Noisiel, diari d'un viatge (4): els llibres gratis, ací qui paga l'ànec i que viva Espanya

Noisiel, diari d'un viatge (4): els llibres gratis, ací qui paga l'ànec i que viva Espanya

El divendres 24 va estar íntegrament dedicat a conéixer una selecció d'instal·lacions de Noisiel, acompanyades de les pertinents explicacions per a saber com funcionen: un col·legi públic, una casa de cultura, un club de petanca, un restaurant restaurat (amb perdó) i un ball de bon matí. Tot en un sol dia. Major confraternització impossible.

La segona jornada completa de l'intercanvi la vam dedicar a conéixer a fons als nostres germans francesos: un recorregut a peu per alguns exemples significatius dels seus servicis va ser el menú preparat per a l'ocasió: el col·legi públic Le Luzard com a primer plat, la Maison pour tous du Luzard com segon, el club de petanca ASA Noisiel com a postres, el café el va posar un sopar oficial en una antiga fàbrica reconvertida en restaurant, Le Ferme du Buisson, i, per a tancar l'intens dia, sessió de ball en el propi hotel on està allotjada part de la representació de Puçol, Hôtel dónes Deux Parcs.

El col·legi Le Luzard acull 500 xiquets d'11 a 15 anys, distribuïts en àmplies sales i zones comunes, lluminoses, amb moltes finestres, algunes piscines interiors (hui reconvertides en fòrums per al breu recreació) i un pati de jocs que, que… bo, ja hem explicat com són ací els parcs: per tant els xiquets no tenen un pati, tenen un ampli parc per a solaçar-se durant, atents, els deu minuts (deu, escolten) que dura el seu descans.

Madame Rivas, la vicedirectora, ens va explicar amablement el funcionament mentres ens mostrava unes instal·lacions més pròpies d'un centre d'oci que d'un col·legi: “és que el centre va ser dissenyat per un arquitecte del sud, de Perpinyà, i estava pensat per a ser un col·legi en el sud, on sempre fa bon temps. D'ací la lluminositat, l'aprofitament del sol i els amplis espais oberts”.

Tot molt bonic, clar que està en el nord i a l'hivern el fred i la pluja estrenyen, així que cal anar abrigat perquè la calefacció no arriba… i això suposant que l'encenguen, perquè ací són molt respectuosos amb el medi ambient i només contaminen ho precise. Veure l'aire apagat en les zones públiques dels hotels o que les habitacions no tinguen el mateix és normal… almenys en els dos hotels on ens ha tocat pernoctar. Però quan arriba una onada de calor, la veritat… se sua.

De l'ensenyança ens quedem amb una actitud i amb una mentalitat.

445-maison_pour_tous-2

La mentalitat és la de l'estalvi, que no sols és energètic. Ací els alumnes no compren llibres cada any, de fet alguns no els compren mai: els llibres te'ls entrega el centre, de segona, tercera o enèsima mà, sempre que estiga en bon estat. Tu fitxes i firmes, per la qual cosa et fas càrrec de tornar-lo sencer al final de curs. Si complixes, llibres gratis; si deteriores algun, toca pagar-lo. Amb els diners es compra un nou i a seguir la roda. El que s'ha dit, sempre pensant en l'estalvi mediambiental… no oblidem que el paper continua eixint dels arbres.

Això de l'actitud és més complex d'explicar.

Els alumnes prompte són orientats cap a les seues millors capacitats. No hi ha una correspondència exacta amb la nostra primària i secundària, però ja en Li Luzard, amb dotze o tretze anys, aquells que mostren major intel·ligència i millors dots són apartats per a optar a les carreres més nobles… I endevineu quina és la carrera més noble? Filosofia, lletres, belles arts…? En absolut. Je, je. Ací, a França, els alumnes més destacats són invitats a dedicar-se a… a… la política!

Exacte, a nosaltres se'ns va quedar la mateixa cara al sentir l'explicació, i més si un pensa en els escàndols quotidians dels nostres polítics, siguen del partit que siguen. Els millors a la política. Inaudit. Com explicar això en el nostre país, terreny abonat per a polítics que han passat a la història amb malnoms com “el Jaquetes” o “la Penell”.

Va ser una visita instructiva, de la que van prendre bona nota… especialment alguns dels polítics que ens acompanyaven en el viatge.

La Maison pour Tous du Luzard, més coneguda com MJC, és semblant a algunes de les nostres instal·lacions, però és un tot en un: moltes activitats en marxa, escoles formatives de qualsevol tipus, contínues exposicions, sales d'assajos, d'entrenaments, gimnàs, tatami… en fi, com si ajuntàrem en un sol edifici la cultura, l'esport i la joventut, o el que és el mateix, la Casa de Cultura, el Palau d'esports i l'Espai Jove.

Coincidix a més que està oberta tots els dies fins a les deu de la nit, però ací acaben les similituds i comencen les diferències amb Puçol, entre elles tres a tindre en compte: els xiquets poden matricular-se a partir dels tres anys, són instal·lacions municipals gestionades per una associació que aporta els cinquanta professors necessaris per a impartir totes les classes i, com ja hem assenyalat en alguna ocasió, ací tots paguen.

Paguen, però cada un segons les seues possibilitats: fins a cinc tarifes distintes en funció de la declaració de la renda de l'últim any i, en casos extrems, hi ha ajudes socials per a poder desenvolupar l'activitat física o intel·lectual que cada un vullga o puga.

Un detall addicional: hi ha el consell municipal dels xiquets, triats per cada col·legi per a reunir-se en la MJC i proposar a l'ajuntament aquelles millores que consideren necessàries per a una ciutat més coincident amb les seues necessitats.

Sobre l'atenció que ens van dispensar, un botó de mostra: un duo de músics estava assajant en el saló d'actes. Després de la nostra arribada, no sols van accedir a una entrevista per a explicar com funcionava la casa, sinó que a més ens van delectar amb una improvisació… sonava bé el clarinet. Però la idea encara millor: oberts a tot i a tots.

445-comida_club_petanca

Una llarga excursió a peu ens va portar fins a la seu del club de petanca ASA Noisiel. davall un sol de justícia, les ombrel·les eren l'objectiu de totes les mirades, també l'aperitiu de benvinguda i la permanent amabilitat del seu president, Jean Paul.

(Un parèntesi: encara que a Espanya la petanca és un esport reservat a la tercera edat, a França és quasi, quasi un esport nacional, amb jugadors de totes les edats. Prova d'això és que Jean Paul porta vint-i-cinc anys de president i va començar a jugar sent un xiquet… de fet, és possible que fóra quasi un xiquet quan el van nomenar president. I hui és tan amable i senzill que quasi pareix un xiquet.)

Precisament un xiquet, millor dit, una xiqueta va ser l'estrela del menjar: Iris Luna Carmen Chantal, que esta vegada va aparéixer sense el seu trage de sevillana (tranquils, ja vos mostrarem les seues fotos en la nit del dissabte), però amb un somriure que va fer bavejar a més d'una iaia de l'expedició, que haver-les les hi havia.

Entre elles la inesgotable Carmen, que per una vegada va haver d'assentar-se a descansar, mentres contemplava eixa xiqueta de tres anys, rodejada de iaies (algunes només en potència, els seus fills encara no s'han decidit), però que només tenia ulls per a una d'elles, de la que ha heretat un dels seus quatre noms: evidentment, Carmen.

Anotem un descobriment gastronòmic (tranquils, ací no van posar formatge, tota una novetat): les broquetes de titot amb mel. Un invent xinés, però adaptat pels francesos amb el seu peculiar estil per a la cuina. Delicioses.

Un altre descobriment, però d'este guardeu-nos el secret, que no s'assabenten: els francesos no saben fer una bona torrà de carn, almenys a l'estil que a nosaltres ens agrada. El seu foc és massa intens: crema la carn per fora i la deixa crua per dins. Sí, ja sabem que la carn crua és molt apreciada en algunes cultures culinàries… però este pollastre pareixia moure's encara en alguns plats.

445-petanca-gano_mavi

Una vegada digerida la carn, algun (del que no direm el seu nom) va optar per una sesta baix un arbre, el que va ser aprofitat per un bon grup de novells per a iniciar-se en el noble art de tocar les boles… de petanca, s'entén. Fóra de l'abast del teleobjectiu de què sempre estava atent a qualsevol badall o gest inoportú, es van formar equips de tres jugadors de totes les edats i sexes, combinant veïns de Noisiel amb ciutadans de Puçol.

Encara que el resultat és el de menys, assenyalar que Mavi va guanyar, sa mare (la de Mavi, s'entén) va perdre i José Vicente encara no s'explica per què el mai aconseguia deixar les seues boles prop de la boleta. Tot un misteri, sens dubte.

(Parèntesi sobre el de la càmera: resolta la tradició castissa de la becadeta, encara va tindre temps de prendre apunts, i fotos, amb el seu insaciable teleobjectiu; recomanem tirar un ullada a la galeria de fotos d'esta notícia per a comprovar les postures que alguns adopten per a… per a això, per a manejar les boles. Molt suggestives, escolten.)

Com sempre, dutxa ràpida (ja sabeu: volta i volta, que l'espai no dóna per a més) i una altra vegada en marxa. En esta ocasió per a traslladar-nos a Le Ferme du Buisson.

445-cena_ferme_buisson-1

L'antiga fàbrica va ser restaurada i en ella s'han creat diverses instal·lacions municipals (com la impressionant mediateca), a més d'un cine amb dos sales, una botiga d'art, espais oberts per a exposicions i, fins i tot, un restaurant exquisit, que no sols respecta l'estructura de la seua construcció i les bigues de fusta del seu sostre, sinó també les condicions climàtiques en què treballaven allí fa segles… ací tampoc tenen aire condicionat. Això sí, formatge i ànec, el que vullgueu.

Va ser un sopar oficial, amb brindis inclòs, amb el cava rosat per descomptat. Però també va ser un sopar de treball, sobretot en la zona d'autoritats, on l'intercanvi d'informació va permetre prendre bona nota d'algunes diferències de funcionament entre Noisiel i Puçol.

I en això va fer la seua aparició la policia.

No, en el restaurant no, en la conversació. Descobrir que Noisiel només té nou policies locals sorprén… sobretot quan saps que té tres mil habitants menys que Puçol i nosaltres comptem amb trenta-huit polis.

Clar que després la inesgotable Carmen ens va aclarir part del misteri: és la policia nacional la que s'ocupa dels temes més espinosos de seguretat, encara que ho fa de forma mancomunada per a set pobles de la comarca. I ací sí, hi ha 125 agents per als 80.000 habitants de la mancomunitat… encara que si calculem els agents per nombre d'habitants, seguixen molt per davall. I els carrers nets. Sense caques de gos. Sense rebomboris nocturns. Sense pintades. Sense botelló. Com es divertixen estos jóvens? I on? Bona pregunta… per a nosaltres continua sent un misteri.

També va ser tema de conversació la gestió descentralitzada, potser el gran aprenentatge d'este viatge: papà ajuntament no ho paga tot, si de cas construïx els edificis necessaris, però després els veïns gestionen el seu funcionament… sí, ja sé que ho hem dit abans, però és que allí era una cosa que es repetia contínuament.

Encara que no tant com el formatge.

O l'ànec.

445-cena-alcalde_y_concejala

En fi, no parlarem del menú, que va ser exquisit, tot siga dit. Com el xocolate de Menier que ens van regalar a tots els assistents: una pastilla de l'històric xocolate original (ara tot es comercialitza davall la marca Nestlé) que algun es va aprestar a obrir i clavar-li la dent… poc abans que ens informaren que eixe no era xocolate per a menjar, sinó per a preparar rebosteria casolana.

L'alternativa nocturna consistia a anar al cine, encara que ningú es va apuntar, atés que es projectava Fins que va arribar la seua hora, de Sergio Leone, i les seues tres hores de metratge van espantar als pocs que es van atrevir a considerar la possibilitat de veure cine rodat a Almeria, però en anglés, per un director italià i, això sí, la pel·lícula doblegada al francés… tot això sense comptar amb la possibilitat que el cine no tinguera aire condicionat, o el tinguera apagat.

Així que tots al ball. Fins a l'1 de la matinada, això sí, que ací els actes sorollosos tenen tots hora de caducitat i la respecten estrictament.

Un ball senzill. Una parella sobre un miniescenari en l'hotel i una àmplia representació dels pobles agermanats sobre la minipista, la qual cosa afavoria la proximitat entre els pobles i els balls agarrats. El repertori a base de ballables dels anys 60 i 70, en francés, clar, a to amb l'edat dels ballarins… només una de l'expedició va decidir no participar i es va pujar a dormir: “és una música molt moderna per a mi, si posaren alguna cosa de la meua època”, va ser l'explicació que va donar.

Això sí, a petició popular es va intentar acabar amb una peça en homenatge als valencians de l'excursió.

Descartats l'Himne de València i Paquito el xocolater (ací dominen a la perfecció el francés, però cantar en altres llengües ja no ho porten tan bé), els esforçats intèrprets van optar per una miqueta més internacional: el pasdoble Que viva Espanya… això sí, sense lletra, només amb acordió.

445-baile_final

fotos_noticia fotos_noticia

 

28 Juny 2011
FaceBook  Twitter  

Altres