“Sempre vaig voler complir díhuit anys per a ser donant de sang: vaig nàixer per cesària i ma mare va necessitar diverses transfusions”

“Sempre vaig voler complir díhuit anys per a ser donant de sang: vaig nàixer per cesària i ma mare va necessitar diverses transfusions”

El 4 de desembre, com tots els primers diumenges de cada mes, la unitat de transfusió de sang va estar en el Centre de Salut. Somrients, molts veïns es van acostar per a donar la seua sang, i allí estaven Vicenta i Antonio per a rebre'ls com si foren de la seua pròpia família… potser això explica que Puçol siga líder de donacions a la Comunitat Valenciana.

Abans d'entrar a la sala d'espera del Centre de Salut, els futurs donants, siguen novells o veterans, han d'arreplegar un fullet informatiu, contestar infinitat de preguntes i, moltes vegades, tornar a qüestionar-se si de veritat vol donar la seua sang. Són tantes les preguntes, les advertències, els avisos, que un podria pensar que allò pot ser un poc perillós.

I no obstant això, dins tots són somriures.

Antonio Tamarit i Vicenta Pastor porten 22 anys al capdavant de l'Associació de Donants de Sang de Puçol i tracten tots els assistents com si foren de la seua pròpia família

És difícil explicar el canvi que es produïx quan un donant dóna el pas: realitza l'examen mèdic previ, entrega la sol·licitud firmada i, ja confirmat que no hi ha cap problema, s'assenta tranquil·lament a esperar que li arribe el torn, enfront d'una sala plena de lliteres amb veïns de totes les edats disposats a col·laborar amb una cosa tan personal com la seua pròpia sang.

I en les lliteres, tots somriuen tranquils.

Probablement si cal buscar una explicació esta es trobe en la satisfacció personal dels que acudixen a la crida que cada mes efectua l'Associació de Donants de Sang de Puçol, que des de fa 22 anys (sí, han llegit bé: vint-i-dos anys) està presidida pel matrimoni format per Antonio Tamarit i Vicenta Pastor: que tracten tots els assistents quasi com si foren de la família no sols parla de la seua amabilitat, sinó també de l'èxit d'este equip humà que porta anys col·locant a Puçol com un dels tres pobles amb major percentatge de donants en tota la Comunitat Valenciana.

I, després de donar, mentres prenen un refrigeri tots seguixen somrients.

Per a algunes, com Mavi Galcerá, donar sang el 4 de desembre era com tornar d'un llarg viatge. Entre les moltes normes que cal tindre en compte, per a protegir tant la salut del donant com del possible receptor, es troba respectar un període de descans després de donar a llum: “I ara, que Agustín ja té dos anys, m'he animat a tornar a donar i ha sigut amb rècord i tot: a penes he tardat cinc minuts a omplir la bossa”.

És normal que Mavi somriga satisfeta mentres espera que Agustín —el xiquet no; l'altre, el pare— finalitze la seua donació: a ell li ha costat un poc més.

Per a altres, donar sang era una cosa que portaven esperant molt de temps. És el cas de Jorge Chisbert, que porta cinc anys venint cada vegada que pot, però portava molt més esperant a poder fer-lo: “Sempre vaig voler complir díhuit anys per a ser donant de sang: vaig nàixer per cesària i ma mare va necessitar diverses transfusions”. A això se l'anomena tindre un objectiu clar en la vida.

Un ímpetu que inclús va traspassar una amiga, a qui quasi va tindre que “segrestar” perquè vinguera un dia a donar… encara que després, sense segrest per mig, ja no ha tornat a repetir: “Ser donant és una cosa que hi ha de nàixer de dins, ningú et pot obligar”.

I en el cas de Jorge no hi ha dubtes: ser donant li ve de naixement.

841-donantes_sangre-12

Per això somriu mentres compartix uns minuts amb Vicen i Antonio en l'altra sala d'espera —la que habitualment es dedica a cures—, convertida quasi en el menjador de qualsevol casa, on una taula oferix un assortiment d'entrepans, refrescos i inclús algun café.

És un pagament mínim per a algú que ha vingut a donar la seua pròpia sang, però el pressupost no dóna per a més. Antonio Tamarit recorda que la crisi es nota i molt: “Abans teníem més varietat d'entrepans i begudes, ara el Centre de Transfusions envia el justet i ho completem amb xicotets detalls que comprem amb la subvenció que ens dóna l'Ajuntament de Puçol”.

De totes maneres, ni Vicen ni Antonio es queixen. Somriuen, sempre somriuen.

Així s'entén que porten més de dos dècades al capdavant de l'associació local. I així es comprén també que en este temps hagen guanyat multitud d'amics i no pocs col·laboradors. Entre estos últims, el presi agraïx especialment l'ajuda de Fruites Rada, el representant del qual no sols ve a donar sang, sinó que “cada primer diumenge de mes ens porta setanta bosses de taronges per a entregar als donants; i si no és l'època de la taronja, doncs porta melons. Amb amics així és difícil deixar l'associació, encara que per l'edat, fa ja molt que no si ho haguera sabut hi hauriapodem donar sang, perquè a partir dels 65 anys està prohibit”, assegura el president mentres recorda somrient multitud d'anècdotes.

Mireia Esteve: "Sóc cosina de Juanjo López, el Penyo. Quan el va agafar el bou en Sant Joan va perdre la cama, però ha salvat la vida gràcies a les moltes transfusions que li van fer. Fes-te donant, pensa que algun dia la sang pot salvar la teua vida"

Tots tenen anècdotes i ganes de compartir-les, mentres estan ací, tombats tranquil·lament en la llitera: uns senten música, altres xarren, alguns es relaxen mentres tanquen els ulls, inclús alguna es posa un poc nerviosa al veure una càmera de fotos, “si ho haguera sabut m'hauria pentinat un poc”, assegura un dels sanitaris que s'ocupa de les transfusions…

Danuta Jaromczyk és polonesa, porta cinc anys a Espanya i és donant des del primer dia; en el seu país ja era donant i té clar que és una persona sana, té forces per a donar sang i, amb un espanyol molt acadèmic —per alguna cosa és traductora—, anima “a tots a donar sang per motius humanitaris, perquè algun dia pot fer falta”. I el seu esforç li costa: viu en La Pobla de Farnals i ve fins a Puçol només per a la donació.

Ana Monfort és una de les veteranes que queden a última hora del matí, quan falta poc per a finalitzar la sessió. Porta deu anys venint sola, perquè els seus amics tenen por de les agulles, “però jo continuaré donant mentres puga i em queden molts anys, perquè vaig començar amb díhuit”, assegura relaxada en la llitera.

Però no tots han fracassat amb els amics. Encara que li donava molta por, Isabel Puchol Díaz va començar a donar fa dos anys perquè venia el primer diumenge de cada mes a estar un estona amb sa mare, que és de l'Associació de Donants de Puçol, i ella li va convéncer. “Després vaig arrossegar els meus amics i ara venim sempre juntes dos parelles, perquè ací ens ho passem bé: ens riem, disfrutem i col·laborem amb una bona causa”.

Mireia Esteve és una de les amigues que va convéncer Isabel i des de fa dos anys queden per a desdejunar-se juntes i després vénen al Centre de Salut. Sempre ha tingut clar que fa falta i que si ningú donara la seua sang seria impossible fer transfusions. Però des de l'any passat té l'absoluta certesa que serà donant tota la vida: “Sóc cosina de Juanjo López, el Penyo. Quan el va agafar el bou en Sant Joan va perdre la cama, però ha salvat la vida gràcies a les moltes transfusions que li van fer. Fes-te donant, pensa que algun dia la sang pot salvar la teua vida”.

Mireia i Isabel finalitzen el matí junt amb Vicen i Antonio, prenent un refresc, xarrant, satisfetes per la seua donació i somrients.

Com El Penyo, que ja no és corredor de bous, però hui recorre mitja Espanya participant en proves de triatló paralímpic. Sap que un dia els donants de sang li van donar una nova vida. I està disposat a disfrutar-la a la carrera.

Potser això explica que córrega sempre somrient.

Escriu: Sabín

fotos_noticia

841-donantes_sangre-10

 

05 Desembre 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres