“Les Sirenes”: em vaig sentir feliç i orgulls d'eixes dones, del seu esforç, la seua dedicació i que foren capaços d'alçar al públic

Per una vegada, no veurem fotos de Pepa Deogracia, ni llegirem les seues cròniques dels molts partits que cada setmana disputa el Club Futbol Sala Puçol. Hui, 8 de març, esta dona compromesa amb l'esport, la vida i el fet de ser dona vol compartir amb tots unes reflexions a propòsit de Les Sirenes, ciutat de vacacions, l'obra de teatre que es va estrenar el 5 de març en la Casa de Cultura, d'ací a la Setmana de la Dona. Així ho va viure Pepa.

Només el títol ja sonava interessant, tant per a hòmens com per a dones. Després lliges més avall i veus que es tracta d'una obra de teatre només de dones creada especialment… per a dones.

El cartell em va paréixer senzill però capaç de captar l'atenció de qualsevol i més si eres dona. Un grup de dones “anònimes” que s'han armat de coratge i que, sense tindre molt o res a veure amb la interpretació, s'han llançat en esta emocionant aventura.

Ser dona no és fàcil i quan et convertixes en esposa i mare la cosa es complica. Tal vegada els hòmens pensen que ells també es convertixen en esposos i pares, però encara que sone poc humil… no és el mateix.

Si ell porta la roba per planxar… vaja tela, quina dona tindrà que no té temps per a planxar-li la camisa al seu marit!

Si el xiquet va sense pentinar… vaja mare, com pot anar eixe xiquet amb eixos cabells!

Si algú arriba a casa i hi hi ha coses pel mig, plats per fregar o alguna que una altra pelussa pel sòl… segurament pensaran en ella, en què fa per a tindre la casa així.

Hui en dia les coses han canviat prou i ells s'involucren molt més en totes les tasques de la llar, cuidat dels xiquets i tot això que un temps arrere era només per a les dones, però encara queda molt de camí per recórrer per a esborrar tots eixos tòpics  que ens han marcat durant tant de temps.

Com he dit, ser dona no és fàcil però quan arriba eixe dia especial, “el dia de la dona” que ser una d'elles t'ompli d'orgull… sents que tot el teu esforç val la pena.

Bueno, crec que me n'he anat un poc del tema, ja que el meu principal interés era parlar de l'obra de teatre que vaig tindre el privilegi de presenciar el passat dia 5 de març.

Me'n vaig anar sola, amb tres xiquets és difícil anar sola a algun lloc, però ells es van fent majors i vaig confiar en ells i em vaig disposar a disfrutar d'un estona de “llibertat”.

Em sentia nerviosa, era un moment meu per a disfrutar jo sola i a més en un acte en què em veia representada pel fet de ser dona.

Vaig arribar allí i em va emocionar el comentari d'un xic, Sergio, membre del Departament de Comunicació de l'Ajuntament de Puçol, quan em vaig acostar a saludar-li i a preguntar-li què tal anava tot, i em va contestar emocionat: elles s'ho mereixen… les dones.

Després d'este moment em vaig assentar i em vaig disposar a disfrutar de l'obra.

Aitor, escriptor i director de l'obra, va fer una xicoteta introducció i ens va informar de la inexperiència d'estes actrius ocasionals i que disculpàrem qualsevulla fallada que poguera haver de qualsevol índole.

Un xic jove compromés amb nosaltres per a commemorar este dia especial, tan nostre. Un grup de dones que havien dedicat uns quants mesos per a fer-nos passar una bona estona i tot un equip tècnic que hi havia invertit el seu temps i esforç perquè açò fóra possible… poc importava el resultat final perquè només això ja era digne de lloar.

Ixen totes elles a escena, un grup de dèsset dones, algunes cares conegudes per a mi, a altres no les havia vist mai, però amb cap d'elles crec haver intercanviat paraula. No obstant això en eixe instant vaig sentir que les coneixia, una cosa em feia sentir-me pròxima a elles i tal va ser l'emoció que em va abordar en eixos moments, que vaig estar a punt de  plorar. Vaig haver de controlar-me un poc, ara pense que per què… però en eixe moment ho vaig fer.

No resumiré l'obra, ni parlar del seu contingut, encara que he de reconéixer que em va paréixer una idea interessant i prou divertida… una pena els que no van poder disfrutar-la.

Només dir que va ser una obra senzilla, sense massa pretensions, tal vegada amb l'única i principal de fer-nos passar una bona estona… i que així va ser.

Jo vaig disfrutar, em va agradar, vaig passar un moment agradable, em vaig sentir feliç i orgulls d'eixes dones, del seu esforç, la seua dedicació i que foren capaços d'alçar al públic dels seus seients per a aplaudir i lloar la seua “gesta”.

Enhorabona “dones”!

Escriu: Pepa Deogracia | Fotos: Sergio Maestro

234-las-sirenas 

09 Març 2014
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres