Un tresor sota la Creu del Picaio

Amb unes vistes que arriben fins a Eivissa i una gran plana als seus peus, la creu del Picaio custòdia un punt estratègic en la Serra Calderona. Però no sempre ha sigut ací. Este símbol, que sembla nascut de la muntanya, amaga alguna cosa més que una estructura metàl·lica. I és que, sota ella, es troba un tresor enterrat que recull l'essència dels qui van contribuir a col·locar-la i al fet que hui dia seguisca dempeus, custodiant el poble de Puçol i tota l’Horta Nord. Entre ells, Luis i Sabina, que, encara que l'edat comença a passar factura a la seua memòria, recorden cada detall d'aquella història.

Més conegut com el fuster de davant del quartell de la Guàrdia Civil, Luis Torres té ja 81 anys i es mou amb dificultat, però no sempre ha sigut així. Fa prop de mig segle, este veí de Puçol gaudia pujant al cim del Picaio cada diumenge junt amb la seua dona, Sabina Gázquez, i els seus quatre fills, que en aqueixa època eren xicotets trastos que el passaven en gran rondant per la muntanya.

Pràcticament passaven el dia sencer: menjaven de pícnic i, quan es feia l'hora de berenar, treien galetes i altres coses per als xiquets. Assegura que, els dies clars, podien veure fins al Penó d'Ifach, que se situa a Calp, o fins i tot l'illa d'Eivissa. Estaven tan a gust que a vegades els fosquejava allà dalt.

Però un dia van pujar i no hi havia creu. En realitat sí que estava, però tombada en el sòl. «Pensàvem que algú podia haver-la arrancat», compte Luis, «però ens fixem i vam veure que, com era de fusta de pi, s'hi havia podrit la base i havia caigut». Allí mateix, Luis i Sabina van decidir que havien de fer alguna cosa. Com eren una de les set parelles de festers del Corpus, van parlar amb el retor de llavors, Don José Cabo, i van proposar col·locar una creu nova, esta vegada, de metall, perquè no tornara a caure.

«Però havíem d'involucrar a més gent perquè no fora només cosa dels festers, sinó que fora del poble», explica Luis, de manera que van aconseguir que més persones s'uniren a la contesa. Cada parella de festers va aportar una part del que costava la nova creu, i van aconseguir que altres veïns del poble accediren a col·laborar. «No ens va costar molt, la veritat és que la gent estava bastant disposada a ajudar», recorda Sabina, encara que «no va ser massa cara, perquè és d'alumini, però d’esta manera era cosa de tots».

Així, entre els festers i un bon nombre de veïns, van encarregar a Francisco Sebastià, més conegut com a Paco «el Bisarro», que fabricara una nova creu metàl·lica. I just va estar llesta per al Divendres Sant d'aquell any, 1982. Després de l'acte del Viacrucis, els festers, el capellà i alguns dels veïns que havien col·laborat, van iniciar el camí cap a l'alt del Picaio per a retornar-li a la muntanya el símbol que havia perdut, i el van fer amb l'ajuda dels Júniors: Paco Orihuela va traure el tractor, van muntar l'estructura i, una vegada allà dalt, la van alçar amb cordes fins que va quedar plantada, exactament, en el punt en el qual encara hui està.

012-cruz-picaio-7

«Però abans de posar-la, els festers del Corpus vam voler deixar allí un record de cadascun», compte Luis. Així, Honorato, un d'ells, va traure una botella gran de cristall i en ella van introduir un paper amb el nom de tots, entre altres objectes que portaven damunt: «monedes, un exemplar del diari Les Províncies d'aqueix mateix dia i algun cigar d’algú no portava res més per a posar».

«Ara la gent puja al cim i gaudeix del lloc, però no sap que sota la creu està aqueixa botella, ni qui la va penjar, ni com», destaca Luis: «a vegades sorgeix el tema xarrant amb algú, i la gent no té ni idea». De fet, poca gent sap que està lleugerament girada cap al poble per capritx de Felip Esteve, el llavors president de la Cambra Agrària i un dels quals va contribuir a pujar-la, «perquè volia que la creu mirara cap al seu camp i ens va demanar en veu baixa: ‘mireu a veure si la podeu girar una mica cap enllà’...», recorda l'home mentre deixa escapar una riallada.

Hui, aqueixa botella continua enterrada sota la Creu del Picaio, un tresor que, sense valor econòmic, encarna una gran riquesa per a aquells que van participar en la iniciativa. Tant els que viuen, com els que no, i és que Luis i Sabina són l'única parella que viu d'aquell grup de 14 festers. Va ser una època bona, asseguren, ja que estaven constantment participant en esdeveniments, prenent inciatives... «Jo és que abans tenia molta relació amb el poble… Ara la tinc amb el sofà», fa broma Luis, el fuster de davant del quartell de la Guàrdia Civil.

Informa: Irene Mollà Fotos: Sabín

012-cruz-picaio-5

Altres