La processó del 9 de setembre: somriures i llàgrimes a l’hora de finalitzar les festes

La processó del 9 de setembre: somriures i llàgrimes a l’hora de finalitzar les festes

És l'últim acte oficial com a festers i ells ho saben, per això la processó del 9 de setembre, en la que els festers porten a coll l'anda amb la imatge de la Mare de Déu al Peu de la Creu, finalitza en l'exterior amb un castell en què tots són somriures, però en l'interior de l'església les protagonistes són les llàgrimes.

Les processons són viatges, desplaçaments per motius religiosos. Encara que creguem que són exclusives del cristianisme, també es poden trobar en quasi totes les altres religions —hinduisme, islamisme—. El seu sentit es troba sobretot en el compartir, a mostrar als altres el millor de u, el seu compromís, la seua creença, el seu sacrifici.

Les festes de Puçol comencen amb un acte religiós especialment significatiu, la romeria al Cabeçol, un viatge a peu al lloc on va ser trobada la imatge de la patrona, la Mare de Déu al Peu de la Creu. A partir d'ací, esdeveniments religiosos i populars s'obrin a la participació de tots, veïns i visitants, sense distincions de cap tipus.

I amb eixe sentit circular propi de moltes manifestacions d'origen religiós, les festes es tanquen amb un altre viatge a peu, esta vegada amb inici i fi en el mateix lloc: la processó amb la imatge de la verge des de i fins a la parròquia dels Sants Joans. Es tanca així el cicle festiu anual en honor a la patrona.

Prologada per melodies tradicionals, interpretades pel tabal i la dolçaina, qualsevol veí pot participar en la comitiva que recorre els carrers Sants Joan, Sant Pere, Sant Miquel i la plaça Joan de Ribera. Basta de sumar-se a l'inici de les dos llargues files que recorren el nucli antic de la població amb el ciri en la mà. Normalment encés, encara que no és el vent un element que entenga de sentiments religiosos, per la qual cosa és normal que a més d'un se li apague durant el recorregut.

Darrere dels veïns, el dia 9 caminen els festers de l'any que ve, portant l'estendard de la patrona. Els seguixen les festeres d'enguany, vestides de blanc, tancant un altre cercle que va començar el dia de la seua presentació oficial com a festeres, en la plaça del País Valencià, on el blanc també és el color que totes lluïxen per a l'ocasió.

Darrere de les festeres jóvens d'enguany, els festers casats. Ells i elles vestits de negre… sense que el contrast entre uns vestits i altres tinga un significat clar. Encara que la tradició així ho mana.

I a continuació l'anda de la Mare de Déu al Peu de la Creu. Normalment traslladat sobre els muscles de setze hòmens. Onze són els festers d'enguany, que finalitzen així el seu any dedicat a les festes i ho fan, simbòlicament, de la mateixa manera amb què van començar: amb treball i esforç. Junt amb ells, acosten el muscle membres de la Confraria de la Mare de Déu al Peu de la Creu, l'encarregada de formar cada any als festers nous perquè les tradicions es mantinguen impol·lutes.

Perquè portar l'anda sobre els muscles és qualsevol cosa menys un passeig.

606-corporacion_en_procesion

Un anda amb història

Va ser comprat en 1947 pels festers d'aquell any, després de quasi una dècada desplaçant el retaule original amb la imatge de la patrona, perquè durant la Guerra Civil l'anda anterior havia cremat, com tantes altres coses en tota Espanya. Però desplaçar la imatge original era delicat i, com en tantes processons, sobretot de Setmana Santa, es va optar per traure un anda.

Hui, d'aquells festers només viuen dos, Tomás Durbá i Roque Moreno, als que s'ha rendit un emotiu homenatge en el llibre de festes d'enguany. La seua trobada amb els festers actuals ha servit per a demostrar que algunes tradicions romanen inesborrables amb el temps.

I algunes emocions.

La processó la tanquen els rectors de Puçol, amb Juan José Llácer al front; la corporació municipal, presidida per l'alcaldessa Merche Sanchis i amb la diputada nacional Susana Camarero com invitada especial; i després d'ells, la banda del Centre Musical i Instructiu Santa Cecília completa el cercle processional com va començar, amb música.

Un castell de focs artificials anuncia l'arribada de l'anda a l'església, on sempre ix de front i entra d'esquena, fins a arribar a l'altar. Una altra tradició que Roman inalterable.

I allí, en una església plena fins al púlpit —i no és un acudit, perquè sol ser el lloc triat per alguns càmeres per a poder gravar i fotografiar el temple amb comoditat—; allí, entre resos i càntics, entre agraïments de la confraria —amb l'incombustible José Soriano al cap—, entre felicitacions del sacerdot titular, allí els festers només aconseguixen a escoltar les paraules.

Però veure, el que es diu veure, difícilment veuen res.

Les llàgrimes li ho impedixen.

És el seu últim acte oficial. I ho senten, en tots els sentits.

L'anda de la verge recorre el corredor central de l'església dalt i baix. Sobre els seus muscles.

Elles, les festeres jóvens, intenten mantindre la imatge impecable, encara que és fàcil descobrir llàgrimes en més d'una galta.

Ells seguixen amb l'anda d'ací cap enllà. És l'últim esforç. Quan acaben ja no hi ha per què reprimir-se més.

I llavors queden les llàgrimes. Només llàgrimes.

Les festes de 2011 han arribat a la seua fi.

Informa: Sabín

606-procesion-6c

fotos_noticia

 

10 Setembre 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres