Noisiel, diari d'un viatge (2): a Notre Dame en trens de dos pisos; París, una ciutat d'altura

Noisiel, diari d'un viatge (2): a Notre Dame en trens de dos pisos; París, una ciutat d'altura

A peu, amb tren, sense autobusos turístics, però amb les càmeres plenes de records (i també les bosses, en alguns casos). L'escapada matinal a París va ser l'ocasió ideal perquè els veïns de Puçol intimaren amb els seus germans francesos. Bon rotllo i, sobretot, bons guies per a descobrir la gran París. Ciutat de postal, però també entranyable. És el que tenen els agermanaments: et donen un nou punt de vista sobre Europa.

Sí, la llitera superior va resistir i el matí del dijous ens va sorprendre amb una tèbia pluja. Per a posar-nos les piles, dutxa en un lloc molt íntim: els hotels francesos no dediquen molt d'espai al lavabo. Temps sí, però no espai. La dutxa és sempre individual i per torns: primer per davant i després per darrere, i a dir Lola, una de les visitants, girar davall l'aigua era molt difícil (entenga's: parlem de girar de peu, no de fer una volta de campana).

Desdejuni internacional, amb multitud de productes habituals en els hotels: llesques de pa, un poc de pastisseria, fruita, les porcions envasades de mantega i melmelada, i l'indispensable suc de… de… bo, de color taronja. Açò és Europa.

I va arribar l'hora del trasllat d'hotel.

Del F1 de St. Thibault des Vignes calia anar al Hôtel des Deux Parcs en Noisiel. Però per torns. Primer, uns quants cotxes anaven arribant per a traslladar els veïns de Puçol de tres en tres (junt amb les seues maletes i el conductor, sempre algú del Comité d'Agermanament de Noisiel). Després va arribar l'entranyable microbús de la nit anterior i va carregar amb els que quedava. El que s'ha dit: en total, una hora.

La primera impressió al matí es resumix en una paraula: verd.

Ací tot és molt verd. Edificis nous, entrevistos entre els arbres, vells… verds. Parcs, avingudes, passejos, tots amb flors, gespa, tanques… València la ciutat de les flors? Bonic eslògan i poc més. De dia la varietat de verds és molt major que de nit. Però té una explicació.

443-ayuntamiento_paris-2

La inesgotable Carmen, la nostra guia, traductora i comentarista, ens explica que el clima ajuda, però també la política: els alcaldes de la zona tenen acordat dedicar la mitat del sòl a zona verda i la resta a vivendes i construccions de qualsevol tipus. Hui, hi ha poblacions en què ja no queda sòl per a nova edificació, però els polítics ni es plantegen eliminar zones verdes: són sagrades.

Davant de l'absència de sòl, alguns van provar a créixer ces veuen els unsap amunt. No és Benidorm, però per ací també hi ha algun gratacel, com la “torre dels novençans”: el lloc triat fa anys per les noves parelles que no tenien mitjans per a adquirir una casa. Hui és una curiositat en mitat del verd paisatge, en el que els edificis apenes es veuen els uns als altres.

Potser per eixa intimitat que proporcionen els arbres el normal és que les cases no tinguen persianes: totes compten amb grans finestres, però cobertes només amb cortines. Mal negoci el de les persianes en Noisiel.

O potser l'explicació siga més senzilla: cal aprofitar al màxim les hores de sol. Els núvols que vam travessar al descendir l'avió, eixa bella postal a poqueta nit, seguixen ací, com a fons permanent al cel de París… i això que estem a l'estiu.

París, el nostre objectiu per al matí lliure del dijous. Però com un turista més, gens de privilegis: un passeig fins a l'estació de Noisiel, un bitllet i al tren.

Mentres esperem en una estació mitat subterrània mitat descoberta, en l'andana de davant per a un altre tren que va en sentit contrari, potser el que en una altra època hauríem pres, però el temps no passa en va, com es pot comprovar per l'escàs nombre de pintes que porten en el seu equipatge els mossos de l'agermanament. En el frontal d'eixe altre tren un rètol: Disneyland.

Prenem un tren de rodalia (mitat metre, mitat tren de superfície), pertany a la RER, que bé podria ser una cosa pareguda als ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Però només pareguda. Este tren ens sorprén amb una novetat: té dos altures.

El que a Londres és típic dels autobusos i a València queda reduït al bus turístic, ací és normal. Moltes més places assentades i de peu. Trens amb dos pisos: no és una mala idea per a combatre la crisi i propiciar l'estalvi energètic.

443-cruzando_sena

El tren ens deixa en la cèntrica Garé de Lyon. A partir d'este moment, recórrer París a peu es va a convertir en l'aventura del dia, amb tres protagonistes claus: la gent, molta gent; el sol, poc sol; i l'exèrcit, molts soldats pels carrers.

La inesgotable Carmen ens explica que l'exèrcit, armat com en qualsevol camp de batalla, ja és una presència habitual en els enclavaments turístics i estacions. Jóvens uniformats i armats fins a les dents, atents als monuments i als que els visiten: solen anar de tres en tres, amb les armes en la mà. Són amables amb els turistes, però la seua sola presència intimida. S'entén perfectament per què a París ningú es marxa sense pagar i tot el món respecta escrupolosament els torns en les cues.

Acompanyats de multitud de turistes i veïns allà on anem, els veïns de Puçol realitzem la ruta turística habitual a peu: l'ajuntament, el Sena, Notre Dame, una altra vegada el Sena, la torre de St. Jacques, un pont sobre el riu de sempre, la prefectura de policia (tota coberta mentres la reparen, encara que els bastides i dissenys que la cobrixen bé podrien formar part de l'última exposició d'art futurista), multitud de carrers i, en fi, una necessària parada per a reposar forces.

Del majestuós ajuntament de París, a més de la seua impressionant fatxada, crida l'atenció les obres que estan fent davant. La inesgotable Carmen ens explica que es tracta d'una platja. Sí, exacte, la mateixa cara se'ns va quedar a nosaltres. Però és que París té la seua pròpia platja a l'estiu, junt amb el Sena, clar, i la plaça de l'ajuntament s'ompli de gandules, ombrel·les, cossos al sol i és probable que fins al del carret del gelat. Top manta segurament no hi haurà: és el que tenen els trios uniformats i armats.

Saint Jacques era abans una basílica, però la revolució francesa la va deixar reduïda a una única torre. La història, clar, ens el conta la inesgotable Carmen. Una torre molt curiosa, molt blanca, en brillant contrast contra el cel gris de París, que ja no sols amenaça pluja: les gotes comencen a caure.

Però abans, Notre Dame.

443-notre-dame2

La catedral de les catedrals. La que va fer creure l'home del medioevo que podia atrapar el cel. La que va impulsar el gòtic. La més visitada del món.

És molt difícil comptar amb paraules què sent un en Notre Dame. I les fotos, per descomptat, no li fan justícia. De fet, per a aconseguir una bona foto de la fatxada, amb les seues torres bessones (enveja tenien els americans quan van construir les seues; i ara… ara molt més), un ha d'allunyar-se molt, a l'altre costat de la plaça, o potser en el pont del Sena. Potser des de l'altre costat del riu les fotos milloren, però de prop impressiona més.

Impressiona la seua altura per fora, la seua foscor per dins, el seu silenci, les seues dimensions, les seues vidrieres… tot impressiona en Notre Dame. Et deixa sense paraules. Davant d'una obra així un només pot seguir el corrent (literal: sempre està plena de visitants), deixar-se portar en silenci, intentar captar un detall (sempre amb ambients poc il·luminats que el flaix espatla irremissiblement si el dispares: millor sense flaix… si u és capaç d'aconseguir una foto que no estiga moguda).

En eixe silenciós passeig, entre columnes que es perden allà dalt, en la foscor, un pot comprendre com havien de sentir-se els vilans que la van visitar quan la van construir (entenga's: vilans, els habitants de la vila; fa quasi un mil·lenni, amb Notre Dame va començar a ser habitual la construcció de catedrals per al poble, un concepte que caldria revisar hui en dia en moltes ciutats). Unes columnes perfectes, enormes, la construcció de les quals u no pot explicar amb els equipaments de l'edat mitjana. Notre Dame et deixa sense paraules.

Però no sense gana.

Així que tots en fila anem fins al lloc que ens ha reservat la inesgotable Carmen.

443-comida_hermandad

(Un parèntesi: sí, som conscients que sempre parlem de Carmen com “la inesgotable”, però té una explicació. Si Anasthasio Diogo és incombustible, Carmen és inassequible al desànim. Capaç de contar-te en espanyol la història de qualsevol monument, mentres demana en francés els bitllets de tren i assenyala el camí que s'ha de seguir, Carmen, la Carmen com l'han batejat algunes de les dones de Puçol, sempre està pendent de tot i de tots. Atenta, amable, prudent, però amb una memòria que per a si volgueren els últims processadors inventats per la factoria del senyor Bill Gates. La Carmen és la peça clau perquè el puzle encaixe i l'agermanament siga un fet quotidià, no una utopia sobre el paper.)

Mentres disfrutem de l'ànec, el pollastre, les clòtxines i alguna ensalada, tot això regat amb abundant cervesa, però sense postres, no pels preus, que són com tot a París, d'altura, sinó pel temps: cal alleugerir si volem veure un poc més abans de l'acte oficial de recepció, que serà en Noisiel a la vesprada. Mentres disfrutem del menjar, també ho fem de la companyia.

Açò és realment l'agermanament.

Allí està Jacques, Santiago per als espanyols, amb el seu inconfusible accent cubà, la seua defensa ultrança de l'amic Fidel i les seues estranyes amistats (inclòs un bisbe francés que, a més, també és amic del col·lega Castro). Sempre tranquil, ha viscut la guerra des de dins i sap que ara és viu. Ens ensenya orgullós el seu carnet d'antic combatent. Ara li permet anar gratis en els transports públics. Gratis. Des de la Costa Blava fins a Normandia. Eixa Normandia de la que encara guarda records dolorosos.

Allí està aquell tipus alt, fort, fibrós. Un jugador de bàsquet. En la seua època va ser de l'elit. Hui és del Comité d'Agermanament i s'arromanga com un més. No es dedica a contar batalles, però no defuig els records i molt menys la conversació. Això sí, ens descobrix el mal que dominem el francés: per a nosaltres sempre ha sigut Roby Tintin. Quan ell el pronuncia, el còmic del belga Hergé sona un poc així com “tan-tan”. No ens atrevim a preguntar-li com es pronuncia el nom del gos que sempre acompanyava el famós aventurer… segur que de cap manera s'acosta a com nosaltres el pronunciem.

I també està per allí la Carmen. Però en la distesa tertúlia és una altra: espanyola de naixement, amb un DNI que té escrit Carmen Rico Sanz, amb dos fills que van demanar la doble nacionalitat al complir els díhuit anys i amb un marit belga. És Carmen Vandeputte a França, on al casar-se prenen el cognom del marit. És Carmen Rico a Espanya. És la Carmen en els agermanaments.

I molts més… encara que un no pot estar en totes les taules, en totes les conversacions. El que sí que desprén la imatge del menjar és un concepte: açò és un agermanament. En açò consistix conéixer altres pobles, altres cultures. Som Europa.

I a Europa plou.

443-museo_del_louvre

Així que paraigua en mà fem un passeig, ja quasi al trot, per una avinguda comercial, tafanegem de lluny els Camps Elisis (potser el diumenge aconseguim escapar-nos una altra vegada com a turistes d'incògnit), l'estàtua de Juana d'Arc i una petició especial de José Vicente que, com a bon professor, vol conéixer la Plaça de Vendôme.

Vendôme, una batalla més, però amb un final distint. El metall de tots els canons utilitzats en la batalla es va fondre i es va construir una enorme torre, d'un color verdós, amb imatges que la recorren de la base a la punta superior. Vendôme, la història de totes les guerres del ser humà en un sol monòlit, un monòlit amb més història que el de 2001: una odissea de l'espai. Tot l'odi acumulat en una obra d'art. Una invitació a l'art, no a la guerra.

Però una invitació cara, això sí.

La plaça sempre està plena de vehicles de luxe, inclús alguna limusina en què Eloísa no pot resistir la temptació de fer-se una foto, com les famoses de les revistes. Una plaça amb hotels de luxe, firmes exclusives de joieria i aparadors per a mirar i no tocar. Manolo observa un rellotge en Tiffany's; finalment no se'l porta: és perquè la cadena no acaba d'agradar-li, assegura. Que el seu preu estiga per damunt de 150.000 euros no té res a veure amb la decisió, suposem.

Però de la vesprada ens quedem amb un altre mite: el Louvre.

Convertit en centre de culte per aquells que van veure o van llegir El codi Da Vinci i volen comprovar in situ si el cos de María Magdalena jau davall de la gran piràmide, el museu és com quasi tot a París: un edifici d'altura, una plaça enorme, una piràmide ideal per a fer-se una foto.

No hi ha temps per a visitar l'interior, només la plaça i els exteriors, que ja són en si mateixos museus a l'aire lliure. Però no tot és sensata cultura quan un va a peu, de turista. Així que entre les fotos, sempre hi ha qui no resistix la temptació de fer el senyal visual de rigor. I és Mavi, la nostra coordinadora en d'intercanvis qui es presta a posar (si els francesos tenen la Carmen, nosaltres tenim a la Mavi com a peça clau del puzle: caldrà recordar algun dia tot el que esta mossa és capaç de fer al mateix temps… això sí, el francés no és el seu). Mavi, pujada en un xicotet promontori, estira el braç, mou la mà un poquet per a ací, un altre poquet cap enllà… et voilà, la piràmide ja està en el seu poder.

Simple il·lusió òptica, però curiosa foto per a Facebook.

I al trot fins a l'òpera, de la que només visitem un punt: la parada del metro.

Hora de tornar a Noisiel, com un turista més, en el tren de dos pisos.

En el trajecte, el comentari és unànime: les vegades anteriors, amb recorreguts més propis d'autobús turístic, París era una ciutat de postal. A peu, París és enorme. Una ciutat d'altura.

443-mavi_y_piramide

fotos_noticia

 

24 Juny 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres