El concert de Andy i Lucas ompli la plaça; Lucas enlluerna a les seues fans i Andy... on estava Andy?

El concert de Andy i Lucas ompli la plaça; Lucas enlluerna a les seues fans i Andy... on estava Andy?

Amb una plaça plena i un públic entregat des d'hores abans de començar, el concert de Andy i Lucas a Puçol, que va servir pràcticament per a tancar la programació organitzada pels festers, va permetre comprovar com la figura de Lucas s'engegantia sobre l'escenari, mentre Andy es feia xicotet allà al fons, en la penombra, lluny dels seus fans.

 

Apunten les estimacions policials que en la Plaça del País Valencià caben unes tres mil persones si estan bé juntetes. La nit del concert d'Andy i Lucas havia d'haver almenys eixa quantitat, o potser un poc més, perquè juntes estaven, hi havia frec entre els assistents i ja se sap que el frec fa l'afecte.

Açò ho va entendre perfectament Lucas, que no va parar ni un moment sobre l'escenari: cantant, animant al seu públic, botant, omplint pràcticament ell solament l'entaulat... Lucas va demostrar que sap com moure al seu públic, com fer que una nit siga màgica per a les seues fans.

I Andy?

La veritat és que alguns seguim fent-nos eixa pregunta després d'assistir al presumpte concert d'Andy i Lucas a Puçol: on estava Andy?

Allunyat de la part frontal de l'escenari, quasi sempre amb un paper secundari, al fons, sumit en una llum tènue, amb el micro recolzat en un peu que semblava tenir vida pròpia, perquè de vegades se li escapava entre els dits... Una imatge poc lluminosa per a les seues fans.

I la seua veu? Algú de debò va gaudir de la seua veu?

Parapetat darrere d'un cor de veus excel·lent, amb uns virtuosos de les guitarres, la bateria i els teclats al seu costat, amb un equip de so que, en fi, sonava perfecte (pot sonar un directe quasi tan perfecte com el propi CD?), la veu de Andy apenes es va deixar escoltar en algun interludi, però molt poc en les cançons... Un so una miqueta fosc per als seus fans.

Algun problema físic o anímic per a enfrontar-se a la seua cita amb els festers i els altres tres mil lliurats admiradors?

Això mai ho sabrem, si per ventura podem constatar que si l'espectacle va resultar apabullant (i ho va ser, sobretot per a les joves fans que corejaven lliurades totes les seues cançons) es va deure al bon fer de Lucas, tot un exemple de professionalitat sobre l'escenari.

Professionalitat, he ací la paraula clau. Potser una de les paraules més oblidades en moltes branques artístiques, tant que de vegades es confon amb celebritat.

Tot just uns dies abans va actuar a Puçol, en la mateixa plaça, un flamant guanyador de Operación Triunfo, el valencià Vicente Seguí. També estrenava disc (com Andy i Lucas) i venia a presentar-lo. Ni el seu caché actual ni la seua capacitat d'omplir recintes tenen res a veure avui dia amb el que poden assolir Andy i Lucas. Però Vicente Seguí segueix sent una celebritat i va demostrar a més una professionalitat a prova de fans.

Andy i Lucas, com molts altres artistes en el cim de les seues carreres, van demostrar a Puçol que la celebritat pot estar renyida amb la professionalitat.

I no només parlem per l'actitud de Andy sobre l'escenari, sinó per tota l'excessivaparafernalia que va envoltar la seua actuació: una muralla de seguretat per a creuar els escasos deu metres que separen l'eixida dels camerinos de l'entrada a l'escenari, coberta a més amb tela fosca; res de rebre a les seues fans després del concert; ni una foto, ni un autògraf, ni tan sols amb els festers que han pagat religiosament el seu elevat caché en temps de crisi (a més del pesic que s'emporta la SGAE); res, absolutament cap contacte amb el seu públic després de l'actuació... només una breu cita abans de l'esdeveniment amb els festers en grup per a una mínima sessió de fotos coral (abans de l'actuació sempre en aquest cas, l'artista ha de concentrar-se per al seu treball).

Però després, cap accessibilitat, només eixos enormes cotxes amb els cristalls enfosquits per a traure'ls d'amagat, com si tingueren cap cosa que ocultar a qui guarden cua durant hores a la porta d'un local, o, com en aquest cas, pateixen els rigors del temps asseguts en el sòl de la plaça, des de quatre o cinc hores abans del concert, per a assegurar-se les primeres files...

Potser no es puga demanar a tots els artistes l'amabilitat i el contacte directe que va tenir Vicente Seguí no només sobre l'escenari (per cert, no li va importar abandonar-lo en diverses ocasions per a barrejar-se amb el seu públic durant la interpretació d'alguns dels seus temes), sinó també després de l'actuació.

Un contacte que abans han tingut molts altres professionals, des de Mojinos Escozíos a Sergio Dalma, per citar dos exemples molt distints, però exemplars en el seu comportament. Professionals que han deixat una grata imatge i un inesborrable record del seu pas per Puçol, independentment del tipus de música que a cadascun li agrade.

Però el mínim que es pot demanar a un artista de moda (i Andy i Lucas ho són: artistes i de moda) és que cuiden a la seua parròquia oferint-li el frec i l'afecte.

En Puçol, sobre l'escenari, el frec el que es diu el frec, només el va obtenir María, la festera que va pujar per a que li dedicaren una cançó. També va poder haver ballat al costat del duo un tema, qualsevol, perquè és una experta balladora i es coneix tota la seua discografía. Així ho va reclamar part del públic, sobretot els festers, que coneixen bé les seues facultats. Però no estava en el guió i ho van deixar passar: tot just el frec de Lucas, l'afecte durant la cançó... i Andy, apartat, assegut en una escala, mirant.

Potser siga molt demanar, però en aquests temps de crisi alguns pensem que eixes virtuts són barates i fàcils de conrear, al cap ia la fi, el frec fa l'afecte.

 

 

24 Setembre 2009
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres