Manel Alonso analitza “Los libros mojados”, primera novel•la d'Antonio Murgui, veí de Puçol

Manel Alonso analitza “Los libros mojados”, primera novel•la d'Antonio Murgui, veí de Puçol

Com a complement a l'entrevista amb el veí de Puçol Antonio Murgui, que acaba de publicar la seua primera novel·la, Los libros mojados, el poeta, editor, autor i crític Manel Alonso analitza la novel·la i desvela algunes claus per a disfrutar de l'obra d'este professor d'Utiel que es llança a hora a l'aventura d'escriure sobre els laberints de la memòria.

Una telefonada, un breu silenci i de colp i volta sents com es trenca la campana de cristall on havies construït un refugi per a protegir el teu egoisme. El caos s'apodera del teu pensament, el que només uns minuts abans pareixia important ja no ho és, l'urgent es torna imprescindible, has de tornar a casa, on t'espera la mort d'un ser volgut, així com les peces d'un trencaclosques sobre la taula de nit del dormitori dels teus pares; al recompondre les seues peces aniràs refent el teu passat així com els ponts d'unió amb la teua família, també veuràs l'inici dels camins que et van portar cap a on estàs i que et van convertir en el que eres: un individu que gràcies als grans sacrificis que van fer els seus progenitors va poder pujar en l'ascensor social i aconseguir una formació i un èxit professional del que els seus avantpassats mai van poder gaudir, a canvi has convertit els teus pares i els teus germans en uns desconeguts i a tu en un individu egoista, pràctic, tirànic amb els teus subalterns, solitari, incapaç de comprometre's i desarrelat.

L'escriptor Antonio Murgui, autor de la novel·la Los libros mojados (Editorial Germania, Alzira, 2012) fa que esta telefonada un dia la reba en el seu despatx del ministeri el protagonista del seu relat, Cèsar Frías, un home d'èxit professional de quaranta anys, que es veurà obligat a tornar a la seua terra, un poble vitivinícola d'un comarca de l'interior valencià.

Allí serà transportant per les ratxes d'un vent de dolor i tendresa cap al passat, un passat que a vegades va més enllà del seu naixement, per a reconstruir fins en dos generacions anteriors les vicissituds d'una família pobra però amb una gran capacitat de supervivència, a pesar de totes les derrotes que el temps que els ha tocat viure els ha infligit.

L'eix de la novel·la és la memòria, i a través d'ella la reconstrucció d'un espai i d'un temps dur, cru, a vegades cruel, agrest, però propi, volgut i recordat amb una certa dosi de tendresa. No és Los libros mojados una targeta postal amable d'un poble feliç, és este un llibre de personatges que reben amb una certa resignació els colps baixos de la vida, és un homenatge a una generació amb una gran capacitat d'esforç i sacrifici que van somiar un món millor per als seus fills.

Murgui compartimenta la narració en cambres que es comuniquen entre elles, com la família i cada un dels seus membres, dedicant un espai inclús a aquells que tingueren una vida curta. Dins de la família trobaríem dos personatges antagonistes entre si, el pare Cesáreo i la iaia Segunda, la relació entre els quals marca d'alguna manera el destí de Cèsar i de sa mare i els seus germans.

El segon compartiment és el de l'escola, o en este cas el de les escoles, les relacions amb els companys, les relacions amb els mestres, en l'esbós que Murgui fa d'algun d'ells entreveiem la influència dels clàssics de la literatura castellana. I finalment el poble, un poble en què el cultiu de la vinya i la producció de vi són molt importants.

La prosa emprada per Antonio Murgui és rica, àgil, amb diàlegs que no eviten els dialectalismes propis de la zona, amb una voluntat manifesta d'atrapar l'atenció del lector, un lector que tindrà la sensació que entre línies hi ha oculta molta biografia de l'autor, però al qual hauríem d'avisar que Los libros mojados no és cap acta notarial ja que, quan recordem, literaturitzem d'alguna manera afegint-li un punt de vista subjectiu a uns fets.

Si a més utilitzem, com Antonio ho fa, la mirada, les paraules d'un personatge, el filtre és major i per tant és una altra història diferent de la viscuda encara que s'assemble, però al final com bé ens assenyala l'escriptor francés Marcel Proust “La verdadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l'única vida per tant, realment viscuda és la literatura”.

Escriu: Manel Alonso

874-los_libros_mojados


17 Setembre 2012
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres