El karaoke va acabar amb els festers i l'alcalde cantant davant una plaça que no sortia de la seva sorpresa

El karaoke va acabar amb els festers i l'alcalde cantant davant una plaça que no sortia de la seva sorpresa

La novetat del karaoke en les festes era en el fons una necessitat: un acte de poc cost i molta participació, perfecte per al perfil d'unes festes marcades per l'austeritat. Però les dues nits van donar molt de si: no només participació dels veïns, sinó també dels festers i fins i tot de l'alcalde, que també es va animar a cantar des de l'escenari.

Era una de les conseqüències de la crisi, que ha obligat a aguditzar l'enginy i buscar alternatives barates per a les nits de festa, per això s'esperava amb especial interès la doble jornada dedicada al karaoke en la Plaça del País València: el dilluns 31 d'agost les semifinals, i el dimarts 1 de setembre la gran final... i algunes sorpreses.

Si la jornada de semifinals va ser sorprenent, no ja pel nivell dels participants (que de tot va haver) sinó per la presència de molt públic en la plaça, la del dimarts va ser una nit de llum, color, so i un guió que ni el més enginyós creador de sitcoms televisives hauria pogut imaginar.

Per a començar, la presentació tècnica va ser impecable: una pantalla gegant ajudava a seguir la lletra als aproximadament mil espectadors que rondaven per la plaça i voltants (on les paradetes de festers feien el seu agost precisament quan ja arrencava el mes de setembre). El so era impecable i la llum, més generosa que en anteriors actuacions festives, inundava l'escenari i els vestia amb un toc de color que ajudava als aspirants a triunfitos a situar-se per a l'espectacle.

Per a continuar, Pepe Bonacho va abandonar per una nit les funcions de managergeneral i organitzador de l'esdeveniment per a posar-se el mico de feina (en aquest cas una camisa a quadres que bé podria haver pertangut al Titi) i presentar les actuacions, combinant acudits amb bon humor i un amago de posar-se ell també a cantar, encara que finalment no va haver lloc a tal proesa.

En tercer lloc, sobre l'escenari no només van actuar els finalistes de la nit anterior, sinó que un bon grup de novençans va voler actuar així, de sobte, sense estar previst en el guió, sent conscients que no podien accedir ja als premis (formats per equips de música i un home-cinema, gentilesa tot això d'uns festers cada vegada més integrats en les festes, ara que l'esglai inicial ja ha passat), però ansiosos per col·laborar en les festes, per participar en la nova experiència i, per què no, per exhibir unes facultats vocals que en molts casos eren notables i en uns altres... doncs això, l'important és participar.

Els festers, sempre ells, tampoc van voler deixar passar l'ocasió de col·laborar a fons i els casats van oferir una brillant interpretació (amb ambientació i tot, a força d'ombrel·les i vestits de bany d'època) d'un clàssic de la seva època: Eva María, aquella cançó dels seixanta (sí, sí, del segle passat) que ens va deixar a tots preguntant-nos el mateix: "¿Qué voy a hacer, qué voy a hacer?". I això que tots ja sabíem la resposta: "¿Qué voy a hacer si Eva María se fue?"

Però el més difícil ho va posar una parella de festers que li va tirar bemoles a l'assumpte: el Duo Pimpinela va actuar en directe, transvestida ella, això sí, en la figura d'un fester amb depilacions pendents des de fa diversos anys. Si l'aspecte de "ella" era qualsevol cosa menys femení, la seva veu, en canvi, sonava casi casi com l'original. Una altra de les sorpreses d'una nit que encara no havia tocat sostre.

I és que, mentre el jurat deliberava, va haver altra actuació fora del guió: si en el seu discurs de presentació de les festes José Vicente Martí, l'alcalde, havia assegurat que ell havia canviat la pissarra per les noves obligacions, però seguia sent el mateix de sempre, en la nit dels karaokes va tenir ocasió de demostrar que les seues paraules no les hi havia dut el vent.

Espentat pels festers (bé, tampoc va fer falta insistir massa: es va pujar al carro de seguida), José Vicente es va atrevir amb un clàssic de tots els temps, el Mediterráneo de Serrat, i va oferir una actuació sòbria i elegant, per a tancar una nit que ja apunta a cita obligada en pròximes festes populars i patronals.

Per cert, també va haver premis. Tres, per a ser exactes. I encara que en tot moment va quedar clar que l'important és participar, els quatre que van haver de pujar a l'escenari a recollir els detalls (sí, quatre: la tercera posició va ser per a un duo) ho van fer amb el somriure propi del que ha vist adrogueria algun dels seus somnis.

El tercer premi va ser per a Sara i Tamara per la seva interpretació del tema Cómo hablar de Amaral. Un hiperactiu Francisco (que també va actuar durant la nit formant part d'un trio) va recollir de mans del cap dels festers el seu segon premi. I una radiant Sandra Lozano, aquesta jove que no s'atrevia a actuar i que va pujar a l'escenari la nit del dilluns "casi sense voler", perquè li donava una mica de vergonya, va rebre de mans de l'alcalde un primer premi que la plaça va aplaudir per unanimitat: el seu Béseame mucho, en el que el bis va ser corejat pels festers sobre l'escenari, va anar, amb diferència, la interpretació més emotiva de la nit. Operación Triunfo ja té candidata per a la pròxima edició.

01 Setembre 2009
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres