Noisiel, diari d'un viatge (3): un acte de recepció que és una lliçó d'història

Noisiel, diari d'un viatge (3): un acte de recepció que és una lliçó d'història

Després de l'esgotadora sessió a peu i amb tren a París, dutxa ràpida i a l'acte oficial de recepció, que es realitza en la Casa de les festes de les famílies. Tradicional intercanvi de bons desitjos, detalls de protocol i animada xarrada, però també descobrim que això de llibertat, igualtat i fraternitat és molt més que un eslògan. Tot això en horari europeu, a les 7 de la vesprada el sopar.

Noisiel és un poble pròxim a París amb una història particular, a dir de Daniel, el seu longeu alcalde, que va presidir un acte oficial de recepció menys formal del que nosaltres estem acostumats a organitzar. De fet, les improvisacions, els girs i inclús els participants en el propi acte no sempre es van cenyir al que estava previst, hi havia lloc i no va haver-hi problema en què molts més dels previstos se sumaren a la foto oficial… fins que, finalment, en la foto van eixir tots els presents.

Fa cent anys érem el poble amb la fàbrica de xocolate més important del món”, va recordar Daniel Vachez. “La Marne, el riu que travessa el terme de Noisiel, va permetre instal·lar un molí que va ser la base de la fàbrica i del creixement local. A partir dels anys 70 es va produir el creixement de la ciutat, passant de tres mil habitants en 1975, a deu mil en 1985 i en l'actualitat som setze mil”.

Menys que Puçol, qui ho anava a dir en una població que compta amb un parc més gran que el nucli urbà de la nostra població. No, no ens hem confós, repetim: només el parc és major que tot Puçol, però hi ha més zones verdes disseminades per tot el nucli urbà… en realitat potser caldria dir que els disseminats són els edificis, tal és el domini del verd… encara que crec que d'açò ja hem parlat en l'article anterior.

Una ciutat bolcada amb l'esport, la cultura i, sobretot, les associacions. Ací tot passa per la implicació directa dels distints col·lectius en la gestió dels locals i els servicis. Un model molt significatiu i d'acord amb el vell esperit de la “Llibertat, igualtat i fraternitat”… encara que crec que d'açò vos parlarem en un pròxim article.

On estàvem?

444-comite_hermanamiento

Ah, sí, en la Casa de les festes de les famílies. Curiós nom per al que nosaltres anomenem a Puçol un espai social. Tan curiós que en realitat en el dia a dia no té res a veure amb els nostres locals socials, íntegrament gestionats per l'ajuntament. Ací són els veïns els que han d'organitzar-se cada acte, això sí, pagant.

Perquè ací es paga per quasi tots els servicis. Una cosa simbòlica o potser no tant, segons es mire. Però sempre d'acord amb la declaració de renda: vols llogar este local? Són tres-cents euros de res. Eres del poble? Pagues menys. La teua renda és baixa? Encara menys. No has fet la declaració de renda? Hauràs de buscar-te un restaurant pel teu compte.

I és que el respecte a les normes, a les lleis, és tan escrupolós com la neteja dels carrers, el cuidat dels parcs o l'absència de caques de gossos en les places, jardins o voreres. No és probable que siguen tan higiènics els gossets francesos, que n'hi ha, encara que no caminen sols pels carrers: sempre acompanyen els seus amos… perquè estos arrepleguen les seues deposicions (les dels gossos, s'entén) si estes es produïxen en la via pública i no en els llocs assenyalats per a tal fi. Què llestos són els gossos francesos.

Açò, crec que no era de gossos del que volíem parlar…

On estàvem?

444-recepcion_oficial

Ah, sí, en la casa, amb les festes familiars i la inauguració oficial.

Daniel, que va ser breu en el seu discurs (és este cronista el que se n'ha anat per les branques), va destacar el treball continuat del comité d'agermanament, que s'ha ocupat de tot. Paraules habituals d'un discurs, podria pensar algun.

No. Ací, quan diuen que s'ocupa de tot volen dir de tot… i ho vam poder comprovar quan, després dels discursos, eren els membres del comité els que servien els aperitius que ells havien preparat, els que ajudaven a arreplegar plats, taules, cadires… i deixaven el local tal com s'ho havien trobat. I això que havien pagat per usar-lo. Recorden alguna cosa pareguda al nostre país?

Daniel també va tindre paraules d'elogi per a la nostra traductora Carmen (sobre la qual no ens estendrem perquè ja li vam dedicar un merescut parèntesi en el nostre anterior article), encara que per a comprovar l'esperit discret de Carmen, baste assenyalar que no va voler traduir a l'espanyol els elogis que li va dedicar el seu alcalde, per considerar-los excessius. Sense comentaris.

I parlant d'alcaldes, Eloísa Rosa va prendre la paraula, com regidora encarregada dels agermanaments i va començar disculpant l'absència de l'alcaldessa, Merche Sanchis, que en eixe moment atenia a Puçol els compromisos propis d'una nouvinguda al càrrec… “i també les necessitats pròpies d'un poble que celebra el 24 de juny, Sant Joan, la festivitat del seu patró”.

Però Eloísa ja havia pres bona nota de l'esperit que presidia el local de les famílies i no va tindre inconvenient a invitar els seus rivals polítics a la festa. De fet, va reclamar la presència de l'anterior regidor d'agermanaments, Piñol, que ha sigut l'encarregat d'organitzar enguany la trobada. I també de José Vicente, l'anterior alcalde, davall el manat del qual s'han donat tots els passos precisos per a esta trobada…

444-mas_gente_en_la_foto

(Un parèntesi: parlant de José Vicente i dels passos… cal veure com li ha canviat la cara a este home durant el viatge, o potser directament després de perdre les eleccions! Eixe gest seriós d'alcalde ha donat pas a un somriure d'orella a orella, a un entusiasme pels xicotets detalls. Potser ha rejovenit. Potser serà el consum de formatge a totes hores. Potser és que ha dit adéu a l'alcalde i hola a aquell professor a qui adoren els seus alumnes. En qualsevol cas continua sent aquell entrenador de handbol, prova d'això és que la nit del dissabte ens va fer marcar el pas a tots: va dirigir a les filaes, les nostres entranyables files de moros i cristians, i al ritme de Paquito el xocolater va fer ballar a tota la plaça després del sopar. Tota la plaça, senten. Encara que eixa és una altra història de què vos parlarem en un altre article.)

Arribat el moment dels agraïments, la fila va anar creixent. Tant que apenes hi hi havia detalls per a tots. També es van sumar Lola, la nostra Lola, i la incombustible Claudine (seixanta-dos anys d'edat i una vitalitat que per a si volgueren els jóvens de vint-i-cinc) es va sumar a la fila (no, a la dels moros no, la dels reconeixements) i als detalls.

Per cert, el detall de Puçol cap al poble de Noisiel pesava el seu (quasi ens costa una multa per excés de pes en l'aeroport): un socarrat amb la imatge de la torreta, la vella torre de vigilància, que ha sigut dissenyat per Mª Dolores Amigó. Bonic, elegant, únic. Un gran detall.

I parlant de vigilància, els marits de Lola i Eloísa no perdien detall de l'intercanvi d'obsequis. El mocador que Daniel els va col·locar a cada una va ser correspost amb uns besos a la francesa, ja m'enteneu: dos besos en les galtes, altres dos, també en les galtes, i alguns més… que van ser interromputs per l'hora de la foto oficial, que en esta ocasió tenia competència oficial: dos fotògrafs i un càmera de televisió organitzant a tots els assistents. Dura faena, perquè cada un volia un enquadrament: al final, va haver-hi germandat de fotògrafs.

Després el sopar. Autoservici, naturalment. Ací tots han de col·laborar, és la Casa de les festes de les famílies.

444-cena_hermandad

De l'acte de recepció ens quedem amb tres detalls: un descobriment, una constatació i una idea.

El descobriment és un xampany de color rosa. Però no és xampany (perdó, champagne, que ací això de la denominació d'origen ho miren molt), sinó un Cremant de Borgonya… encara que per als no iniciats es podria dir que es tracta d'un brut de tota la vida. I el rosa és afegit: unes gotetes de crema de cassis, que pot ser de qualsevol zona, encara que com la de Dijon cap (per la denominació d'origen, ja sabeu).

La constatació és que ací, a França, el que es curra els intercanvis és el comité d'agermanaments, que no està compost per un representant de distintes associacions locals, que es reunixen un parell de vegades a l'any, sinó que es tracta d'una associació més: un grup que treballa de valent per a organitzar trobades, per a compartir experiències, per a donar a conéixer la seua cultura i aprendre d'altres. En fi, per a agermanar-se amb altres pobles.

Treballen de valent i ho fan sempre. Prova d'això és que no sols van servir l'aperitiu en la recepció oficial, sinó que han estat en tots els actes al peu del canó: portant amb els seus cotxes als invitats quan ha fet falta, fent de cicerones (de guies, no siga que algú es confonga), buscant solucions davant de qualsevol imprevist… i formant part de les files de moros i cristians quan tocava ballar… encara que eixa és una altra història de què ja parlarem.

I la idea que ens crida l'atenció és l'autogestió. La casa on es realitza l'acte oficial no és una Casa de Cultura, ací no està papà ajuntament darrere de cada detall, de cada activitat, pagant-lo tot. Ací un es reserva el local per a la seua pròpia festa (encara que siga un aniversari), amb el pagament previ de 300 euros en el servici d'animació municipal. Ací un s'organitza l'espai, no té cambrers, ha d'arreplegar la sala a l'acabar, tot tal com se l'havia trobat. És de tots i per a tots. Però tots s'el curran. I ho paguen.

És un model que trobarem al llarg dels dies en altres instal·lacions municipals, sempre en mans d'associacions que les gestionen. Són instal·lacions construïdes per l'ajuntament per a atendre necessitats del poble, però després els veïns les fan seues, les cuiden, les fan funcionar. Gens de funcionaris. Cada veí col·labora. I damunt paga per usar el que és de tots. Això sí, amb preus distints segons les seues possibilitats econòmiques.

Llibertat, igualtat, fraternitat. Una idea, però també una realitat quotidiana

Tota una lliçó d'història dels nostres germans francesos.

Prenem nota del missatge.

444-foto_oficial

fotos_noticia

 

26 Juny 2011
FaceBook  Twitter  

Altres