Carles Alberola: “la diferència està que la televisió és indústria i el teatre és artesania”

Carles Alberola: “la diferència està que la televisió és indústria i el teatre és artesania”

Albena Teatre va omplir la Casa de Cultura de Puçol amb “Mans quietes!”, una classe magistral sobre la vida, el políticament correcte i la realitat del món en què vivim. El text de Piti Español i la direcció de Carles Alberola van proporcionar als 300 espectadors del saló d'actes una sessió molt més atractiva que l'emocionant espectacle oferit al mateix temps per televisió, el partit de futbol entre el València i el Barcelona.

És difícil trobar en estos temps de televisió i cine amb estrenes-rellamp un espectacle que concilie a l'espectador amb el teatre, amb el gaudi en la sala, que ho allunye dels problemes quotidians per mitjà de la rialla, però que li permeta reflectir-se en la trama, en els personatges, i li obligue a reflexionar sobre el món que ens rodeja. Tot açò ho aconseguix l'última obra de teatre dirigida per Carles Alberola sobre un text de Piti Español, Mans quietes!

A soles amb tres bolos en províncies, la seua arribada a València ciutat, a mitjan pròxim mes de maig, pot significar el retorn per la porta gran d'Albena Teatre als grans espectacles, als plens diaris, a la gira per tota Espanya, una cosa que no es donava des dels temps de BesosSpot, encara que en esta carència no tinguera res a vore la qualitat dels espectacles (les brillants Perfect, Artefactes, 13, Gosses, El museu del temps), sinó l'orientació de la companyia, més centrada en els últims tres anys a produir sèries per a Televisió Valenciana (AutoindefinitsManiàticsPer nadal terrons oSocarrats, esta última actualment en antena amb un episodi diari de dilluns a divendres).

Un condemnat a mort s'ha escapat

Deia Carles Alberola en una xarrada informal que "la televisió és indústria i el teatre artesania; per això tornar a l'escena, al contacte directe amb l'escenari és una cosa molt plaent quan s'aconseguix la comunió total entre el text, els intèrprets i la resposta còmplice del públic".

Però eixa comunió hi ha estat aparcada durant quasi tres anys, els que Alberola porta sense dirigir teatre, però capficat en l'escriptura de guions, la supervisió de textos, la producció, la direcció, el muntatge i inclús la interpretació de centenars de capítols de les distintes sèries que Albena Teatre i Conta Conta Produccions vénen realitzant ininterrompudament per a Canal 9 (Televisió Valenciana).

No és el mateix el treball per a televisió, amb uns terminis raquítics i uns esquemes estrictes, on l'important és ajustar-se a una duració i a un pressupost, que el treball artesanal en una sala fosca, on cinc intèrprets, un director i alguns tècnics proven, discutixen, tornen a provar, corregixen, ajusten, discutixen una altra vegada, reelaboren i, finalment, aposten per una línia de treball per a cada personatge, per a cada escena, per a cada diàleg, per a cada gest...

Ha hagut d'escapar-se tres mesos de les seues setmanes de set dies dedicats a produir televisió per a poder crear una nova obra. La fuga li ha assentat bé, els resultats demostren que no és el mateix la indústria que l'artesania. Un canvi d'aires que se nota en tot l'equip, un equip on els tècnics són els fixos d'Albena (Marcos Orbegozo, Ximo Olcina, Montse Amenós, Laura Useleti) i els intèrprets ja han compartit batalles anteriors amb Carles Alberola i Toni Benavent.

Llàstima que la dita no siga completa i el gros de l'equip torne a estar capficat novament en la producció massiva d'hores de televisió, de gags amb càmera estàtica i rialles enllandades. És indubtable que així s'arriba a un públic massiu, que la televisió proporciona moltes satisfaccions (notorietat, prestigi, diners, audiència, possibilitat de crear ocupació en la professió), però a canvi actua com un autèntic vampir que atrapa les seues víctimes i difícilment les solta... excepte quan estan completament espremudes.

Lliçó d'escriptura

Era necessari l'envol televisiu, però amb terminis tan curts feia falta un text ja elaborat per a permetre a Alberola i Benavent afrontar un nou projecte teatral, fidel a la seua política d'una obra nova cada any, una cosa que vénen complint des de 1994, ambCurrículum (que va ser l'origen d'Albena) fins a la seua obra número 15 en 15 anys de carrera, El museu del temps.

Feia falta un text per a l'obra núm. 16, la que correspon al 2009, i va arribar de la mà de Piti Español, guionista habitual d'algunes pel·lícules d'Eduard Cortés i professor de guió en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. No un text qualsevol (que difícilment hauria cridat l'atenció d'un tàndem tan exigent com el que formen Alberola i Benavent), sinó una exquisida peça d'orfebreria on tots els engranatges estan perfectament acoblats, on cada element té la seua raó de ser, on tot el material disponible en l'únic escenari (un aula) té la seua utilitat... i on la rialla és el principal aliat durant més d'un ara.

Mans quietes! va sorgir com proposta perquè l'estudiara Alberola fa un parell d'anys. Llavors Albena estava pràcticament iniciant-se en el món de la televisió i va caldre aparcar-la. Ara arriba com una glopada d'aire fresc precisament per a escapar de l'activitat aclaparadora en televisió.

Però no ens enganyem, és un producte que precisament no tindria cabuda en televisió: en esta classe es passa revista al políticament correcte en qualsevol àmbit (des de l'ús correcte del vocabulari en valencià a les orientacions sexuals dels protagonistes), s'ataca les convencions d'una societat basada en les aparences que amaga desitjos molt més foscos, de postures impostades, de boniques paraules que dissimulen térbols desitjos, de dones que volen comportar-se com a hòmens, d'hòmens que anhelen gitar-se amb dones, de pobres desgraciats que l'única cosa que volen és sobreviure, encara que siga a costa de ser humiliat fins a extrems difícilment imaginables.

Un únic escenari, però amb entrades i eixides més que justificades, per una porta que pareix importada de qualsevol pel·lícula de Lubitsch. Un únic acte, però amb canvis de protagonistes, de rols i de situacions. I la rialla com a única acompanyant.

Encara que una rialla distinta segons les situacions: en ocasions, un riu a mandíbula oberta, però en altres la rialla ja és una miqueta més tensa; la carcallada és una cosa espontania, però després ve la reflexió, de forma quasi immediata, una reflexió que ens porta a identificar-nos amb algun dels protagonistes... i llavors la carcallada és menys sonora, és una rialla amb un regust amarg.

Ningú escapa a este procés d'identificació amb algun dels personatges o amb qualsevol de les situacions. Tot és quotidià: la correcció lingüística, les paraules triades per a no molestar, els gestos cures per a no ofendre, el políticament correcte per bandera... Quotidià i familiar, per la qual cosa no ens costa identificar-nos amb situacions de què ens riem pel ridícules que resulten, però ens estem rient de nosaltres mateixos. És una rialla sana, però que invita a la reflexió. El que no sempre nos agrada.

Fins ací arriba el modèlic text de Piti Español, convenientment revisat pel propi autor després d'hores d'assajos i ajustos amb un repartiment modèlic, en el que tots estan perfectes (Imma Sancho com la directora un poc acomplexada pel seu excés de pes; Verónica Andrés com eixa mare progre i conscienciada, encara que només en aparença; Inés Díaz com la mamà que busca la seua segona joventut ara que s'ha separat del seu marit i ha trobat un flirt fàcil; i Juanfran Aznar com el servicial treballador que també guarda els seus secrets).

Tots estan perfectes però un sobreïx per dret propi: Sergio Caballero compon un perdedor envejable, capaç d'abaixar-se els pantalons i sofrir tot tipus d'atropells amb tal de tirar endavant una trista venda amb què sobreviure. Insegur, immadur, cornut, apalissat, maniatat, torturat, insultat... i finalment heroi. Bo, en esta obra no hi ha herois, tots són personatges grisos. Però almenys ell pot acabar la funció complint els dos objectius bàsics de la seua vida: firmar un contracte que li salve momentàniament el seu lloc de treball i disfrutar del bell cul d'una directora que, segons les seues pròpies paraules, "té un bon pols".

Lliçó de posada en escena

Davant d'un text impecable, en el que tot té una lògica indiscutible, per més que a priori ens resulte difícilment creïble, la posada en escena no ha de consistir a ofegar les paraules, amagar els actors o multiplicar els efectes innecessaris.

Cal ser un director expert per a descobrir i acceptar que en moltes ocasions menys és més. En definitiva, que la posada en escena ha de ser tan neta i transparent que no es note. Només un delicat canvi de llum per a subratllar el dramatisme d'un moment. Res més. I res menys.

Perquè l'important són el text i els actors. I el tempo. Controlar les entrades i eixides de personatges, el crescendo humorístic que es produïx en l'obra fins a cinc minuts abans del final, quan tot pareix acabar, relaxar-se, però un nou gir a la trama (perfectament lògic i lligat) reconduïx la situació a terrenys fins ese moment insospitats.

Això és el que han fet Alberola i els seus intèrprets: ajustar-ho tot i deixar que la sessió fluïsca amb naturalitat, quasi com si no hi hi haguera treball darrere i els personatges es limitaren a recitar un text.

Però està el treball de vestuari (eixes inoblidables sabatilles de Caballero, que delaten la mediocritat del seu ser humà), el portentós disseny de decorats, amb un aula funcional però visualment poderosa (on fins a un cutter ens és presentat amb antelació perquè després no ens estranye l'ús que se li dóna), eixe xicotet matís de la il·luminació (que convertix un aula en una sala d'interrogatoris). Tot, tot encaixa a la perfecció.

En esta classe s'ensenyen moltes coses. Però per al públic hi ha una fonamental: nosaltres també estem reflectits en els cinc personatges, millor dit, en els sis, perquè eixe que mai apareix en escena també és perfectament retratat (el president de l'AMPA, guapo, simpàtic, etern guanyador, amb aspiracions polítiques, seductor... fanfarró, trampós en el joc i maltractador de xiquets).

Traguen dos hores de la seua enfaenada existència i tornen al cole. Hi ha un aula buida en què tenen una cita per a parlar del seu fill, o potser de vostés mateixos. No falten a la cita.

En esta classe deprendran moltes coses. És una classe magistral.

25 abril 2009
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres