Manel Alonso i el llibre del segle XX: “Treballant amb la memòria col•lectiva”

Manel Alonso va ser el pregoner de les festes de setembre, un desafiament inèdit per a un escriptor que definix la seua tasca com una cosa solitaria. El seu nou desafiament és encara més costós i a més en companyia: cada setmana es reunix en la Casa de Cultura amb altres tres persones, que formen el comité de redacció i selecció de fotos del llibre sobre la història de Puçol en el segle XX que es va a editar a principis de 2015. El propi Manel ens conta l'experiència.

Des de fa uns mesos que treballe en col•laboració amb un equip conformat per una historiadora, un especialista en imatge i una documentalista amateur en un llibre que pretén fer un recorregut pel Puçol del segle XX a través de la fotografia. Una aventura més complexa i feixuga del que a primera vista puga semblar.

Hem passat quasi un centenar d’hores, i les que ens queden, seleccionant entre sis mil fotografíes distintes aportades pels veïns del poble, la majoria de les quals en blanc i negre, les més interessants, i tot seguit les hem organitzades per temàtiques.

Hi ha un altre equip que, a més de digitalitzar-les, després les han netejades i restaurades, ja que la humitat, l’excés de llum, la manipulació humana i el pas del temps les havien deteriorat.

Per davant dels meus ulls ha passat el retrat de centenars de persones que ja fa dècades que no estan entre nosaltres, persones que aparentment havia oblidat. Retrobar-me-les ha estat una experiència estranya, ja que amb elles ha tornat l’infant i jove que vaig ser i que viu ocult entre els plecs de les arrugues del meu rostre, com també he retrobat espais perduts, mirades creuades i paraules que el temps totes se les emporta.

El segle XX va ser una centúria en què vam passar de ser un poble, una comarca, un país econòmicament modest, on la majoria de la població era analfabeta, on a les cases no hi havia aigua corrent, ni llum elèctrica, ni clavegueram a les vies, i les places, els carrers i els camins no estaven pavimentats, el que vol dir fang quan plou i pols quan no plou, a viure amb uns estàndards de qualitat de vida del primer món.

Un segle en què l’agricultura i en especial el conreu dels cítrics va gaudir d’una edat d’or que repercutí positivament en la renda de la població i, per tant, en la seua qualitat de vida que incidia directament en el futur de les noves generacions. Un segle en què aquesta riquesa, sumada a l’aparició de la indústria conservera, metal•lúrgica i turística, es convertí en un reclam per a treballadors d’altres parts de la península, la qual cosa contribuí d’una manera espectacular al creixement de la població.

Són tants els canvis produïts que em costa reconéixer en els homes i les dones que apareixen en les fotografies, vestits quan estant treballant amb parracs, els nostres avis i tresavis. Dues, tres, potser quatre generacions ens separen del terrós de terra, de l’analfabetisme, de la pobresa i la precarietat, de vivendes que només hui trobaríem en alguns països del tercer món.

El creixement urbanístic, l’enderrocament d’edificis emblemàtics, la lenta desaparició d’una manera d’entendre la vida lligada als cicles de la terra, han transformat no sols les nostres vivendes, sinó les festes, el llenguatge, la gastronomia... i això ha fet que sovint ens coste reconéixer en aquestes imatges el nostre propi poble, però quan això passa una certa impotència, una certa tristesa s’apodera de mi, a pesar que sóc conscient que la meua qualitat de vida, les oportunitats de les quals he gaudit són superiors a les que van tindre els meus pares i els meus avis, ja que trobe que s’han perdut les baules d’una cadena invisible, d’una cultura en el sentit més ampli de la paraula, que m’unia a ells.

Sóc un home amb un fort sentiment de pertinença a un territori, a un clan, a una tribu, un sentiment assumit i viscut des de la llibertat individual. Sentir-me illa al bell mig de l’oceà del temps em condemna a una soledat universal, em negue a viure en la ignorància de saber qui sóc, d’on sóc, d’on vinc i on vaig encara que aquesta ignorància em puga fer més feliç.

Informa Manel Alonso | Fotos: Sergio Maestro

897-treballant-amb-memoria-1

30 Octubre 2014
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres