“Voces contra el olvido”, un necessari reconeixement al valor de les valeroses

“Voces contra el olvido”, un necessari reconeixement al valor de les valeroses

Concha Cardo, Celia Paniagua i Carmen Tabernero han passat diversos anys recopilant testimonis de dones valencianes supervivents de la Guerra Civil i el franquisme. El dijous 18 de febrer es va presentar en la Casa de Cultura el resultat: “Voces contra el olvido”, un llibre que arreplega el testimoni de 25 d'eixes dones invisibles.

La cinquantena d'assistents a la presentació del llibre va comptar amb Robert Cerdàcom a precís introductor del tema. Al recordar que la història sempre l'escriuen els vencedors sense atorgar la paraula als vençuts i que estes tres dones "fan història d'una altra forma, partint dels xicotets detalls, dels testimonis de la gent del carrer", el fins fa poc director de l'Institut d'Educació Secundària deixava clar que el llibre és una obra necessària per a tornar a la dona espanyola la veu que en el segle XX no ha tingut.

Concha Cardo va anar més enllà, en assenyalar que no sols escriuen la història els vencedors, sinó exclusivament els hòmens. Una història esbiaixada que atorga a la dona espanyola, en el franquisme, el mateix paper que en l'Alemanya nazi: "reduïda a la maternitat, l'església i la cuina".

El treball de les tres autores ha sigut buscar esta dona que "només en els anys 70 del segle passat va començar a perdre la seua invisibilitat i va donar els seus primers passos per a lluitar pels seus drets". Una recerca en què han comptat amb moltes col·laboracions per a evitar que la seua història es perdera, una cosa que succeiria si els testimonis no eren arreplegats d'alguna forma.

Al final, en el llibre queden vint-i-cinc llargues entrevistes que donen una visió de primera mà de la República, la Guerra Civil i el franquisme. Una visió de la vida en els pobles del Camp de Morvedre i els seus voltants, com a Vall d'Uixó, València i Puçol. En alguns casos l'entrevista va arribar en el moment crucial, perquè alguna de les protagonistes ja ha mort i no ha arribat a vore el llibre publicat.

Per a donar sentit a esta àmplia documentació, "hem organitzat el material per temes comuns, entrellaçats, que suggerixen que totes les històries són una sola, però amb les seues particularitats", va explicar Celia Paniagua.

Uns temes entre els que la por, encara en el segle XXI, és el gran protagonista, però també el desmembrament familiar, la falta de protagonisme de la dona, els futurs truncats per a estudiants i dones que aspiraven a treballar, el rebuig i les injustificables humiliacions en públic i, entre altres, el paper còmplice de l'Església, que no va voler lluitar com a institució contra civils i militars per a obtindre el perdó dels perdedors.

Marí Carmen Tabernero, per la seua banda, va llegir alguns fragments, xicotetes històries mínimes que, narrades amb concisió però amb emoció, van posar un nuc en la gola en més d'un assistent.

Com a exemple, va destacar el valor d'aquella dona que agarrava els seus fills xicotets, en plena postguerra, i recorria a peu el camí entre Canet i el Port de Sagunt, per a després seguir la via del tren fins al Puig, i allí s'acostava al Monestir, convertit en presó per a presos polítics, només per a albirar darrere de les reixes de l'últim pis un mocador, senyal que el seu marit ja podia entrevore als seus fills, famolencs, cansats, però disposats a passar tot el dia caminant per a vore son pare uns minuts. I després, el camí de volta. Tot un dia per a una mirada en la distància, entre reixes.

Un nuc que una de les assistents va agrair a les tres autores: sa mare, una de les protagonistes del llibre, ja morta, havia viscut sempre amb eixe temor, amb eixa necessitat de contar. Gràcies al llibre, ho va aconseguir, fa només dos anys. Després de contar els seus records va morir. Mai hi ha vist publicat el llibre. Però la seua filla va aprofitar la presentació per a agrair "eixe alliberament" que sa mare havia aconseguit en els últims mesos de la seua vida.

En un final ple de moments emotius, José Vicente Martí, l'alcalde, va intentar sintetitzar al màxim el discurs amb què va tancar l'acte i va deixar una d'eixes frases que resumixen a la perfecció l'esperit del llibre: este treball és necessari perquè és hora de "donar valor a les valeroses".

 

22 Febrer 2010
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres