Cant de pardals silvestres: un esport, dos estils

Cant de pardals silvestres: un esport, dos estils

El cant de pardals silvestres és una de les modalitats esportives més antigues que es coneixen, de fet es conserven escrits del segle XIX que expliquen les tècniques per a obtindre un millor resultat d'estos pardals engabiats, sobretot cagarneres, paixarells, gafarrons i verderols.

Hui en dia este esport, que alguns preferixen considerar un art, dividix els seus seguidors en dos escoles: els que treballen exclusivament amb pardals volàtics (és a dir, caçats en el camp amb xarxes) als quals ensenyen a base de CDs amb cants pregravats; enfront dels que preferixen fer-ho amb pardals criats per ells mateixos i sense cap tipus de mig artificial, només sentint el cant d'altres pardals.

Esteban Guerrero i Roberto García Vallés són dos exemples il·lustratius d'estes tendències. Estos dos pertanyen a l'Associació Ornitològica “El paixarell”, que el passat 25 d'abril va organitzar el seu últim campionat social abans d'acudir el pròxim 8 de maig a l'autonòmic d'Onda; estos dos, a més, estan acostumats a copar gran part dels premis en els tornejos que organitza el club; estos dos van començar la seua afició als huit o nou anys... encara que, això sí,  tenen tècniques molt molt distintes.

“Treball amb pardals agarrats al juliol i agost” –explica Esteban Guerrero–, “als que eduque i finalment elegisc els que més m'agraden, la resta els solte a l'octubre. Actualment tinc dotze pardals, tots ells paixarell i gafarrons, perquè el seu cant és el que més m'agrada. I els eduque sense cassets ni CDs, només amb el cant d'altres pardals que col·loque al costat d'ells... d'ací que no treballe amb cagarneres ni verderols, ja que són pardals el cant dels quals es contagia ràpidament del que senten al voltant i no servixen per a competir”.

Acompanyat de la seua dona, Esteban Guerrero va ser un dels setanta participants en la prova de Puçol i, com ve sent habitual, va quedar campió en la modalitat de “paixarell jove”,  pel que serà un dels participants en l'autonòmic d'Onda.

“De totes maneres, el nostre nivell actual és més baix que el que teníem en els huitanta i començaments dels anys noranta” –confessa Roberto García Vallés, actual president del club–, “això és degut al fet que nosaltres ens hem mantingut en una línia molt tradicional i altres han apostat per renovar l'esport, encara que siga a base de diners: s'estan donant casos de criadors que paguen fins a tres mil euros per un paixarell només per a assegurar-se poder guanyar el campionat autonòmic... De totes maneres, això del diners no és el mateix, es que és bonic és criar el planter propi”.

Roberto García sap del que parla: va ser fundador de l'associació fa ja 26 anys, va estar quatre com a vicepresident, huit com a president, es va prendre un xicotet descans i ara torna a la presidència. Un llarg camí en què l'única cosa que no ha canviat és la seua forma d'enfrontar-se al silvestrisme.

“Jo faig el meu planter. La criatura a casa, encara que també tinc alguns volàtics, els empapusse, els pose contínuament un CD amb una selecció de cants que jo mateix he confeccionat i els faig escoltar eixa selecció sempre tapats, perquè estiguen més tranquils i es fixen més en el cant”.

Tampoc li va malament a Roberto amb la seua tècnica: en el campionat social del 25 d'abril va aconseguir diversos segons i tercers llocs, que automàticament li classifiquen per a l'autonòmic d'Onda i d'ací, a finals de maig, els millors acudiran al campionat d'Espanya.

L'entrega de premis, celebrada en el mateix camp antic de futbol on es va celebrar la prova, va co

05 Maig 2004
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres