Clementine Sluijsmans, de la casa a l'aventura

Clementine Sluijsmans, de la casa a l'aventura

Clementine Sluijsmans, de la casa a l'aventura

Clementine Sluijsmans.

Clementine Sluijsmans és una pintora holandesa que residix a Puçol des de fa trenta anys. Al novembre del 2004 va sorprendre a tots amb ''¿Qué significa para ti casa?'', una original exposició plantejada a partir de multitud d'enquestes realitzades a alumnes d'Ensenyança Primària del col·legi públic Bisbe Hervás. Ara torna a col·laborar, esta vegada amb dos amigues (Carmen Pilar Sempere i Rosario Villalba), per a explorar els límits de la creativitat en haver de continuar peces que prèviament han iniciat les seues companyes d'aventura.

*****

-Treballes més còmoda quan ho fas en companyia?

-Els quadros de ''¿Qué significa para ti casa?'', van sorgir d'un intercanvi amb els alumnes del col·legi, molts dels quals estaven amb mi en una activitat extraescolar. Ara, ''...I es va convertir en una aventura'' és una altra cosa, una experiència més creativa en la qual cada una té la seua pròpia aportació. Però no són els únics casos, he treballat en altres exposicions col·lectives.

-Encara que arriba ara Puçol, l'exposició ha anat evolucionant.

-Capi, Rosi i jo vam començar a treballar juntes l'any 2003. Des d'eixe moment la nostra vida personal ha evolucionat molt i l'exposició també reflectix esta evolució nostra. Es va presentar al juny de l'any passat en la Casa de Cultura Capellà Pallarés de Sagunt, després va estar en El Micalet al novembre i ara, al febrer, està a Puçol. Encara que algunes peces ja no formen part de ''...I es va convertir en una aventura''.

-Quin és el motiu d'estes absències?

-Fonamentalment un: que s'han venut. Per a Dacsa i Rosi no és important vendre els seus quadros, però per a mi sí, aspire a poder viure de l'art, encara que això és una cosa molt més difícil quan s'és dona. Les meues companyes només pinten per emoció i com a realització personal.

-Hi ha traves en el món de l'art per a les dones?

-És molt complicat trobar sales per a exposar; ser dona no ens ho posa més fàcil, però el que realment complica la labor és l'edat. A Holanda, el 95% de concursos i sales són només per a menors de 35 anys, ací a Espanya no és tan alt el percentatge, però ens situem entorn d'un 50%.

-Això serà en concursos per a jóvens artistes...

-Això succeïx en totes parts. Només a Barcelona canvia un poc la situació; allí he exposat en dos ocasions amb bona acceptació i sense tants problemes. S'ha donat el cas d'acostar-me a sales amb la meua obra i ni tan sols em reben. No obstant, si li entregue els quadros al meu fill, eixes mateixes sales han mostrat interés a exposar. Un altre exemple, els cursos formatius: tot i que encara em falten quinze anys de cotitzar a la Seguretat Social, no puc en molts casos apuntar-me a tallers perquè excedisc l'edat.

...I es va convertir en una aventura.

-Se suposa que a partir d'una certa edat u ja està ''format''.

-Un altre exemple, la Mostra d'Art Públic de Puçol només admet autors fins a trenta anys. La veritat és que tots estos casos m'han fet plantejar-me un treball sobre la discriminació per l'edat en l'art. És un poc absurd, en l'art no hauria d'haver-hi limitació d'edat.

-Serà el teu pròxim treball?

08 Febrer 2006
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres