Els nombres d'Enrique Ponce són els més indiscutibles de la història del toreig

Els nombres d'Enrique Ponce són els més indiscutibles de la història del toreig

Kike no és de Barakaldo ni de Sondika. Ni d'Arrigorriaga. Ni és, tampoc, el davanter centre de l'Athletic Club de Bilbao. Kike es cognomena Ponce Martínez. I en la Plaça de Vista Alegre, en el llegendari Embotxe bilbaí, Kike pesa tant o més que Iríbar en Sant Mames, la catedral del futbol.

Kike és el mestre Enrique Ponce, natural de Chiva, amb “ch”, no amb “tx”. Amunt Kike! Li va cridar Patxi des de l'estés dient-li a més: Esta és ta casa! Que sapiem, i ens hem informat, a Enrique Ponce només li anomena “Quique” un familiar molt acostat i directe. Ningú més. Però ha de ser que Enrique és “de casa” i com de la família en la Plaça de Bous de Bilbo. Com en tantes places d'Ibèria i del món…

El torero valencià ha assentat càtedra moltes vegades en la capital taurina del Nord. L'Aste Nagusia bilbaïna marca una de les cimes de la temporada. Quan el purnejant s'eixampla; el torero perd un poc de pes; passa factura la voràgine de les fires; les distàncies infinites d'encreuar-se Espanya una vegada i una altra també; pesen els sacs a costes de glòria i desencant; i ix el bou de Bilbao i les seues exigències, Enrique Ponce marca diferències. Un dia li vaig escoltar dir que se n'anirà d'açò “amb l'aigua pels turmells”. Segur.tan freda com contundent

El segon hostal de la seua primera vesprada d'enguany (2009) va ser un toraco cabró a qui Ponce li va poder tallar les dos orelles després d'inventar-se una poderosa faena. Una altra més d'eixes seues, però va fallar a espases. Si Ponce haguera encertat amb els acers a Bilbao, se haguera anat, mínim, amb quatre orelles, que són les que s'han tallat en tota la fira de 2009. És la lectura numèrica, tan freda com contundent. Mera anècdota d'una fira entre vint temporades.

L'altra lectura és que Ponce sempre ha anat sobrat a l'agost, al març i abril, i al setembre i octubre després de vint anys, vint. I al maig, juny i desembre… Ponce és molt Ponce. Incombustible. L'any que ve es complix el XX Aniversari del seu doctorat a València. Just en 2010, quan, suposem, conquistarà la redona xifra de 2000 corregudes de bous, entre les moltíssimes xifres redones que atresora. El toreig, és clar, és un art i un sentiment. Però els nombres de Ponce són els més rotunds de la Història del Toreig. Discutir l'indiscutible és perdre el temps.

Conste que sense concloure, qui subscriu està llegint un magnífic llibre: Filosofia de les corregudes de bous, de Francis Wolff, agut filòsof francés i taurí. Es planteja originàriament en el primer terç de l'excel·lent obra si la tauromàquia és art, ritu, espectacle, litúrgia, tècnica, joc, domini… En eixe sentit, entenem que la tauromàquia és eclèctica, que beu i es nodrix de tot el que és art. “L'art entre les arts”, li he escoltat dir alguna vegada al propi torero de Chiva, referint-se al que és el toreig.

Creiem que Enrique Ponce ha informat l'art de la tauromàquia amb una dimensió “quasi científica”. Que el toreig no és matemàtic és una evidència, i que en els bous dos i dos no sempre són quatre, també. El toreig és un art amb un gran fons de suport tècnic: geometria i arquitectura. Ponce és un artista que se servix de la seua ciència i de la seua intel·ligència per a crear emoció, plasticitat, bellesa i harmonia amb eixa força bruta i en moviment que és el bou. Amb esbalaïdora facilitat. I ací radica la seua grandesa. A fer paréixer —mai ser— fàcil el tremendament difícil. Segur que en este llibre algú dissertarà sobre la “difícil facilitat”, clau per a entendre la tauromàquia poncista.

Una altra de les claus —i gran mèrit— de la seua trajectòria és que Enrique Ponce ha exercit la seua condició de màxima figura del toreig, figura d'època, el temps en què ha manat. Des de finals de segle XX i encara en els albors del XXI. Quan el mestre decidisca el seu adéu, els aficionats, els ramaders, que li deuen diversos monuments, i els periodistes ens anem a acordar molt de l'esplendor de l'època Ponce, del torero que es va apoderar del seu temps fins que va voler.

Mestre: enhorabona, gràcies i que gaudisca amb salut i amb els seus el que s'ha guanyat.

Escriu Salva Ferrer
www.elmundodelastorerias.com

(article dedicat al mestre Enrique Ponce que forma part del llibre Enrique Ponce: art i domini, editat per la Diputació Provincial de València al març del 2010.)

 

13 Març 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres