Santa Cecília il•lumina un clàssic de la literatura popular de Puçol: “Ja sabem quí és la Pilar”

Santa Cecília il•lumina un clàssic de la literatura popular de Puçol: “Ja sabem quí és la Pilar”

És una tradició tan arrelada com el torró en nadal: quan arriba la tardor, la banda de música canvia els seus rígids trages foscos per unes còmodes espardenyes i els seus instruments de fusta i metall pel ric vocabulari popular de l'Horta. És l'hora del teatre del poble i enguany li tocava l'incombustible Vicent Sebastiá.

Juan Carlos Palmero i Álvaro —junt amb els seus focus i micros del col·legi Jaume I— van tornar a estar un any més a càrrec de les llums i el so en la tradicional representació teatral que cada any escometen els músics del Centre Musical i Instructiu Santa Cecília. Podria ser un dada tècnica sense més transcendència, però té la seua importància per dos motius: fa onze anysper la qual cosa ha de que repetixen esta faena de forma desinteressada i, gràcies a ells, este sainet perd gran part de la seua aparença amateur per a convertir-se en tot un esdeveniment teatral en la població.

I com a tal, fa doblet.

Perquè també és una tradició que el sainet, l'entremés, la rondalla o, en definitiva, l'obra d'estil popular que cada any tria Santa Cecília òmpliga la nit de l'estrena, per la qual cosa ha de realitzar-se un segon passe, l'endemà, per a acontentar a tots.

L'ús de la llum i el so són claus per a diferenciar un treball amateur d'un professional.

Amb la seua posada en escena de Ja sabem quí és la Pilar, Santa Cecília demostra que està capacitada per a oferir resultats professionals sobre l'escenari

Enguany la nit de l'estrena va ser el divendres 2 de desembre; l'escenari, el de sempre: la Casa de Cultura; els intèrprets, els de costum: músics i directius del centre musical; el director, Juan Sancho, com ve sent habitual; i el públic, a rebentar: ple en el pati de butaques i també en l'escenari, on als nombrosos intèrprets és normal que se sumixen altres artistes invitats.

I ací estaven, Miret amb la seua dolçaina, el Rallat amb les seues albaes, també Camará ajustava els seus refilets segons la jocosa lletra que li bufava a l'orella Juan Sebastiá, precisament besnét (o alguna cosa així) de l'autor de Ja sabem quí és la Pilar: Vicent Sebastiá, més conegut com Vicent d'Anna.

I això només a la vista… perquè darrere, entre bambolines, hi havia més: apuntadores, regidors, algun actor ocasional repassant el seu text a última hora… Una multitud de papers per a un grup humà compacte, acostumat a compartir escenari amb l'instrument entre mans o, com en este cas, intentant projectar la veu fins a l'última fila del pati de butaques.

L'important és participar, tirar una mà (o les dos, arribat el cas) perquè les festes de la patrona de la música, Santa Cecília, es tanquen amb un passador d'or. I ja estan acostumats a col·laborar en el que faça falta: assagen unes quantes nits a la setmana durant tot l'any, per a preparar els concerts, així que el bon rotllo és una cosa habitual entre ells,  pel que enfundar-se les robes d'hortolà del segle passat no és un esforç excessiu.

Però el seu treball lluiria molt menys sobre l'escenari del saló d'actes de la Casa de Cultura si no estigueren Juan Carlos i Álvaro, realçant les seues veus, marcant-los les entrades i eixides amb xicotets matisos de llum, demostrant-los que el seu no és una aportació d'aficionats, sinó el treball d'autèntics professionals de l'espectacle. Perquè la llum ho canvia tot: transforma un teló pintat en un decorat, una camisa a mig col·locar en un vestuari que definix un personatge, un cor nocturn en una inoblidable nit d'albaes...

La llum és clau en el món de l'espectacle i Ja sabem quí és la Pilar és un bon exemple d'això… per tant, es comprén menys que els altres concerts que organitzen els mateixos components de Santa Cecília al llarg de l'any tinguen un aspecte tan auster, tan primitiu: a penes unes fredes llums de sala, que podrien valdre per a un assaig a porta tancada, però mai per a un espectacle obert al públic… i menys si és de pagament.

Una gran lliçó d'humilitat i professionalitat, sobre un text que és un clàssic, obra del poeta local de més èxit en el segle XX: Vicent Sebastiá, a qui tots recorden com Vicent d'Anna.

La pròxima cita en Nadal: Santa Cecília torna a pujar-se a l'escenari per a oferir el concert de cap d'any; en companyia de Pare Noel, amb els seus gorrets, amb la mateixa il·lusió, amb les mateixes ganes… caldrà ver si també amb les mateixes llums.

Escriu: Sabín

fotos_noticia

840-qui_es_la_pilar-2

 

03 Desembre 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres