Antonio i Vicenta es jubilen, després de dos dècades al capdavant dels donants de sang de Puçol

El dijous 27 de febrer, el Centre de Transfusió de la Comunitat Valenciana i l'Ajuntament de Puçol rendien homenatge al matrimoni que ha estat al capdavant de l'Associació de Donants de Sang durant els últims 20 anys i ara s'han jubilat: en l'Espai Jove, van rebre el reconeixement d'ambdós organismes i, sobretot, l'aplaudiment i l'afecte de tots els donants de Puçol. L'alcaldessa Merche Sanchis va ser l'encarregada de repassar la seua vida com a introducció a l'homenatge. Este és el text que va llegir…

Parlar d'Antonio Tamarit i Vicenta Pastor és molt fàcil i, al mateix temps, molt difícil.

Fàcil perquè porten 25 anys en l'Associació de Donants de Sang de Puçol, d'ells els últims 20 com a presidents, perquè si de alguna cosa no hi hi ha cap dubte és que Vicenta i Antonio van sempre junts, de la mà, i un no hauria estat al front sense la presència de l'altre.

I difícil perquè ells sempre han sigut discrets, moderats, sense afany de protagonisme. Sempre han defés que l'important no és la seua labor callaon se'ls ha dedicat unda, sinó l'esforç d'eixos herois anònims que cada primer diumenge de mes s'acosten al Centre de Salut per a donar el més valuós que algú pot donar: la seua pròpia sang.

És per als donants per als que sempre han demanat algun homenatge, algun reconeixement. Hui, ací, entregarem els diplomes i les medalles per arribar 25 i 50 donacions a un bon nombre d'eixos herois anònims. Però Antonio i Vicenta creen que cal avançar més, com en altres pobles, on se'ls ha dedicat un carrer o una plaça als donants de sang, per la seua solidaritat.

I és que Vicenta i Antonio sempre han anat de la mà en tot, des que es van conéixer en 1948, després d'haver passat la postguerra separats, ella a Bétera i Sueca; ell en Almàssera i Meliana.

Set anys de festeig abans de casar-se i anar-se'n a viure al Cabanyal, on van viure en primera línia la riuada de mitjan dels cinquanta.

Una complicada situació econòmica l'única eixida de la qual pareixia ser que Antonio emigrara a França, primer a la verema i després a treballar durant 30 anys en Gibrat, una empresa de Beziers, on hui continuen tenint amics amb què compartixen algun viatge i algun intercanvi per a pescar junts.

Va ser l'única ocasió en què es van separar, però Vicenta no va aguantar molt de temps i en pocs mesos s'unia a Antonio per a disfrutar junts d'un poble encantador on, a més, van saber guanyar-se als veïns amb dos grans projectes:

—Antonio va construir en dos anys successius unes falles artesanals que encara alguns recorden i que van aparéixer publicades en els periòdics de l'època;

—Vicenta va obtindre el seu primer diploma com a donant de sang, en una època en què les donacions es realitzaven en una furgoneta mòbil que recorria els pobles.

Toni, la seua filla, que ara presidix l'associació, va arribar a Puçol per casualitat: en un viatge amb una amiga van tindre un accident en l'antiga carretera de Barcelona i va ser atesa per un veí, un cert Enrique Torres.

Va sorgir d'allí una amistat que es va prolongar amb sis anys de festeig i, finalment, la boda darrere de la qual Toni es va vindre a viure a Puçol. I a Puçol van vindre Antonio i Vicenta després de l'accident que li va costar la vida al seu fill a França.

Van arribar a Puçol per a instal·lar-se definitivament en 1987 i quasi immediatament es van apuntar al que llavors era la Germandat de Donants de Sang. Llavors eren nou persones organitzant les donacions i tots els actes vinculats a les donacions.

Cinc anys després Antonio va ser nomenat president, sempre amb Vicenta al seu costat. I durant dos dècades han estat atenent cada primer diumenge de mes als donants: ell recorrent la planta baixa del centre de salut, ocupant-se de qualsevol detall que faça falta; ella en una sala annexa, amb els cafés, les begudes, els entrepans i tot ho necessite perquè els donants reposaren forces.

I la xarrada, sobretot la xarrada, perquè a Vicenta li encanta xarrar, de fet van deixar al Gener la seua activitat al capdavant de l'associació, però ella continua acudint el primer diumenge de cada mes, perquè és una cosa que porta dins, una cosa entranyable al que no sap renunciar.

Antonio en canvi preferix dedicar cada dia una hora als seus inseparables mots encreuats, per a mantindre el cap en marxa. I si hi ha futbol, en obert això sí, allí està assentat enfront de la tele.

Cada un amb les seues xicotetes passions, però junts després de 59 anys de matrimoni, disfrutant d'una vida relaxada. Han arribat a una edat en què ja no els preocupa res.

Només disfrutar junts.

I potser reclamar algun homenatge més als donants de sang.

Com eixe carrer que continuen demanant cada vegada que algú els pregunta…

Text: Merche Sanchis i Sabín | Fotos: Sabín

 fotos face

208-antonio-y-vicenta-4

03 Març 2014
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres