga identificar en tot moment als coloms. «Tot això és important quan t'estàs jugant una classificació», apunta Gonzálvez, que assegura la importància «d'estar al peu del canó vigilant per a corregir possibles errors».

En les competicions més importants, pot haver-hi fins a cinc àrbitres, encarregats de controlar el moviment dels coloms, estar en tot moment prenent nota sobre quins es mantenen prop del colom, quins es perden o abandonen, quins han canviat de branca si la femella ho ha fet... «És un treball complicat perquè hi ha molts matisos, i cada situació té una puntuació determinada».

En general, cada colom s'emporta dos punts per cada minut que està tractant de conquistar a la femella, seduir-la i portar-li-la al seu colomar. Les proves més comunes duren unes dues hores, podent aconseguir fins a 240 punts, però n'hi ha fins i tot de tres hores. I encara que moltes de les competicions són de caràcter local o regional, existeix una lliga altament competitiva organitzada per la Real Federació Espanyola de Colombicultura.

«Estem bastant integrats en la competició que organitza la Federació», comenta el president del club local. De fet, amb un equip que sol rondar la trentena de socis, l'entitat es manté registrada en la Generalitat Valenciana com a associació, així com en les federacions de colombicultura —la valenciana, i l'espanyola—. «Som un dels clubs més antics de Puçol... Probablement em queda curt si et dic que porta en marxa des dels anys 30 o 40, com a mínim».

263-colombaires-3

Un club històric i ple de vida

Així, amb seu social en el Sindicat Agrícola i una llarga història a la seua esquena, el Club de Colombicultura Puçol participa en totes les competicions que s'organitzen per la zona i intenta classificar-se per a les de major nivell, com les regionals, campionats autonòmics i d'Espanya. «La selecció és molt dura perquè per a arribar a concursos intercomarcals solo es classifica un de cada sis coloms, i d'ací només passen uns 100 de cada 3600 participants als regionals», explica Gonzálvez.

Malgrat la dificultat, enguany el club tenia tres coloms classificats per al campionat regional, que estava a punt de celebrar-se a Betxí quan es va declarar l'estat d'alarma, el mes de març. I —en temporades normals— se celebren quatre com esta, «és a dir, que parlem d'uns 18.000 coloms, dels quals només arriben uns 100 al Campionat d'Espanya».

Últimament no han aconseguit classificar-se a este nivell. «Va per ratxes i és complicat: en els últims 20 anys m'hauré classificat tres o quatre vegades per a campionats regionals», apunta Vicente Gonzálvez. Però sí que és un club fort a nivell comarcal, on totes les setmanes en les quals no hi ha competicions oficials se celebren xicotets concursos entre els pobles veïns.

De fet, el club tenia previst enguany organitzar a Puçol la final del Campionat de la Mancomunitat Horta Nord. «Ja ens havíem coordinat amb l'Ajuntament i teníem tot en marxa però es va anar al trast... Imagine que l'any que ve intentarem reprendre'l on l'hem deixat».

I també s'ha vist suspesa una competició important per als colombaires locals, una que rep el nom de Azahar, la flor del taronger, perquè se celebra entre abril i maig, quan estos arbres acaben de florir. I per a acabar la temporada, se celebra cada mes de juny un concurs a nivell local, molt familiar, «amb el qual tanquem la temporada i organitzem la festa final».

Igual que la resta d'associacions esportives —i d'altres tipus—, el Club de Colombicultura Puçol ha patit els estralls del confinament. Però després de dècades i dècades donant vida a esta particular tradició, els afeccionats s'encarregaran de reprendre l'activitat quan puguen. Hauran d'esperar a la pròxima temporada, perquè la calor de l'estiu dificulta els entrenaments i, a més, és època de muda: la substitució del pelatge més antic i deteriorat, per un altre nou.

Així l'estiu servirà per a carregar piles. Tant als ocells... Com als seus propietaris! I és que, lluny del que puga semblar, esta pràctica competitiva comporta molt moviment per a tots. Els coloms, per a perseguir a la femella. I els colombaires, per a perseguir als seus coloms, que encara que solen moure's per parcs i hortes, a vegades acaben arribant a polígons i altres zones perilloses per a ells.

Colombicultura, un esport de risc

«A vegades volen fins a naus industrials i, si es fa de nit, no veuen i poden caure en buits dels quals no poden eixir, es poden ofegar...». També els cables, antenes, tensors i emissores de ràdio són elements perillosos per a ells, al que se sumen alguns depredadors: «Ara és freqüent que els rapinyaires del Picaio i la zona baixen a caçar», comenta Gonzálvez.

Davant tots estos perills, en moltes ocasions els colombaires han d'eixir a la recerca del colom perdut, balisa en mà: «A vegades ens miren estrany perquè anem pel carrer amb l'aparell, que emet uns xiulets que s'intensifiquen quan ens acostem a l'animal». Ho fa gràcies a un xicotet xip que el colom porta en l'anella de la seua pota.

En altres casos, els ocells aterren en balcons o terrasses, els amos de les quals poden estar a casa, o no. «A vegades hem de cridar al timbre i demanar permís per a pujar per ells... Intentem molestar el menys possible però clar, són animals i no sempre podem controlar-los», assegura el president del club local. I encara que siga un esport minoritari, en general els veïns coneixen la pràctica i responen amablement.

263-colombaires-5

València, bressol de la colombicultura a Espanya i en el món

«Sobretot la gent de tota la vida del poble entén de què va, o almenys li sona, perquè ens han vist cent vegades, llavors solen ser molt amables i ens posen totes les facilitats del món». No és d'estranyar que els veïns coneguen esta pràctica, introduïda pels àrabs en la península Ibèrica en l'Edat mitjana, perquè està fortament arrelada a la cultura valenciana.

De fet, un segle després de començar a practicar-se com a activitat esportiva, la Real Federació Espanyola de Colombicultura és l'única federació nacional la seu de la qual no es troba a Madrid, sinó a València. I encara que hi ha afició en la majoria de comunitats autònomes espanyoles, especialment andaluses i murcianes, «la Comunitat Valenciana recull prop del 80% de la colombicultura que es practica a Espanya».

També es pot trobar en altres països com l'Argentina o Cuba, però és anecdòtic i «sol ser per algun valencià que s'ha anat allí i ha decidit continuar amb la seua afició», comenta Gonzálvez entre riures. Ell va començar arran d'una parella de coloms que va arribar a les seues mans amb tan sols 10 anys. «I ja porte 50 en este món».

Però el creixement dels pobles, les noves tecnologies i l'enorme oferta cultural i esportiva que s'ofereix als xiquets de hui estan implicant a poc a poc la pèrdua de l'afició. «És una cosa que passava de pares a fills, però ja no tant... Som un col·lectiu molt nombrós però cada vegada més envellit», lamenta Gonzálvez, assenyalant que la societat actual «no té res a veure amb el món rural de fa 50 o 60 anys».

Amor pels animals

Altre inconvenient que dificulta la continuïtat de la colombicultura és la falta de l'espai necessari per a mantindre un colomar. I de les ganes i temps que requereix, doncs als entrenaments i competicions se suma una cura exhaustiva dels animals: netejar-los, alimentar-los, tindre al dia les seues vacunes i revisions mèdiques...

Fins i tot posar als ocells en quarantena després de cada competició, abans de ficar-les en el colomar, per a evitar que puguen contagiar a la resta si hagueren agafat qualsevol malaltia. «Implica molt sacrifici», destaca Gonzálvez. I malgrat tot, manté l'afició amb la mateixa il·lusió del primer dia.

«El que subjau és cert amor pels animals», una cosa essencial per a no tirar la tovallola davant els molts contratemps que poden sorgir, i per a estar disposat a dedicar tant de temps a l'afició. I diners: «És una inversió gran, perquè els coloms no són com els cotxes, amb un preu clar, sinó que depenen del que l'amo valore a l'animal».

Els «normalets» poden superar els 1.000 o 2.000 euros, arribant fins als 20.000 euros i més. Hi ha qui es dedica a guanyar diners amb ells. «Jo simplement vull gaudir-los, si volguera guanyar diners, em dedicaria a una altra cosa», fa broma Gonzálvez, que apunta a l'alt índex d'abandó i considera que la clau per a endinsar-se en el món és créixer a poc a poc, si pot ser des de xicotet, i anar passant per totes les fases «sense cremar-les massa ràpid».

Tànger, Ender, Alboran, Liverpool, Espà... Són alguns dels coloms que el colombaire cuida i entrena. I encara que passaran l'estiu ben tranquils a l'ombra del seu colomar, prompte tornaran a impregnar el cel de color, a la recerca de la femella. I els colombaires de Puçol continuaran avivant la flama d'un esport d'observació, alt risc i seducció que els converteix, res més ni res menys, que en els mestres del festeig.

Informa: Irene Mollá | Fotos: Vicente Gonzálvez

fotos face

263-colombaires-6

08 Juny 2020
FaceBook  Twitter  

Altres