Els polítics francesos no toregen amb el pic

Els polítics francesos no toregen amb el pic

Orgullós, més que mai, de ser aficionat. Fastiguejat com a ciutadà. Als taurins contínuament se'ns discutix la nostra dignitat. A un li criden fatxa, filldeputa i assassí abans d'entrar a una plaça. A València, Barcelona o Bilbao, amb total impunitat dels ecopacifistes. Sentim la prohibició de Catalunya en el segle XXI molt prop. Barcelona, capital de la modernitat, el cosmopolitisme, la llibertat...

 

Tampoc es confonguen: Barcelona és això. Una altra cosa són alguns dels seus polítics dements. I, sumen, la incultura general taurina que regna a Barcelona per censura i desconeixement. Els taurins anem amb la llibertat, els abolicionistes amb la prohibició.

Sarkozy va frenar en sec un gest de rebel·lia anti. Ara ha sigut un nombrós grup de polítics gals els que han remés una missiva als seus homòlegs catalans per a demanar "seny" en el Parlament. Per això, quan a França ja votaven les dones a Espanya hi havia una dictadura terrorífica. Espanya ha sigut sinònim de retard en molts aspectes: en cultura, literatura, drets.

En els bous, França, amb molta menys tradició, ens passa ja molt per damunt. I els seus polítics no toregen amb el pic, que és tècnica enganyosa de mal torero. C'est la vie! A pesar de les excepcions, els nostres polítics només ens defenen només de boca i, quasi tots, fora tros. Una posa, una foto, una barrera... Pocs defenen el toreig encreuant-se al banyó contrari per por a la cornada. O a les urnes?

Albert Rivera, de Ciutadans, l'alcalde socialista de Barcelona, Jordi Hereu, o el senador popular García Escudero s'han manifestat a favor o, almenys, en contra de prohibir. En el PP seguixen amb ambigüitat. Suport, sí, però alguns dels seus feus electorals, com Madrid, capital del toreig, no són bon exemple de compromís. En el PSOE regna la indecisió. Sí, no, indiferència, llibertat de vot. A Catalunya, no així a Extremadura, Andalusia o Castella La Manxa, el PSOE no manté la mateixa actitud.

El professor Enrique Tendre Galván, va escriure en la seua obra Els Bous, esdeveniment nacional: "Quan l'esdeveniment taurí arribe a ser per als espanyols simple espectacle, els fonaments d'Espanya en tant que nació s'hauran transformat. Si algun dia l'espanyol anara o no als bous amb el mateix tarannà amb què va o no al cine, en els Pirineus, llindar de la Península, caldria posar este sentit epitafi: Ací jau Tauridia, és a dir Espanya".

Els polítics -tots- tenen l'obligació moral i real de protegir i potenciar la Festa com a patrimoni cultural dels espanyols, antis i catalans inclosos, encara que els sàpia greu. El catedràtic Andrés Amorós en el seu llibre Bous, cultura i llenguatge apunta: "no cal identificar els bous amb una sola tendència ideològica, cultural, política, estètica. Bojos pels bous han sigut monàrquics i republicans, intel·lectuals i analfabets, progressistes i reaccionaris, castissos i europeistes, gents de dretes, d'esquerres i de centre".

L'art no té banderes ni fronteres i el toreig és hui més internacional que mai. El problema és que la Barcelona radical s'entravessa amb la Festa Nacional. La defensa del bou és mera coartada.

En estos temps de tendresa i cinisme els desitgem a tot Feliç Nadal. Celebrem, almenys, que fins en La Sexta, Cuatro, TV3 i Canal 33 han eixit bous estos dies. Quin detall. Iran després a pel  flamenc salvant la rumba catalana?

Escriu: Salvador Ferrer
(Publicat originàriament en El mundo, desembre 2009)

 

03 Gener 2010
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres