Diari d'una voluntària a Uganda (1): Primeres impressions

Diari d'una voluntària a Uganda (1): Primeres impressions

Mireia Fernández Claramunt és una de les quatre becades per l'Ajuntament de Puçol que s'han dedicat durant el passat mes de juliol a la Cooperació Internacional com a voluntàries a Uganda i Guatemala. Esta jove ens conta de primera mà totes les seues sensacions i experiències viscudes a Uganda. Per la seua extensió, hem dividit l'article en quatre parts. Esta és la primera.

Arribada a Uganda

Vam anar a Madrid des de Puçol amb cotxe el dia 30 de juny del 2011 i des de Barajas vam agafar el vol Madrid - El Caire (Egipte), i després cap a Entebe (Uganda).

Una vegada en l'aeroport d'Uganda ens va arreplegar un amic de Carmelo, comboniano, de nom Stan i ens va portar a la missió comboniana de Kampala, on vam estar dos dies.

Kampala

Estava fent-se de dia i el camí va durar una hora aproximadament. Amb Stan anàvem xarrant en anglés i veient per la finestra el gran caos de ciutat que ha sigut per a mi Kampala.

Hi havia molt de trànsit, només vam veure tres semàfors en tot el trajecte i molts vehicles: motos —piki-piki en suahili—, furgonetes —matatus en suahili—, bicicletes... tots anaven a gran velocitat i sense complir amb cap norma de circulació, ací prevalia la llei del més fort i el més ràpid.

A més, ens rodejava molta contaminació per la quantitat de gasos emesos pels vehicles, la pobresa estava a peu de carretera i la gent preparava els seus llocs de treball: parades de fruita, de roba, etc.

Els xiquets i xiquetes anaven caminant per a anar a escola, la majoria amb uniforme, però descalços. Tot això sobre les 6 del matí, que és quan a Uganda ix el sol.

Hem tingut aventures gracioses, com pujar en una matatus de 9 places unes 20 persones o pujar en una piki-piki tres persones, tot molt perillós, però al mateix temps et sotmets a la seua manera de viure i de fer les coses. A més, gaudixes d'uns moments diferents i divertits.

La gent ens mirava molt ja que érem els únics blancs del lloc i alguns s'aprofitaven a l'hora de pagar: a veure si els compràvem alguna cosa o els pujàvem en matatus.

Cònsol

Vam estar amb el marit de la cònsol d'Espanya a Uganda, en la seua mansió sopant, ja que la cònsol estava de viatge de negocis. Ens van atendre súper bé, ja que vam tindre serventes i tot.

Jo no estava còmoda perquè no estic acostumada a situacions així, vaja que no em moc per estos ambients i em sabia greu la situació i vaig intentar ajudar-los, però em van dir que no el fera perquè els podia ofendre.

Li vam explicar a Geòrgia, el marit de la cònsol, el perquè d'estar a Uganda i després vam xarrar d'altres coses. Va mostrar molt d'interés per la nostra visita.

Va ser una nit molt diferent ja que pareixia que no estiguérem a Àfrica. A més, em sentia molt agraïda pel menjar i després de la primera impressió, la d'una ciutat tan caòtica, em sentia com a casa.

Es va comprometre a invitar-nos a la visita d'un dels millors parcs d'Uganda per a fer un safari, però Carmelo, d'origen comboniano, no va voler. Ens vam quedar amb les ganes d'anar ja que haguera estat fanfarroníssim acabar un voluntariat amb un safari d'animals africans.

En fi, com el que ha dirigit tot el viatge ha sigut Carmelo, encara que nosaltres també decidíem coses, per tant al final no el vam fer. És una espineta que se'ns ha quedat en este viatge, a més d'haver pogut ajudar a més gent, ja que tota ajuda a Àfrica és poca i necessària.

Missió dels combonianos

La missió dels combonianos a Kampala estava molt bé.

Estàvem ubicats en albergs amb habitacions amb menjador i cuina i servici de bugaderia, que estaven rodejats de molta vegetació africana. Les xiques dormíem en un alberg i els xics en un altre.

632-mireia_en_uganda-7

Vistes al riu Nil

Vam anar a veure el riu Nil. Vam entrar en un parc per a veure les vistes espectaculars del riu més gran i cabalós d'Àfrica. Ens vam fer fotos i vam apegar una gran volta mentres observàvem el preciós paisatge.

Es respirava tranquil·litat, estàvem rodejats de verd... un moment molt bonic. Estàvem en plena naturalesa.

Missió Jinja

Ens van acollir molt bé, vam sopar i dormim genial.

Al matí següent vam anar a passejar per a conéixer la contornada del poblat i de la zona. Molt bonic també. Vam deixar la missió per a anar a la zona de mercats a comprar menjar per als dies pròxims.

Jinja ciutat

Esta ciutat no era molt gran. La gent tenia les seues botigues i hi havia poc trànsit.

Ferri

Va ser una experiència molt interessant el creuar el riu Nil amb el ferri. Era gratuït ja que el pagava l'Estat i vam pujar el cotxe i tot, però si algú es quedava dins d'ell havia de pagar.

Ens demanaven firmar un llibre on posàvem el nostre nom. Carmelo deia que era perquè com érem blancs ho feien perquè vérem que hi havia organització.

Les vistes eren espectaculars i el trajecte era molt barat i incloïa el salvavides. Ho vam agafar unes quatre vegades per a desplaçar-nos a altres ciutats i per a tornar a Kampala.

Alenga

Alenga ha sigut el poblat on més dies hem passat. Podem dir que ha sigut la nostra residència oficial: on teníem la nostra habitació, menjador, cuina...

Hem estat convivint amb els combonianos d'este poblat, que ens van acollir molt bé i amb els que hem fet molta amistat, que a hores d'ara continua, ja que ens hem donat alguns les adreces de correu.

En la missió, a més dels pares i germans cristians, estaven els treballadors que s'encarregaven de la neteja dels jardins, de la cuina, de la llenya, és a dir, del manteniment de la missió.

Amb tots ells també hem establit un vincle, familiar ja que diàriament els véiem i parlàvem.

Stan, Robson, Bonifas, Alberto, Justín, Grece, Oliva, Gloria, Sam, Mònika, Mery, també Sister Ana i Sister Lucía, Gloria, una xiqueta d'allí i sa mare, les xiques de la Tailary School, Patric amb la dona i les cinc filles, i Jofri amb la dona i els set fills.

Totes estes persones ens han aportat alegria, estima, comunicació, ajuda i el més important: amb ells hem descobert la forma de vida africana.

M'he sentit molt a gust i tranquil·la rodejada de la gran família ugandesa d'Alenga, al que no dubte que tornaré a visitar-los, quan puga ser, ja que han format part de la meua experiència africana i estic molt orgullosa d'haver tingut l'oportunitat d'haver-los conegut a tots.

Informa: Mireia Fernández


Més informació:

Diari d'una voluntària a Uganda (1): Primeres impressions
Diari d'una voluntària a Uganda (2): Lira i Alenga
Diari d'una voluntària a Uganda (3): Missió Gulu
Diari d'una voluntària a Uganda (4): Fi d'una gran experiència

fotos_noticia

632-mireia_en_uganda-4

 

09 Octubre 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres