La presentació del GR10 Xtrem demostra que en circumstàncies extremes hi ha un valor que dóna sentit a esta prova: l'esportivitat

La presentació del GR10 Xtrem demostra que en circumstàncies extremes hi ha un valor que dóna sentit a esta prova: l'esportivitat

El divendres 13 de gener, a les 7 vesprada, s'ha realitzat l'acte de presentació oficial de la prova en l'Espai Jove de Puçol, alhora que s'ha efectuat la inscripció i l'entrega de dorsals a la major part dels corredors. Molts participants s'han acostat al local i, abans que res, han agraït les comoditats prestades per l'Ajuntament de Puçol tant a l'hora d'inscriure's com de cara a l'eixida.

L'experiència és un grau, així ho han reconegut tots els atletes assistents, i es nota en un espai per a les inscripcions més ampli, d'acord amb les necessitats uns atletes que en molts casos arriben carregats amb motxilles a la mesa d'inscripció i d'ací es van a sopar i dormir, per a estar preparats a les 5 de la matinada, hora en què cal passar el preceptiu control de materials: una prova de 93 quilòmetres exigix unes rigoroses mesures de control, sobretot per la pròpia seguretat dels  corredors.

L'Espai Jove, a més de la comoditat per a les inscripcions, aporta una sala adequada per a la presentació oficial: pantalla gegant de projecció, bon so, il·luminació… en fi, eixos detalls que de vegades se troben a faltar quan un vol mostrar als altres com va ser la carrera de l'última edició o, millor encara, com s'ho va muntar fa 25 anys per a pujar a l'Himàlaia… i ser el primer valencià a aconseguir-lo.

El que crida l'atenció al curiós, al visitant ocasional o al reporter de torn és la camaraderia que es respira entre tots.

Alguns ja donen per fet que guanyarà tal o qual corredor, però estos ni s'immuten, preferixen pensar a acabar la prova

De tot això s'ha parlat en una vesprada en què imatge més habitual és la salutació efusiva i l'abraç afectuós entre col·legues, corredors que porten temps sense veure's, o potser no tant, però que se senten feliços de veure cares amigues al seu costat, per a compartir una prova en què hi ha vencedors i vençuts, però això no és l'important: quan es tracta d'un ultrafons, un corre contra si mateix, contra els límits del seu organisme, contra la mateixa naturalesa humana… busca un sostre, vol superar-se a si mateix, això de menys és que hi haja altres davant o darrere, l'important és arribar.

La presentació ha comptat amb dos projeccions de vídeos amb imatges de l'eixida i la prova nocturna de l'any passat (a l'inici), i de l'arribada i entrega de premis (al final). Entre ambdós projeccions, les paraules de benvinguda de l'alcaldessa, Merche Sanchis; junt amb el president del Club Atletisme Puçol, Iván Esteve; i el director tècnic de la prova, Enrique Castelló.

Tot ràpid, breu, dinàmic. Hi ha pressa per deixar els preparatius arrere, cal dormir prompte i alçar-se molt, molt enjorn. L'eixida és a les 6 de la matinada… i per davant hi ha de 10 a 20 hores de carrera per la muntanya, entre Puçol i Andilla, en funció de les qualitats de cada u.

Després de les projeccions, Rafa Vidaurre, el primer valencià que va pujar a l'Himàlaia fa 25 anys, ha explicat la seua aventura. Les seues paraules han anat acompanyades per fotos de la històrica pujada al Nanga Parbat junt amb Miguel Gómez i Moisés García. No, no és un ultrafons, com ell mateix ha reconegut, però les imatges parlen per si soles de la duresa de l'ascensió.

Finalment, Enrique Castelló ha donat un repàs als aspectes tècnics de la prova que comença a les 6 de la matinada. Un repàs un poc desordenat, potser per l'enorme quantitat de dades, potser perquè molts ja s'impacienten pel sopar.

A l'acabar, molts ixen junts a sopar. Després a dormir en el Palau d'esports, una iniciativa de l'Ajuntament de Puçol que ha sigut acollida amb un somriure d'orella a orella per molts. Encara que no tots dormen sobre el dur sòl, alguns preferixen un hotel pròxim (segur que passaran la nit molt més “calentets”), mentres que els dotze corredors de Puçol i algun altre preferixen descansar en el seu llit (no hi ha res com el coixí de cada un).

El que crida l'atenció al curiós, al visitant ocasional o al reporter de torn és la camaraderia que es respira entre tots. Alguns ja donen per fet que guanyarà tal o qual corredor, però estos ni s'immuten, preferixen pensar a acabar la prova.

Res més i res menys.

La mateixa aspiració compartida pels 288 inscrits. Ningú pensa que el del costat és un contrincant i molt menys un enemic. Les imatges que arriben d'altres anys són de suport, d'ajuda, abraços, ànims, llàgrimes compartides…

Poques vegades un esport pot fer major honor a l'essència del seu nom: l'esportivitat.

Escriu: Sabín

fotos_noticia fotos_noticia fotos_noticia

045-ivan-merche-enrique-2

 

14 Gener 2012
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres