Reciclar, reutilitzar i reflotar: Fernando Jiménez rescata l'esperança i la vida entre les restes del naufragi

Reciclar, reutilitzar i reflotar: Fernando Jiménez rescata l'esperança i la vida entre les restes del naufragi

Poques vegades una exposició de pintura sorprén tant al visitant ocasional de la Casa de Cultura com Con los restos del naufragio 2.0, l'obra de Fernando Jiménez que s'exhibix fins al 10 de febrer: fusta, pintura, textures, relleus, però també mirades, sentiments i emoció davant d'una proposta tan compromesa estètica com moralment.

Intent reflectir la situació de gent que ho ha passat malament i que ha pogut eixir a flotació. Alguns d'ells són familiars meus, com els meus iaios, la meua dona o la meua neboda, però altres són històries que m'han arribat per casualitat, com l'article que vaig llegir sobre la vida d'una romanesa amb tres filles que va vindre enganyada a Espanya i es va veure obligada a treballar de prostituta”.

Per a definir-se com una persona que no sap parlar en públic i que preferix que siga la seua obra la que parle per ell, Fernando Jiménez té molt clar el que vol expressar amb la seua obra, almenys quan parla en la intimitat i no té cap problema a mostrar-se tal qual és.

I les seues paraules parlen de la senzillesa amb què va començar esta col·lecció, en la que porta treballant l'últim any i mig: “tenia fustes per l'estudi i em vaig plantejar fer alguna cosa amb elles, així que em vaig dedicar a reciclar i reutilitzar els trossos sobrants d'altres treballs o inclús d'embalatges”.

Senzillesa en aparença, encara que eixa reutilització, eixe reciclatge de fustes és només la forma, una forma adaptada a un fons que parla d'eixir a flotació, de supervivència. I ambdós, fons i formen, naden junts, a contracorrent, en la seua última col·lecció

Senzillesa en aparença, encara que eixa reutilització, eixe reciclatge de fustes és només la forma, una forma adaptada a un fons que parla d'eixir a flotació, de supervivència. I ambdós, fons i formen, naden junts, a contracorrent, en la seua última col·lecció.

Però Con los restos del naufragio 2.0 no és el seu únic projecte entre mans.

Continua treballant amb màscares en Emergentes, una col·lecció que ja és coneguda a Puçol perquè una de les seues peces li va permetre ser finalista el passat mes d'octubre en el Concurs de pintura Vila de Puçol. Molt diferent del treball amb fusta, té també la seua pròpia característica que la distingix de qualsevol altra: les obres tenen relleu i són majoritàriament rostres que emergixen davall la tela.

També treballa quan pot en la seua col·lecció de retrats de gent amb una màscara que a penes deixa veure res, excepte el somriure i els ulls. D'ací el seu títol, Sonrisas. Una col·lecció que demostra que davall qualsevol embolcall, qualsevol màscara, sempre hi ha un detall que ens distingix, que ens definix.

I eixe detall, per a Rosa Portalés, regidora de cultura que va inaugurar l'exposició divendres passat 20 de gener, és la mirada: “Espere i desig que en la teua carrera professional no et trobes ni amb barreres ni amb fronteres que puguen privar a ningú de poder contemplar les teues obres i eixes mirades que tant diuen”.

Unes mirades que criden poderosament l'atenció al visitant, que ja impressionen des del seu pròpia grandària (huit de les obres exposades mesuren 150x150 centímetres, les altres tres no arriben el metre d'alçària), però que aconseguixen emocionar quan un intenta reconstruir la vida d'eixes persones: el maqui que va haver d'amagar-se després de la guerra civil, la gitana maltractada, la malalta de càncer, la prostituta enganyada…

Històries que ens són suggerides amb eixa desconstrucció que realitza Fernando en la seua obra: “és una cosa pareguda al que fa Ferran Adriá amb els seus plats de cuina, desconstruir per a tornar a construir una cosa nova, distinta”, assegura quan parla en privat. En este cas el propi suport actua com a metàfora: els fragments de fusta, reciclats, reutilitzats, simbolitzen a la perfecció la barca a què s'agafen els protagonistes per a sobreviure, per a superar el seu dolor.

Però tot el que puga dir o fer hui en dia un artista té molt poca importància si la seua obra no arriba a vendre, perquè la seua dona i la seua filla han de menjar tots els dies, d'ací que Fernando confesse sense embuts que “abans pintava més, però ara done classes per a pagar la hipoteca”.

Potser per això la imatge que tria per a posar amb la regidora, després de l'acte d'inauguració, és la seua pròpia: ell també ha d'eixir a flotació cada dia.

Escriu: Sabín

Vols conèixer més de Fernando Jiménez?: http://www.fdojimenez.com/

fotos_noticia

071-con_restos_naufragio-2

 

22 Gener 2012
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres