Noisiel, diari d'un viatge (1): del microbús espanyol al sopar de mitjanit europeu

Noisiel, diari d'un viatge (1): del microbús espanyol al sopar de mitjanit europeu

Els vint-i-quatre participants en l'intercanvi amb Noisiel se les prometien molt feliços amb el canvi de l'autobús per l'avió per a arribar a la ciutat francesa. En eixe moment no imaginaven que les esperes necessàries i l'horari europeu els anava a posar en un xicotet compromís: allí se sopa a les 7 de la vesprada… quan l'expedició encara no havia abandonat l'aeroport de Manises.

Junt amb el Centre de Salut, buscant una ombra més que recomanable a les 4:30 de la vesprada, amb temperatures que s'acostaven als 30é, la major part de l'expedició es despedia dels seus parents mentres esperàvem l'arribada de la regidora responsable d'agermanaments, Eloísa Rosa, que tenia un altre acte en El Puig al migdia i havia anunciat que arribaria a l'hora justeta.

Per tant això, uns minuts després de l'arribada dels dos autobusos (sí, eren dos per a dos dotzenes de viatgers, però és que el concepte “microbús” mai ha tingut una definició més ajustada), apareixia la regidora acompanyada de l'alcaldessa, Merche Sanchis, que venia a dir-nos adéu (perdó, fins prompte) i a recomanar-nos que donàrem una bona imatge de Puçol… i, per descomptat, que saludàrem a uns quants habituals dels intercanvis, amb l'incombustible Anasthasio al cap.

Per a aquells que es pensaven que el viatge amb autobús ja no seria un llarg malson de catorze hores, la realitat va demostrar que tots podem equivocar-nos… encara que siga en els més menuts detalls.

No va ser llarg, només un trajecte d'una hora, però quan en un curt viatge comença a caure aigua sobre el cap d'una de les participants (entenga's: feia sol, no estava plovent, i les finestres anaven tancades), la cosa pot posar-se lletja. Una ruptura accidental del conducte de l'aire condicionat: primer goteta a goteta, cosa que fins tenia la seua gràcia, perquè refrescava el seu; però quan la goteta es va transformar en un doll continu el personal va començar a canviar de seient i a preocupar-se… encara sort que Manises ja estava a la vista.

442-esperando_maletas

Tràmits, paperams, els quilos de més d'una maleta (millor dit: la maleta, perquè contenia els detalls per a les autoritats de Noisiel, inclòs un socarrat de notables dimensions i pes) i l'amabilitat del responsable de Vueling.Com, que va accedir a sumar el total de tot l'equipatge facturat i dividir-ho entre els vint-i-quatre viatgers, el que va evitar una multa de les què fan història. Un detall de professionalitat: les companyies barates no tenen per què tindre un mal comportament cap als viatgers i els veïns de Puçol així ho comentaven mentres esperaven l'hora de rigor en la terminal… amb la improbable anècdota d'algun que ja s'havia perdut sense eixir de casa. Afortunadament se va trobar amb si mateix i amb la seua família, que també estava per allí, esperant l'avió a París.

Un vol ràpid, senzill, còmode i amb les hostesses encabotades que prengueres alguna cosa (compta a banda, s'entén). Algun, cansat de tant d'esperar en l'aeroport, va aprofitar per a donar una becadeta. Altres per a llegir. El de sempre, amb la càmera dalt i baix (es pot fer qualsevol foto, excepte de les hostesses… i això que no paraven d'anar d'ací cap enllà, intentant que prengueres alguna cosa). En fi, un vol que en poc més d'una hora ens va posar davall el cel ennuvolat de París.

Puntualitat europea en l'arribada i lentitud universal en la descàrrega de maletes. Al final estaven totes, encara que per a llavors l'incombustible Anasthasio i els representants de Noisiel que ens esperaven en la porta ja començaven a impacientar-se.

Besos, abraços, fotos del de sempre i ràpidament a distribuir-se: uns en cotxes particulars, per a arribar abans a les famílies en què estaran allotjats durant els cinc dies, i els altres… açò, els altres… hem parlat ja de com pot de xicotet ser un microbús a Espanya?

A França també.

442-microbus_frances_sin_maletas

Amb els quinze veïns restants assentats en els seients i les maletes sàviament distribuïdes pel corredor central (ja hem dit que era un microbús com el de Puçol: és el que té ser europeus) vam iniciar el viatge cap a la ciutat agermanada. Còmode, ràpid, bones autovies. Açò és Europa… i, clar, a Europa sopen a les 7 de la vesprada i nosaltres havíem arribat a l'aeroport sobre les 9 de la nit.

Afortunadament, havien organitzat un sopar frugal, alguna cosa lleugera, amb autoservici, en un hotel de Noisiel.

No, no en l'hotel, perquè la primera nit calia pernoctar en un altre hotel: com inicialment estava previst el viatge amb autobús, no hi havia reserva per a la primera nit; quan es va canviar a l'avió (estalviant diners, perquè una setmana d'autobús i dos conductors ixen per una picossada) ja era tard per a aconseguir plaça en el mateix hotel que la resta de nits. Així que calia desfer les maletes el mínim el dimecres a la nit, perquè el dijous al matí hi hi hauria canvi d'hotel.

Sopar lleuger, acabat de preparar i, a dir d'algun de l'excursió, molt ben rebut quan s'acosta la mitjanit i encara no has menjat res sòlid des del migdia… perquè, segons Antonio, la cervesa que es va prendre en la terminal de Manises no compta: qui es pot prendre una Heineken que pareix un M&Ms que es desfà en la teua mà, no en la teua boca?

Nou viatge en l'entranyable microbús, ja sense maletes pels corredors, esta vegada a un hotelito rodejat de verd (fosc: passada la mitjanit la llum tampoc és molt brillant a Europa), amb habitacions de tres llits. D'ús individual, això sí. Però totes amb una curiosa llitera per damunt dels capçals dels dos llits individuals inferiors. Un disseny que a més d'un li va fer provar l'estabilitat de la llitera superior abans de tirar una becadeta en qualsevol de les inferiors.

Un detall previ: en el sopar, entre passeig a pels típics productes francesos (ja se sap: verdures, formatge, ensalada, formatge, un poc de carn i, sobretot, abundant varietat de formatges), encara va haver-hi temps per a organitzar el matí del dijous.

Va ser l'incombustible Anasthasio qui va realitzar la proposta final.

442-el_incombustible_anasthasio

(Un parèntesi: ja sabem que ens repetim amb l'adjectiu adjudicat a Anasthasio, el regidor d'intercanvis de Noisiel. Però tiren un ullada a les fotos incloses en la nova secció d'agermanaments de la web municipal: observen a Anasthasio en 1995, en 1999, en 2005, l'any passat… efectivament, seguix igual. Exactament igual que fa quinze anys. Incombustible, senten.)

I la proposta era senzilla. Com l'acte oficial de recepció serà el dijous a la vesprada, queda el matí lliure per a optar per dos opcions (a més de canviar d'hotel aquells que estan allotjats en els afores de Noisiel, s'entén): o Disneyland o París.

Per a un viatge qualsevol, amb els jovenets trotant d'ací cap enllà, el ratolí Mickey i els seus amics hauria sigut l'opció ideal, sens dubte. Però els jovenets en este viatge ja pentinen canes… i això els que encara tenen alguna cosa que pentinar. Així que s'imposa l'opció lògica: tots a París, a disfrutar de la ciutat de l'amor, de la Torre Eiffel, del colorit, de l'arribada de l'estiu, de…

Clar que eixos plans els vam fer a la nit, junt abans de tornar a comprovar que, efectivament, la llitera de dalt estava ben ancorada a la paret. I de bon matí no comptàvem amb un xicotet detall: el dijous al matí amaneció plovent.

442-tres_literas

fotos_noticia

 

23 Juny 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres