Tot el que vosté sempre va voler saber sobre En peu de guerra i mai es va atrevir a preguntar

Tot el que vosté sempre va voler saber sobre En peu de guerra i mai es va atrevir a preguntar

Dimarts que ve dia 6 de desembre, Carabau Teatre presenta en l'Espai Jove de Puçol, el seu espectacle En peu de guerra. En el nostre afany d'acostar esta notícia als nostres lectors, vam quedar amb els seus membres en un local de la població a fer-nos un café per a conéixer-los millor a ells i al seu espectacle: mai vam imaginar que podria ser una missió impossible.

Són (som) puntuals. Ens assentem després d'un ràpida i simpàtica salutació. Intercanviem unes fórmules de cortesia. De seguida es nota que són bona gent, d'eixa que invitaries un diumenge a dinar a casa dels teus pares sense el temor que et munten un número. Quan trac la gravadora tots la miren amb respecte. Es fa el silenci. Llance la primera pregunta sobre la taula, esperant que algú l'arreplegue.

—Per a ser un grup aficionat pareix que vos moveu prou. No pareu: Segòvia, Madrid, Àvila, Salamanca, Girona… I a més amb diversos premis. Enhorabona. Quin és el vostre truc?

Ningú es dóna per al·ludit. Un mira per la finestra, un altre xiula, el de les ulleres de cul de got està pendent de la cambrera (jo també ho estaria si no fóra perquè és la nóvia d'un amic meu). És com si la cosa no fóra amb ells.

Em dirigisc amb la mirada a R, la persona que tinc just davant llegint una frase d'eixes que s'imprimixen en els sobres de sucre. Li clave la meua segona pregunta amb la seguretat que trobaré en ell la resposta que abans no he aconseguit.

 

Un cert Xema Palanca dirigix a un grup indeterminat d'individus camuflats davall el nom de Carabau Teatre.
La seua última obra, En peu de guerra, pareix una comèdia, però amaga un rerefons bèl·lic crític i incisiu.
Sens dubte, no és un simple passatemps, és un poc mash...

Un cert Xema Palanca dirigix a un grup indeterminat d'individus camuflats davall el nom de Carabau Teatre.

La seua última obra, En peu de guerra, pareix una comèdia, però amaga un rerefons bèl·lic crític i incisiu.

Sens dubte, no és un simple passatemps, és un poc mash...

 

—El títol de l'obra, En peu de guerra, és una expressió que al·ludix a la guerra. És així? Es tracta d'una obra de teatre bèl·lica?

—Sí.

—Però en les fotografies del vostre dossier apareixeu amb nassos de pallasso.

—Sí.

—Això vol dir que és una comèdia?

—Sí.

—Podem parlar llavors d'una comèdia-bèl·lica?

—Sí.

—Hummm, vaja… pareix una proposta molt original. No és habitual portar el tema bèl·lic als escenaris, i molt menys en clau de comèdia.

Ràpidament entenc que tal vegada R no siga el meu millor interlocutor. Llavors li dedique una mirada a D. És una persona de mirada seductora, que es complementa a la perfecció amb un atractiu somriure. És el més alt dels quatre. El recorde en el vídeo amb el casc i l'uniforme de soldat. Ningú diria que eixe aguerrit sergent és la persona que ara tinc a l'altre costat de taula: amb un café entre les mans, diluint amb la màxima atenció el sucre amb la cullereta de manera que més que agitant el café podríem dir que està acariciant-lo. Em done compte que si no és el guapo del grup, sí que és el simpàtic.

—I com es pot fer humor d'una cosa tan seriosa com la guerra?

—Perquè veuràs...

Sona un mòbil. Però no un mòbil qualsevol. És el mòbil de la persona amb què estic parlant. “Perdó” —diu, i es retira a un lloc allunyat de la taula per a atendre la telefonada. Comence a pensar que tal vegada haguera sigut molt més còmode haver realitzat l'entrevista per telèfon. Segur que com poc m'atendrien. El meu cap comença a maquinar qui pagarà els cafés.

Ara li pregunte a L. És el més jove del grup.

—Però vosaltres no sou els autors del text, sinó un grup aragonés de teatre anomenat els McClown. Com ha sigut la vostra relació amb ells?

—...?

—Ja, ja veig. Vull dir que com va sorgir la idea de fer una obra d'ells? Vau veure el seu muntatge? Com vau arribar a ell?

—...!

—Esteu contents amb la trajectòria de l'espectacle?

—...!!

Tan sols em queda preguntar a R. Però no al primer R sinó a un altre component que també s'anomena R. Per a no confondre el lector, el anomenaré R2D2.

—Açò de fer el pallasso és molt difícil?

—No crec. Vam tindre molts dubtes sobre si realitzar l'obra amb nas o sense roja. Al final ens vam decidir per fer-la amb nas. I no ens penedim.

—Teniu nous projectes entre mans?

—Perquè clar, sempre cal tindre projectes entre mans. Encara que és millor no parlar d'ells: el futur és tan incert...

Alça la mà demanant el compte. Respire. No és per ser agarrat, sinó perquè recorde que he eixit de casa només amb unes monedes que són totalment insuficients per a pagar la ronda. Observe estos actors.

Recorde que en el vídeo de l'obra que representaran el 6 de desembre en l'Espai Jove de Puçol em van fer somriure més d'una vegada. Dubte si no seré una víctima d'una càmera oculta. Qui sap? Amb esta gent...

Retire la gravadora de la taula. En eixe precís moment tot es transforma, tot torna a una senzilla normalitat. D tanca el mòbil i s'acosta a la taula, R em pregunta sobre el meu treball, R2D2 aporta anècdotes sucoses sobre les seues xicotetes gires. Inclús L se suma a la conversació amb comentaris jocosos i xicotetes bromes verbals.

Intente amerar-me de tot el que diuen. No hi haurà entrevista amb declaracions a l'ús. Deuré treballar més del que pensava. Hauré d'escriure i transmetre l'animositat d'este gent amb ganes de fer teatre (amb els temps que corren).

Coordinació entrevista: Xema Palanca i Sabín

791-en_pie_de_guerra-5

 

25 Novembre 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres