Ha faltat Alfonso Guardiola, adéu a un amic

Ha faltat Alfonso Guardiola, adéu a un amic

Sabia des de feia molt de temps que el meu amic Alfonso Guardiola estava fotut. No en les taules perquè els criadors de bous braus també moren en els mitjans, però sí amb mitja estocada en la molla. I ell ho sabia perquè si alguna cosa era Alfonso era intel·ligent i llest, a més de bona gent i profund conversador. Agut, precís, directe.

Encara que últimament parlaves amb ell i deia tot sense dir res. Alfonso era un tipus vital, vivaç i tots els adjectius que s'aproximen al que significa vida i passió. El cas és que el ramader dels pedraja no s'ha alliberat d'una cornada d'eixes que dóna el destí i se't porta per davant la vida, el retir o la placidesa de la lluita guanyada abans que vinguen les muletes.

Estes quatre lletres no s'escriuen des del dolor que provoca la mort d'un ser volgut, d'un amic amb què em separava molta terra pel mig: dos generacions distants en temps i encastes. És una espècie de retrobament; un relat d'allò que s'ha viscut en primera del singular. O, tal vegada, l'alleujament d'una pena.

Vaig aprendre molt amb Alfonso: assentats junts en la meua plaça que ell sentia quasi seua o en corrals de prova en sa casa.

Ací vaig detectar més el seu caràcter íntim. Perquè em recorde que els capotassos de més a les vaques li dolien una barbaritat

I això que jo no sé el que va ser una pena al costat d'Alfonso. Sempre amb les seues rialles, les seues coses, el seu conya, la seua gràcia i la seua broma, també, quan es posava en sort. I la seua serietat més que ningú quan tocava posar-se seriós. Sinceritat a flor de pell.

Un dia en l'hotel Astoria, 13 de març del 2001, ens vam prendre unes copes en la barra. Alfonso acabava de veure el toreig d'una correguda seua aigualida de raça, fluixa de rems, fràgil de casta. El ramader i el periodista en l'hotel; Zotoluco, Manolo Carrión i José Luis Moreno, en el cartell. L'hivern havia sigut plujós i els ramaders —curar-se en salut s'anomena això— s'afanyaven a dir que l'any seria roín per l'aigua que inundava les deveses i el camp, que no sempre és brau ni encastado.Això de l'aigua e una favada. La correguda no hi ha zervío perquè no ha tenío casta, ni bravura, ni espenta. I ensima s'ha caío”.

Vaig aprendre molt amb Alfonso: assentats junts en la meua plaça que ell sentia quasi seua o en corrals de prova en sa casa. Ací vaig detectar més el seu caràcter íntim. Perquè em recorde que els capotassos de més a les vaques li dolien una barbaritat. I després contava el que es recordava de la pulcritud dels corrals de prova antics.

A vegades era més seriós d'allò més habitual; quan tenia prop la responsabilitat d'una conferència o un acte públic. L'audiència, els lectors, els oients en la ràdio, per pocs o molts que siguen, sempre mereixen el respecte de dir-los la veritat. Moltes vegades el vaig veure sembrao amb auditoris que quedaven enamorats d'un ramader que arribava fàcil als estesos. En una vam estar junts amb Cano, el gran Canito, degà de la fotografia taurina i costumista d'Espanya, la càmera del qual va immortalitzar el dia en la foto d'este article.

A Alfonso li agradava la Festa que no s'entén sense bou i menys sense bravura. I va lluitar per millorar-la, seleccionar-la i mai edulcorar-la o pervertir-la. També li agradava dir que la primera orella de Josétomás en Las Ventas li la va tallar un bou seu criat en El Toruño, laboratori del bou de toreig.

Però es va apagar el ciri, Alfonso. No fa ni quinze dies vaig estar amb el teu amic Paco Castelló en el festival d'Alqueries i vam estar parlant de tu. I amb la teua amiga Pilar, bona aficionada, que et volia —et volíem— amb sinceritat. Fa res vaig telefonar a Rocío, la teua dona, una senyora, per a preguntar-li per tu. Em va dir el que se sol en estos casos: que caminaves fluix. També em va dir que em volies molt, cosa que jo ja sabia perquè sempre m'ho feies saber dient i sense dir. Era recíproc, ramader. Sempre m'ho vaig passar molt bé amb tu. Com s'ho van a passar ara els que tinguen la sort d'estar prop de tu.

PD: Les ressenyes i els òbits van dir que Alfonso Guardiola Domínguez, propietari de les ramaderies de María Luisa Domínguez Pérez de Vargas i Port Frontino, va morir un tardor de 2011 als 74 anys. El mateix dia que van matar a Gadafi i el mateix dia que ETA va comunicar que no matarà més. Dos dies després, va seguir el teu camí el mestre Antoñete. Els dos vau aportar grandesa a la Festa: tu vas criar la bravura en el camp i Antonio va crear la bellesa en les places.

Escriu: Salvador Ferrer Bayarri

 

12 Novembre 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres