Homenatge de l'institut de Puçol al professor Joan Bohigues, un home feliç

Al febrer moria Joan Bohigues, pintor, novel·lista, cinèfil i professor de l'Institut d'Educació Secundària de Puçol. El dimecres 2 de març, els seus companys i amics li rendien un homenatge en la sala d'actes de la Casa de Cultura. Com a colofó a este esdeveniment, la Direcció del centre ens envia unes apassionades paraules amb què explica per què Joan mai habitarà “on habita l'oblit”.

Homenatjar a algú volgut sempre resulta fàcil, perquè són molts els records compartits que inspiren les paraules. Joan va ser, fonamentalment, un home feliç que va compondre la seua vida al voltant de tres facetes entrellaçades i singulars: la d'artista, la d'educador i la d'amic, totes cultivades amb la mateixa fruïció i interés afectiu.

Observador, espremedor d'experiències, vividor incansable, es va submergir en el món de l'art a través de la pintura, amb les seues guerreres i les seues etèries figures evocadores; de l'escriptura, cultivant el hard boiled i la novel·la negra que havien configurat el seu imaginari cultural; i a través del cine, el llenguatge directe del qual, sense embuts, sec, impregnava la seua escriptura, mirada escrutadora, revòlver fumejant, John Wayne descafeïnat… Joan mai va saber mantindre la maldat més enllà de la picardia necessària per a seduir.

Mestre i aprenent, no s'erigia en model a imitar ni en incontestable transmissor de coneixement; més interessat en el joc dialèctic, en l'intercanvi d'idees que pogueren enriquir-li i aportar-li noves visions de la vida, sense menysprear en cap cas l'edat de qui les aportava, era un gran escoltador, i com a tal, un gran comptador d'històries que trobaven en els seus alumnes al públic més agraït i entregat. Sugeridor de pensament, més que vocacional professor, Joan estava compromés amb la defensa dels drets de què vénen de baix, dels que no han tingut una vida fàcil i entenen el posicionament crític com un deure moral.

De tota la seua polièdrica personalitat, el Joan que més interessa als que li coneixen de prop és, sens dubte, el Joan amic. Irreverent, divertit, irònic, sardònic; destil·lava un pretés ànim d'ofensa que es diluïa en la innocència de la seua falta de convicció. A vegades distant, la perfecció li haguera restat tota humanitat i encant, s'ensomniava en els seus silencis des dels que observava com en un terrat la vida passar, sense perdre detall que disfrutar, sense perdre dolor que experimentar, “no es pot fugir de viure”, Deia.

Vam compartir amb ell moltes festes, molts viatges, moltes rialles, molts besos perduts i molts abraços anhelats que li van fer definitivament un home ple. Però no una plenitud edulcorada del que no sap què és sentir, sinó la verdadera arruga que deixa en l'ànima la vida que s'ha viscut amb esgarro, amb arrap, amb patiment i devoció, amb passió, al fi.

Eixa passió que farà que Joan mai habite on habita l'oblit.

Informa: Institut de Puçol | Fotos: Sergio Maestro

fotos face

222-homenaje-joan-bohigues-1

11 Març 2016
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres