Juan Ávila, s'albira el somni

Juan Ávila, s'albira el somni

Serà el 19 de març, Sant Josep, dia del patró. Al cós del carrer de Xàtiva. En eixa plaça -la seua plaça- que guarda la Porta Gran en la número 19. Una casualitat. De padrí de cerimònia, un dels millors de la Història contemporània del Toreig -per números, potser sobre l'adjectiu que acompanya a Història-, i de testimoni, al fill -em tem que si no canvia molt sempre serà el fill de- d'un artista més propi de Despeñaperros que de la centellejant Lucentum mediterrània. L'esdeveniment no pot tindre un caire més històric. Dia de la cremà... i, damunt, dissabte. Per si faltava alguna cosa. L'entrada augura bitllets pels núvols i la revenda farà el seu agost al març.El que fa un parell d'anys s'albirava com un objectiu indefinit, com un somni llunyà, sense horitzó, hui s'albira a 20 albes. Puçol tindrà un matador de bous. Torero ja és des de fa temps. Per primera vegada, en la bella història que escriuen bous i toreros, un puçolenc es doctorarà en Tauromàquia en una plaça insigne per a alternativados: des de Camino, Curro fins a ''El Soro'' passant per Enrique Ponce, entre altres grans.

Molt ha plogut, més d'un parell d'anys, des que ''Espartaquín'', com així li deien afectuosament els seus companys de l'Escola de Tauromàquia de València, agafava el tren de rodalia amb destí carrer de Xàtiva, per a entrenar i somiar el toreig des de la més conscient adolescència, no és una paradoxa, i amb la més profunda de les conviccions: voler ser torero.

Però hui, certes reticències d'antany d'alguns tapats s'han convertit dia a dia en il·lusió, afecte, suport i en eixa ineludible dosi d'hipocresia i mamoneig que mai falta en casos de tall de vanitat i èxit a la vista. Com si els toreros no saberen els que estan de veritat... i els que només volen figurar i traure margalló, eh Miguel? Tant de bo tinga molts aduladors. Va en el sou i bon senyal serà per als que sempre li desitgem el millor.

Juan ja té dos cicatrius en el cos: la primera -el seu baptisme de sang- li la va inferir una vaca de Salvador Domecq, i la segona, un jònec de Manolo González a Algemesí. Ja ha superat batalles, encara que li queda molta, molta guerra, cornades de despatx corrupte, de politiqueig incompetent -una a punt de deixar-nos sense son (no puc més que insinuar-ho*)-, també sap el que és anar amb cotxe de quadrilles pel carrer Alcalà direcció Las Ventas enfundat de llums (tres vegades i li queda una molt important, amb una de Font Ymbro que ol a Puerta Gran i a 30 corregudes firmades ipso facto).

I a això vaig. Sóc dels que pensa que la correguda de jònecs de Madrid amb els jandillas de fuenteymbro és tard molt més important que l'alternativa. També la de Bilbao, la de Vistalegre en Carabanchel. Però la de Les Vendes és fonamental... No em sorprendrà si Juan talla dos o tres orelles a València, però m'alegraria molt més si triomfara a Madrid el diumenge 13 de març. Potser el lector poc expert diferix de ma anàlisi, però el jo aficionat que exterioritze firmava abans la Porta Gran d'esta plaça l'èxit glamorós faller. 

Entre els conspicus es conjectura que 30 o 40 corregudes de jònecs són poques per a donar eixe pas. Tal vegada, però en el toreig cal donar el pas avant i creuar al banyó contrari. És la seua hora, és el seu moment. A més, ja són tres vesprades a Madrid, que seran quatre, una a Sevilla, i algunes corregudes de jònecs tan serioses com els bous que maten els fills de les figures. Este no és fill de, ni l'apodera Chopera ni Lozano i s'ho va haver de guanyar tot com fins ara, que és de la forma més gratificant i que més satisfacció interna li genera a un en totes les facetes de la vida. Sense endolls ni proteccionismes, per un mateix, no pel seu tio, ni per ser fill de, sinó per la seua vàlua -quin carall-, pels seus collons.

El bou, com el temps, posa a ca

26 Febrer 2005
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres