Xavi Munera rememora com va viure per dins el GR10-Xtrem: en el seu debut va finalitzar en la 13a posició

Poques vegades el núm. 13 ha sigut un nombre amb tan bona sort. Xavi Munera, atleta i entrenador del Club Tripuçol, portava temps donant-li voltes a participar en una prova tan exigent com el GR10-Xtrem. Enguany, per fi, es va decidir. Van ser 94 quilòmetres plens d'anècdotes, amics i esforç. Ens conta la seua experiència en primera persona i aprofita per a agrair el seu suport a tots a què li han tirat una mà per a fer realitat un somni.

Feia ja uns anys que em rondava una idea pel cap, córrer este durultratrail: este era l'any. Uns dies previs rars, moltes coses que organitzar, per a abordar una carrera tan llarga fa falta un suport molt gran… una cosa que he pogut comprovar en primera persona.

El divendres 8 de gener toca l'arreplegada de dorsals, sopar, preparatius d'última hora i al llit… encara que siga per a dormir poc i mal.

El dissabte comença molt prompte. A les 4:30 del matí en peu i cap al poliesportiu, on vaig quasi tots els dies… encara que anar a estes hores i amb esta prova per davant és algo rar...

Últimes conversacions amb amics i, quasi sense donar-nos compte, comença el GR10-Xtrem València UT a les 6:00 del matí.

Eixida amb un ritme controlat —és fàcil eixir molt fort en el primer tros— junt amb Raúl Moreno Calvo, a què tot el que li puga agrair és poc per la gran ajuda que em presta: moltes hores de patiment junts, estirant i animant-me en molts moments.

Raúl i jo ens convencem de que ha de ser així, controlant, però en el primer pas per Segart ja portem huit minuts d'avanç sobre l'horari previst...

Ens quedem sorpresos, però decidim seguir al mateix ritme i ja veurem més avant què succeïx.

Al pas per Serra seguim amb un poc d'avanç sobre l'horari. Arriba el moment d'agafar els pals i afrontar el que pot ser el pitjor tram: una llarga, llarga pista que decidim fer caminant, per a guardar en esta zona un dels primers moments de davallada físic i mental.

En eixos moments estem desitjant arribar a Gátova per a veure a Elisa Andreu Ribera Mariano Munera.

Un incís obligat: el seu, com el de molts altres, és un treball impecable; arribem als controls sense haver de preocupar-nos per res, només per córrer, ho tenen tot preparat, a ells els dec mitja carrera.

Junt amb Elisa i Mariano estan Lorena Renau, les llargues conversacions que del qual m'han sigut de gran ajuda degut a la seua àmplia experiència, i Nacho Henarejos BeltranAmbos em donen els últims ànims.

A l'eixir de l'avituallament les forces tornen. Agafem la pista, encara junts Raúl i jo, i posem un trot alegre i còmode. El següent punt és Montmajor, on la sorpresa és que a uns cinc quilòmetres abans d'arribar... les abelles decidixen participar en la carrera: em comencen a picar per tot el cos en la costa més empinada de tota la carrera… com per a eixir corrent estava la cosa. Aconseguisc eixir. Raúl em revisa i no tinc cap més amagada en la roba.

Continuem corrent fins al control i a l'arribar li dic que faça la seua marxa. Necessite un temps per a menjar i beure tranquil.

Eixir novament em costa. Jorge Garbi me anima com només ell sap fer-ho; és un dels trams claus i he d'enfrontar-me a ell a soles.

També és el moment per a córrer amb el cap. 

077-xavi-munera-1

Diversos quilòmetres en solitari amb una altra xicoteta davallada.

Només pense a arribar a Sacanyet, on no puc tindre millor recepció: alçar el cap i veure a Sergio Rada Ruiz (només ell sap el treball que ha fet amb mi i que és difícil d'agrair), Mario García (amic i conseller especial en esta carrera, a qui alguna que una altra pregunta li ha tocat respondre) i José Vicente Viadel Blasco (que no sols és soci, sinó també amic).

Arribats a l'avituallament de Sacanyet, decidisc no parar molt perquè fa molta calor dins. Carregue aigua, gels (gràcies a Juanjo Lopez Esteve de Like SPORT by PENYO pels consells amb l'alimentació i els ànims en els dies previs) i seguim avant.

Josevi es ve amb mi i parlant anem fent un gran camí. Veiem Raúl sense sabatilla, curant-se un dit com pot, i seguim cap al punt més alt de la prova.

En eixe punt, no puc haver-hi un millor record a falta de deu quilòmetres: ja veiem La Pobleta. Comprove que porte aigua i decidisc no parar.

Em trobe molt bé. Em pose a córrer junt amb Raúl. No sé si seran les ganes d'arribar o que ho veig prop, però puc córrer baixant i en les xicotetes pujades que ens trobem. Recorrem un últim parcial que em deixa amb un molt bon sabor de boca.

Arribem a Andilla i decidisc relaxar-me. Ja toca disfrutar. Arribant a La Pobleta escolte el speaker i alguna llàgrima ix. Sé que ja ho tinc.

M'espera el meu cosí per a entrar de la mà en meta i, com no podia ser de cap altra manera, Mari Carmen DíazCarla Munera Díaz, PabloBegoña Díaz Toni.

Creue la meta en 11h35' i el 13é de la classificació general. Una cosa impensable. Ens fonem Raúl i jo en un abraç increïble.

Hem completat els 94 quilòmetres entre Puçol i Andilla!

Moltes gràcies a tots en general pel gran suport que he rebut. No vull deixar-me a ningú i és que inclús va haver-hi alguns que, encara que estaven corrent, anaven pensant com me n'anava a mi. Toñi Sanchez y Mckinley, Boro Oron, “gràcies pels ànims constants”.

Una crònica llarga per a una carrera llarga, amb molts moments bons, amb molts moments roïns, però amb l'objectiu aconseguit: creuar la línia de meta.

Ja puc pensar en el següent desafiament. De moment a l'agost ens n'anem a l'OCC de Mont Blanc… però fins a la data alguna cosa caldrà fer.

I deixe per a una altra ocasió comptar-vos l'altra recepció, el de l'endemà a la carrera. Que gran família tinc!

Informa: Xavi Munera Fotos: Andrés Núñez i Alejandro Lostado

077-xavi-munera-2

14 Gener 2016
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres