Vicent Sebastià, com els melons de forana

Divendres que ve, 14 d'octubre, a les 19.30 hores, en la plaça Joan de Ribera, enfront de la casa on va viure i va morir el poeta, el poble de Puçol celebra un homenatge a Vicent Sebastià, difunt fa ara 40 anys. L'acte servirà a més per a presentar el quart volum de les seues obres completes, dedicat en esta ocasió a les seues peces teatrals. Manel Alonso rememora la vida i la personalitat de Vicent d’Anna.

Una vesprada de setembre del 1976 un pare buscava el seu fill entre els xiquets que corrien tot empaitant el bou de cartó durant la festa de Sant Miquel. El carrer bullia de gent que reia i parlava a crits. Els gallarets que penjaven dels balcons ballaven al ritme que els marcava un lleu vent de llevant. En trobar el fill, amb emoció continguda, li va pregar que l’acompanyara tot anunciant-li a cau d’orella la mort del tio Vicent.

A la casa de la plaça de la Torre amics i familiars es preparaven per al dol. Eren hores de llàgrimes i de tristesa per aquell que tanta alegria i somriures va prodigar en vida a través dels seus versos.

Havien passat setanta-sis anys des que en aquella mateixa casa vinguera al món el finat, Vicent Sebastià Muntañana, més conegut pel malnom de Vicent d’Anna. Setanta-sis anys durant els quals el món s’havia transformat a força de cremar etapes a una gran velocitat. El segle xx havia estat un segle de crisis mundials socials, econòmiques i polítiques que havien provocat canvis profunds, però també molt de dolor.

Vicent d’Anna naix en una societat eminentment agrícola, un municipi de l’Horta de València amb un ric i variat ecosistema, Puçol. Un poble aleshores de tres mil set-cents dos habitants. En morir Vicent Sebastià, la població s’havia triplicat i l’economia s’havia diversificat cap a sectors com ara el turisme o la metal·lúrgia. Pocs anys després el país i el seu poble viuran nous canvis de caràcter polític, social i econòmic, però ell ja no en podrà deixar testimoni a través dels seus versos.

Fa un parell de dècades vaig tindre la sort de conéixer i parlar amb la seua germana, Dolores, a la casa on va viure i va morir el poeta, recorde el seu bon tracte i la seua amabilitat. En una de les converses que vam mantindre ella em va dir: «El meu germà era com els melons de forana». Durant aquests cent setze anys els valencians hem guanyat qualitat de vida, no en tinc cap dubte, però també hem perdut molt de patrimoni, no sols material i natural, sinó immaterial. Hem perdut paraules, frases fetes, expressions, refranys, cançons, rondalles, romanços, balls, tradicions, per això a molts no els dirà res aquella frase, el meló de forana era una varietat que no calia regar perquè la capa freàtica els garantia la humitat necessària per a sobreviure. Vicent Sebastià fou un home que sense tindre una gran formació en el camp de la música i de la literatura fou capaç d’aprendre les claus bàsiques per a crear una obra musical i literària de marcat caràcter popular i que tenia en la paraula viva, en la paraula dita en veu alta o cantada el seu segell i raó de ser. Una obra que va comptar durant dècades amb la simpatia d’un gran nombre de persones que la van fer seua. Una simpatia que en grans sectors de la població, quaranta anys després de la seua mort, encara perdura.

La mirada de l’artista és fonamental per a saber de la seua obra, la mirada de Vicent d’Anna és la d’un individu lligat als cicles que marquen les collites, al calendari agrari que assenyala els dies de sembra i collita així com els dies de festa. Un llaurador preocupat per l’oratge, per la qualitat de la collita, les despeses que li ocasionarà i el preu que n’aconseguirà. Un home conservador, respectuós amb la tradició i m’atreviria a dir que regionalista. Un home amb un gran sentit de l’humor, capaç de traure-li punta a quasi tot, i amb una gran propensió a la ironia, la sàtira i la caricatura. Un senyor que assistix una mica escèptic als canvis radicals i a la gran transformació que patix l’agricultura al llarg del segle amb la introducció dels vehicles de motor, l’ampliació de les zones de regadiu, la dessecació de la marjal..., però també la de la mateixa societat on viu que multiplica cada any el nombre d’habitants.

A través de la seua obra, a més del seu humor i la seua mirada, trobem la llengua, el dialecte propi de Puçol i de la comarca de l’Horta del segle xx, un dialecte que s’ha empobrit i transformat els darrers quaranta anys. Trobem expressions i frases genuïnes dels nostres pares. Trobem caricaturitzats en els seus versos moments de la vida quotidiana i festiva d’un poble menut que trencava les costures del seu nucli urbà originari i s’eixamplava cap al secà.

Vicent va compondre al llarg de la seua vida una gran quantitat de versos, alguns els convertí en cançons, altres en romanços on narrava les vicissituds d’algun personatge com ara el famós Sebastianet, un llaurador que va arribar a la lluna, o d’alguns animals, sovint bous braus; un grapat formarien els dos sainets que va escriure i altres es convertirien en dècimes que després, en paperets de colors, llançarien el clavaris de la Mare de Déu durant les cavalcades de les festes del poble.

En vida, Vicent Sebastià, només va publicar un llibre, Mentires y veritats (edició d’autor, 1959), sense massa èxit de vendes, recordem el poema «Per una pesseta un llibret». La ràdio, a través de la veu de Paco «Panolla», fou la seua gran aliada per a fer arribar a un públic poc addicte a la lletra impresa la seua obra.

Les darreres dècades, de la mà de l’escriptor i especialista en cultura popular Josep Vicent Frechina, amb la col·laboració de la seua família i de l’Ajuntament de Puçol, s’ha anat publicant la seua obra apareguda fins ara en quatre volums, tots quatre acompanyats d’una magnífica introducció a tall d’estudi on Josep Vicent Frechina ens situa a l’autor i a la seua obra en el seu temps. El darrer volum, Teatre. Obra completa IV, apareix l’any que commemorem el quaranta aniversari de la seua mort. Un llibre que recull dues peces teatrals Ja sabem qui és la Pilar, estrenada al teatre de la Casa Social l’any 1930 i protagonitzada per la seua germana Dolores Sebastià; i En Un dia d’eleccions, un sainet líric en un acte, en prosa i en vers, estrenat, també, a la Casa Social l’any 1934. Les dues obres tenien part cantades però no s’han conservat les melodies originals.

L’any 1968 van enderrocar el Palau Arquebisbal, el qual durant segles havia estat ubicat al costat de l’església parroquial dels Sants Joans. Aleshores va quedar lliure una enorme esplanada on els xiquets del barri de sant Claudi i del nucli antic solíem jugar després d’eixir d’escola. Una colla dels quals, suats, amb els genolls plens de nafres, berenàvem pa, oli i sal a la voravia que feia cantó amb el carrer de sant Miquel. Algunes vesprades véiem eixir de sa casa un home baix, ben pentinat i amb un ventre una mica voluminós. Tancava la porta i, amb una cama ranquejant, enfilava pel carrer de sant Miquel. No deia mai res. Ens mirava durant uns segons i continuava el seu camí. Si et fixaves una mica en ell, podies veure que en la boca duia un vers apunt de florir-li.

Escriu: Manel Alonso | Fotos: Arxiu Municipal de Puçol

764-portada-libro

12 Octubre 2016
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres