Les Carmelites Descalces acullen l'excursió de fi de curs dels catequistes de Santa Marta

Les Carmelites Descalces acullen l'excursió de fi de curs dels catequistes de Santa Marta

 

Polos per a saciar la fam i la set...

Mitja hora caminant davall un sol de justícia. Coca-coles i Fantes per a refrescar. Polos per a acabar de saciar la fam i la set. I un afany desmesurat per sorprendre i agradar a “les mongetes”. Estos són els principals ingredients que es van donar cita la vesprada del 24 de maig, quan els alumnes de primer any de catequesi de la parròquia de Santa Marta van fer la seua excursió de fi de curs al convent de les Carmelites Descalces de Puçol. En total són 90 els xics i xiques que este curs han començat la seua formació per a prendre d'ací a un any la primera comunió, encara que no tots van participar en la festa final, precisament perquè una trentena eixe mateix dia tenia la seua pròpia excursió a Requena, amb el col·legi. Vista la calor i la facilitat amb què alguns d'estos mossos i mosses es despisten pel camí, l'absència va facilitar notablement el treball de les catequistes de primer any, per als que esta activitat és una xicoteta passió: “som catorze en este curs i altres dotze en el segon curs, totes majors, algunes inclús amb néts i vam disfrutar moltíssim amb ells” –expliquen a l'uníson diverses de les catequistes– “abans eren molt jóvens i sintonitzaven bé amb els xics en alguns aspectes, però nosaltres sabem tractar als xiquets per la nostra pròpia experiència familiar”. Una experiència que no obstant els xiquets no consideren tan familiar “inclús ens anomenen ‘senyo’ en ocasions, però això és una cosa que han heretat del col·legi”, confessa una d'elles mentres descansa de l'excursió i espera l'arribada de les carmelites i del senyor Vicente... És curiós, per als xiquets i per als majors un sacerdot quasi sempre manca de cognoms, només un nom, encara que això sí, pronunciat amb el màxim respecte: “no sé com més s'anomena” –admet una de les xiquetes mentres devora el seu segon polo de taronja– “per a nosaltres és només El senyor Vicente, el capellà”. Després del relax i una bona sessió de jocs de grup, passen a la capella, on canten tots junts i “les mongetes” els expliquen alguns dels seus secrets (una altra curiositat: sempre parlen d'elles en diminutiu... i això que els porten un bon grapat d'anys d'avantatge). És Ivana la que pren la paraula en nom de les Carmelites Descalces, per a aclarir als xiquets per què són monges i com quin tipus de vida porten per a estar el més prop possible de Déu... però els xics la convencen per a botar-se el sermó i cantar una cançó no tan religiosa com “Jo tinc un amic que m'estima”, la melodia amb què han iniciat la sessió en la capella, davall la batuta del popular “El senyor Vicente”. Així que sense director de cor ni res que se li parega, els xics i xiques es llancen a interpretar, amb bona orella i acceptable sincronització, la seua particular versió de “Tomba per ací, tomba per allà”, amb la qual quasi sotmeten a la bona d'Ivana, que ja abans ha hagut de somriure (i més coses) amb els succeïts verds que estos mossos i mosses de set i huit anys els han obsequiat fora, al costat de la vella garrofera on han berenat. Molts anys d'experiència i una bona dosi de paciència permeten finalment a Ivana reconduir la situació i aconseguir que tots s'entusiasmen tastant oracions com el “Parenostre” o el “Ave Maria”. Reprén la batuta Ana, qui impartix una nova lliçó magistral. Explica les distintes religions que hi ha i la similitud entre elles prenent com a exemple el seu temple: l'església (cristians), la sinagoga (jueus) i la mesquita (musulmans) tenen en comú la necessitat de guardar silenci en elles... un brillant estratagema per a aconseguir que els xiquets finalment guarden silenci i atenguen les paraules de “El senyor Vicente”. I després tots de tornada a Santa Marta i punt final a l'excursió. I a la catequesi. Continuaran la formació al setembre... encara que nosaltres ens vam quedar amb ganes de saber més sobre com funciona hui en dia això de la “catequesi” i per això entrevistem al famós “El senyor Vicente”... Les seues afirmacions no tenen desperdici, encara que per a conéixer-les haurem d'esperar una setmana i disfrutar-les ací, en esta mateixa pàgina web. Com a avanç només una frase: “volem apujar la catequesi de dos a tres anys, perquè així els xiquets arriben més preparats”.

I un afany desmesurat per 'les mongetes'.

02 Juny 2003
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres