Iván Esteve: “On està el límit? No ho sé, però en els 93 quilòmetres… no”

Iván Esteve: “On està el límit? No ho sé, però en els 93 quilòmetres… no”

Molts podem parlar de com es viu una carrera extrema, però des de fora. Molt pocs poden contar-la des de dins. Este és el relat d'Iván Esteve, del Club Atletisme Puçol, després de completar en 12 hores i 50 minuts els 93 quilòmetres que separen Puçol d'Andilla en l'ultrafons GR10-Xtrem, corregut el dissabte 15 de gener.

El mediàtic ultrafondista Josef Ajram s'ha fet famós, a més de pel seu estil de vida i les seues gestes esportives, per haver popularitzat la frase —que porta tatuada en el seu pit- “Where is the limit? I don't know where the limit is but I know where it's not”. Perquè eixa mateixa sensació és la que tinc després d'haver completat amb èxit el GR10-Xtrem, una carrera d'ultrafons que recorre tota la província de València d'est a oest; 93 quilòmetres de muntanya i 3.800 metres de desnivell, des de Puçol fins a Andilla, travessant el Parc Natural de la Serra de Calderona.

Des que vaig provar el verí de l'ultrafons, he pogut comprovar que el nivell de satisfacció que s'aconseguix al creuar la meta és directament proporcional a la quantitat de patiment que sigues capaç de suportar per a aconseguir-ho. Ja sé que sona a masoquista, però tots els corredors d'ultrafons ho som. Ens motivem pensant que “sense dolor no hi ha glòria” i som capaços de disfrutar corrent 93 quilòmetres, sense parar, des del primer fins a l'últim. Per què? No ho sé, supose que per a buscar el límit del nostre cos. I a mi el meu mai deixarà de sorprendre'm.

Amb esta o amb qualsevol altra de les motivacions possibles ens vam ajuntar el dissabte 15 de gener més de dos-cents corredors en el Poliesportiu de Puçol per a afrontar el repte del GR10-Xtrem. Tots esportistes ben entrenats –ningú s'apunta a una carrera d'esta duresa sense tindre una bona preparació-, però amb eixe punt de bogeria, o d'inconsciència, que t'espenta a un desafiament com este sense tindre la més mínima idea de si seràs capaç d'aconseguir-ho.

La carrera va començar a les sis del matí, de nit i amb una boira espessa que es va dissipar tot just eixir el sol. I a partir d'ací vam disfrutar d'unes condicions meteorològiques magnífiques, amb bona temperatura i una sol fort de principi a fi. No vull ni pensar el calvari que haguera suposat tindre que fer esta carrera suportant fred, aire, pluja o neu. Vam eixir del poliesportiu, vam vagarejar en direcció al Monte Picaio i vam enfilar el GR10, amb les seues marques blanques i roges que haurien de guiar-nos fins a La Pobleta d'Andilla.

En esta aventura no anava sol, m'acompanyaven sis amics, altres sis ovejos, la majoria del Club d'Atletisme i del Tripuçol (Club de Triatló de Puçol). Durant setmanes havíem preparat la carrera entrenant dur i dissenyant l'estratègia: eixiríem tranquils fins a Gátova (km. 42), caminant en les pujades més tècniques, trotant lentament en els plans i amb precaució en les baixades per a evitar caigudes i lesions. En definitiva, disfrutant de la carrera i de l'entorn. I a partir de la marató que cada un correguera el que poguera, per a intentar acabar-la entre les 15 i les 16 hores.

Mentida!!! No vam complir l'estratègia en res. Vam eixir ràpid des del quilòmetre 1, vam començar a pujar a un ritme altíssim i ens vam tirar en les baixades a límit. Je, je, je. Excepte les pujades a les Penyes de Güaita i el Garbí, que literalment cal fer-les escalant i ajudats per cadenes, la resta a pas lleuger.

En el quilòmetre 14, ja fent-se de dia, vam passar el primer avituallament a Segart, sense apenes parar-nos, i vam continuar fins al següent, en el km. 23, que estava en Serra. Com portem tota l'alimentació del dia en la motxilla —en forma de barretes, gels, fruites seques i algun sandvitx— les parades en els controls de pas són per a omplir la bossa d'aigua, agafar alguna fruita i arriant. Com si fórem corredors d'elit. Je, je, je.

Però a partir del quilòmetre 30 comencen les complicacions. Les cames m'estan responent molt bé, molt millor del que esperava, però els peus m'estan matant. En este tipus de carreres són habituals les bambolles, els vessaments i alguna que una altra ungla negra, però no tan prompte ni tan doloroses. Eixe va ser sens dubte el moment més crític de la meua carrera, l'únic en el que vaig pensar que no seria capaç d'aconseguir-ho perquè els peus em dolien molt… i faltaven més de 50 quilòmetres per davant!!! I tot això, amb el davallada anímic que suposa pensar en una retirada.

Encara així aconseguisc aguantar i arribem a Gátova (km. 42), el primer avituallament sòlid. Parem tres minuts: sí, tres minuts, a menjar-nos un plat de pasta o arròs, saludar els amics que ens seguien en la carrera, i una altra vegada a córrer. I a partir d'ací, miraculosament, em recupere, el dolor en els peus deixa de ser insuportable i em vaig creixent anímicament.  

A partir de Gátova ja no hi ha tant de desnivell i les sengles es van convertint en pistes per què és més fàcil córrer. I vaja si vam córrer!!! Durant els següents trenta quilòmetres no parem de córrer, a un ritme molt alt i avançant corredors l'un darrere de l'altre. Sabem que no guanyarem, faltaria més, però anar avançant llocs suposa una injecció de moral enorme. Tréiem comptes i véiem que podíem baixar de les 15 hores, inclús acostar-nos a les 14. I no ens ho podíem creure!!! A més, el mòbil no parava de sonar i, encara que no podia parar a traure-ho, sabia que estaven tots donant-me ànims.

En el quilòmetre 70 es trenca el grupet de set corredors que havíem anat junts des de l'eixida. Es despengen un poc Mario, Dani i Alex, i jo continue avant amb Enrique, Miguel i Vicente. Arribem a l'avituallament de Sacanyet (km. 75) completament crescuts i eufòrics, i Marisa ens diu que ens podem ficar en els cinquanta primers… el que ens faltava!!! Carreguem la motxilla d'aigua i una altra vegada a límit.

Els últims 18 quilòmetres els fem a un ritme bestial. Les cames ja comencen a protestar, els torcements es convertixen en habituals i cal anar amb molt cuidat per a no acabar per terra. Jo de fet entropessó amb una pedra i me'n vaig de morros, encara que sense conseqüències greus.

A més, la ment ja no està tan espavilada com abans i és més difícil seguir les felices marques blanques i roges sense despistar-se. Ens perdem dos vegades a l'eixir-nos del GR10 i hem de rectificar i tornar a avançar als corredors que ens han superat. Però psicològicament anem crescuts, estem fent un carreró i, en estes proves d'ultrafons, el cap és la clau de l'èxit. 

Arribem a l'últim avituallament en Canals (km. 82) i està enfosquint. Aprofitem per a posar-nos una altra vegada el cortavents i la llum frontal. Ens oferixen café, caldo calent i no sé què més, però no volem, ni tan sols carreguem aigua perquè encara ens queda. I a més, si no hem perdut temps en tota la carrera, no anem a fer-ho ara… ara ja aconseguirem un bon temps, una marca que mai haguérem imaginat que seríem capaços d'aconseguir. 

Els últims quilòmetres anem els quatre patint però sense afluixar el ritme. És de nit i anem molt justos, en reserva, però la ment tira molt més que les cames i visualitzar l'entrada a meta és un motiu més que suficient per a continuar estrenyent les dents i fer l'últim esforç.

Arribem a Andilla i encara ens queda un quilòmetre i mig fins a La Pobleta. Veiem les llums de meta i sentim la megafonia que anuncia l'arribada de quatre nous valents. I la pell se'ns eriça. I se'ns fa un nuc en la gola.

Entrem al poble i ens reben Marisa i Fali, que ens han acompanyat durant tot el dia. Veiem l'arc de meta i ens donem les mans, alcem els braços i entrem els quatre junts posant per a una foto que no oblidarem mai. Som finishers del GR10-Xtrem i ho hem aconseguit en 12 hores, 50 minuts i 56 segons. Del 44 al 47 de la general. Per a uns simples corredors aficionats com nosaltres, tota una gesta!!!

La resta del grup entra només mitja hora després, però durant tota la nit continuen arribant participants. Fins a les quatre del matí, 22 hores després de l'eixida, continuen entrant corredors. Jo sempre he pensat que en este tipus de carreres tenen més mèrit els últims que els primers.

Ara toca descansar uns dies. Recuperar les cames i mimar els peus per a tornar com més prompte millor a la muntanya i preparar el següent objectiu. Encara no sé quin serà, però hi haurà un nou repte, haurà un altre desafiament per a continuar buscant el límit.

Després de tot açò seguisc sense saber on està el límit, però sí que sé que en els 93 quilòmetres del GR10-Xtrem no estava. 

Escriu: Iván Esteve

Ultrafons GR10-Xtrem

fotos_noticia fotos_noticia

 

18 Gener 2011
FaceBook  Twitter  
quepaso portada 1

Altres