Antonio Murgui, escriptor i veí de Puçol: “La soledat és una amant inoportuna”

Antonio Murgui, escriptor i veí de Puçol: “La soledat és una amant inoportuna”

Los libros mojados és la primera novel·la d'Antonio Murgui, professor d'Utiel i resident a Puçol, un llibre en què el seu autor des dels laberints de la memòria descriu l'univers personal i familiar d'un individu egoista i desarrelat que ha venut la seua ànima al diable per aconseguir l'èxit social.

-Per què el títol Los libros mojados?

-El títol respon en la novel·la a una doble intenció semàntica del terme. Una més real, basada en una experiència personal meua de ma aproximadament 5 o 6 anys, que he traslladat a la novel·la: el xiquet Cèsar, una vesprada, a l'eixir del col·legi, mentres juga amb la resta d'amics, es troba davant de la desagradable sorpresa que la seua cartera està submergida en l'estany. Al traure-la, es troba amb tots els llibres mullats i inservibles. Este fet constituïx el material narratiu d'una de les seqüències de la novel·la, que porta eixe títol precisament.

Posteriorment, un Cèsar ja adult rememora el fotograma de la seua infància dels llibres en l'estany i metaforitza la inutilitat dels mateixos amb la inutilitat de la seua vida present. Seria un poc com formular-se el raonament següent: tant d'estudiar per a arribar a açò, o, per a este viatge no feien falta alforges.

-Com has estructurat la teua novel·la?

-Jo crec que, inclús sense haver-me proposat en consciència un pla predeterminat, la novel·la sí que oferix una estructura enquadrada i oberta al mateix temps. Enquadrada perquè el temps narratiu s'obri i es tanca amb seqüències que porten el mateix títol: Quaranta anys.

D'altra banda, la novel·la està dividida en dos parts clares: la primera, prou més extensa, on un narrador omniscient arreplega les vivències del protagonista en la seua edat infantil i adolescent; i la segona, on un Cèsar ja adult es fa l'amo absolut de la narració en segona i primera persona. Al seu torn, la novel·la utilitza doble tipologia gràfica que respon, precisament, a una forma directa i clara de distingir a estos distints tipus de narrador. I quant al final, és totalment obert, el que permet al lector intuir el que ocorrerà, i a l'autor elaborar l'esbós per a una segona part per a la novel·la.

-Qui és Cèsar Frías i com el definiries?

-Cèsar Frías és el protagonista total i absolut de la novel·la. És en primer lloc el xiquet aplicat en els estudis, responsable i sabedor, des de la més tendra infància, que en eixe poble vinater on ha nascut estarà condemnat a treballar les hisendes dels rics del lloc, com li advertix constantment son pare. Però este també li oferix l'única eixida a esta situació: la d'estudiar per a fer-se un adult independent i amb possibilitat de triar. I li advertix que només l'aconseguirà si es convertix en una persona formada i “de profit”. El xiquet agafa el testimoni i opta per esta segona opció.

No obstant això, al Cèsar adult, després de l'imparable ascens professional i social que es troba, li sobrevé l'haver d'enfrontar-se a la primera cornada greu de la seua vida: mor de manera sobtada sa mare i s'assabenta, com el que no vol la cosa, d'una greu malaltia que afligix a son pare. Este és un punt d'inflexió en la seua vida, s'opera en ell un intens procés d'introspecció que el portarà a qüestionar-se la seua actual existència en tots els aspectes. I el lector el trobarà, al final de la narració, disposat a donar-li un gir copernicà a tot.

-Creus que una desaforada ambició personal ens condemna a la soledat més absoluta?

-En la novel·la sí es dóna esta circumstància, en la vida real jo no diria que de manera tan sistemàtica. Però pense que els sers humans només som capaços d'establir relacions familiars i socials sòlides i duradores si no estan basades en l'ambició i l'interés crematístic. Si succeïx açò últim, sempre acaben per esvair-se quan s'ha aconseguit el que es pretén de l'altre. Es tracta per  tant de relacions comprades a un alt interés.

L'ambició sense control de Cèsar li fa deslligar-se de pares i germans, liquidar el seu matrimoni en brevíssim temps, renunciar a l'establiment d'una relació duradora amb Victòria i, paral·lelament, entaular relacions viciades per la trafica i  les vendettes professionals. Pel que al final es dóna compte de la seua carència d'afectivitat i del seu total i absoluta soledat.

-És monolítica la soledat o té distintes facetes?

-És polifacètica i inclús paradoxal. Hi ha soledats que produïxen un immens patiment: la dels ancians que perden a la parella amb què han compartit tota la seua vida; la de les mateixes parelles que es veuen tenallades per la incomunicació a què la convivència es convertix en un suplici; la soledat del protagonista de la meua novel·la; la soledat dels ídols caiguts; la soledat de l'immigrant que abandona les seues arrels per a assaborir les mels, o les fels, d'un món millor. Però també crec que, paradoxalment, hi ha persones a qui la soledat enriquix perquè la conceben com una major llibertat per al seu gaudi personal.

En definitiva, la millor definició de la soledat i en menys paraules la dóna el mestre Sabina quan parla d'eixa amant inoportuna que s'anomena soledat.

-Des del teu punt de vista, va ser més dura la Guerra Civil o la llarga postguerra?

-Este és un altre tema de la novel·la que em pareix important ressaltar. El tio Manuel, personatge important de la novel·la, pertany a l'última generació que podrà donar testimoni de la guerra com un esdeveniment viscut. Quan ella desaparega, no quedarà ningú en circumstàncies de fer-lo de manera directa. Jo, evidentment no la vaig viure, ni tampoc vaig viure els primers anys de la postguerra, que van ser els més durs. Per tant he de fiar-me del que diu el meu personatge: “després de la guerra va ser pitjor”. O el que és el mateix, bé que la guerra va ser una lluita fratricida, monstruosa com qualsevol guerra, que va durar tres anys. Però la postguerra va ser molt més dilatada en el temps, un monstre disfressat de venjança, patiment, fam, humiliació i juís sumaríssims contra el bàndol perdedor.

-La teua novel·la parla d'un tema que, per desgràcia, torna a ser d'actualitat: la immigració. De quina manera afecta els personatges de la teua novel·la?

-Com molt bé dius, la desgràcia de la immigració torna a cenyir-se sobre els caps de molts ciutadans del nostre país que no troben maneres de subsistir ací. Jóvens molt ben preparats, amb un alt grau de formació, estan utilitzant, o la tenen assumida ja, l'alternativa d'emigrar. Però la meua novel·la reflectix l'èxode que es va produir a Espanya en els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta.

En circumstàncies diferents de les actuals, el pare de Cèsar també decidix emigrar a finals de la dècada dels cinquanta, però, a diferència dels jóvens de hui, Cesareo és analfabet. I a pesar d'això, descobrirà l'abisme en qualitat de vida i desenrotllament que ens separava llavors de la resta d'Europa, i sempre se sentirà agraït al país que el va acollir. Senzillament perquè les condicions de vida a Espanya eren duríssimes per a ell. Però, per desgràcia, poc dura l'alegria a casa del pobre, i Cesareo ha de tornar al poble amb les orelles farinetes perquè Elisa no accepta acompanyar-lo.

-Tu eres professor, però també has sigut alumne. Quin paper juguen els professors del protagonista?

-Efectivament, sóc professor des de fa vint-i-sis anys, justament la mateixa edat amb què vaig començar a treballar en la professió; després mitja vida l'he passat ja fent classe.

Jo crec  que els professors de què parla la novel·la podien ser, com ocorre ara, o bé persones que disfrutaven amb la professió i s'entregaven a ella, o bé tot el contrarie. Uns t'invitaven a aprendre, i aprenies, i altres et dissuadien d'això, com ara. Tal com ens conta el narrador, el personatge d'El Culebras correspondria al professor pròxim i afectiu amb el que es donen les condicions ideals per a agarrar si hi ha predisposició per l'alumne, mentres que el pol oposat ho trobaríem en tirànic i incompetent Mediometro.

La diferència entre els professors de Cèsar i els d'ara no existix a nivell de competències professionals; el que existix és una gran discordança entre la concepció i valoració que la societat té de la figura del professor. Abans gaudia d'un gran prestigi i autoritat. Ara la tasca del professor sol estar més qüestionada tant pels alumnes, que tenen molts més estímuls externs nocius per a l'aprenentatge; com,  i  sobretot, pels pares.

-Esta és la teua primera novel·la, com has viscut l'experiència d'escriure?

-A pesar que la novel·la acaba de publicar-se ara, i gràcies a la confiança que l'editorial Germania ha depositat en ella, li vaig començar a escriure ni més ni menys que l'any noranta-quatre. Amb un muntó de folis reciclats, que anava esborrallant en el seu revers amb el llapis i la goma. L'ordinador em mereixia llavors un gran respecte, però no vaig tardar a utilitzar un antediluvià que vaig heretar del meu germà Javi. I prompte em vaig convéncer dels enormes avantatges d'este utensili. Hui és una ferramenta imprescindible per als que ens dediquem a escriure.

Crec que el fet d'escriure és una activitat consubstancial i desproveïda de tota fi per a l'escriptor. Per la meua part mai em propose sinó disfrutar escrivint, i res més. Si, a més, com m'ha ocorregut a mi, algú amb criteri com un editor, considera que el que escrius és publicable, mel sobre fulletes.

-Quins són els teus autors de capçalera?

-Bueno, este tipus de preguntes són les que sempre se solen contestar amb el tòpic d'elaborar una llista jerarquitzada d'autors preferits.

En el meu cas, sí que és cert que sobre ma taula de nit sempre hi ha un llibre o dos i llig, sobretot narrativa. Intent descobrir autors nous o rellegir antics en els que sempre trobes nous matisos. Procure fugir d'un best-seller i d'autors extremadament prolífics. Pense que un bon llibre sempre porta un procés mínim d'elaboració i maduració.

Però si em demanes autors o títols, et diré que ara tinc sobre la taula l'últim llibre d'Almudena Grandes, autora de què em va agradar especialment El cor gelat. No hi hi ha llibre que publique Muñoz Molina que no em compre. Em va deixar noquejat en la meua joventut Cent anys de soledat. Vaig devorar molts llibres de Juan Carlos Onetti a recer d'haver llegit La vida breu. I en cap de les seues novel·les m'ha esglaiat el pessimisme de què alguns parlen, abans bé, m'ha reconfortat el món sanmarià que ell va crear. I, com Juanjo Millás, també donaria la meua mà esquerra per haver sigut capaç d'escriure una sola línia de La vida breu.

Text i fotos: Manel Alonso

873-antonio_murgui-1

 

16 Setembre 2012
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres